L'arribada de Déu

Molló. Fotografia: Empar Sáez

L'arribada de Déu

Veu 1

Molts morts són com papallones de tardor.

Les esquitxa la llum i es fonen vora els baladres.

Veu 3

Naixem perfectes per a la mort,

malforjats per a la vida.

Veu 2

A tots més d'una vegada ens tocarà morir.

Jo vaig morir l'any passat.

Encara tinc al nas aquella furibunda olor de flors irades i voluptuoses.

Veu 1

Ofegar un mort és cosa de pètals.

Veu 2

En tots els morts hi veig el mateix mort.

A aquell jo ploro, per sobre de tots els altres.

Veu 1

A l'altre costat del taüt obert hi ha un jardí

i un riu que hi corre.

L'aroma aquí és tan forta, que fins els somnis deixen de respirar:

es tornen peixos brillants i s'amaguen dins el fang de les aigües.

Veu 2

Els morts cal lligar-los als seus llits,

enverinar-los amb l'aroma de flors verinoses,

dàlies, malves, gessamins arnats, roses pretèrites.

Les seves ànimes els segueixen tèrboles.

N'esperen l'eternitat, com qui espera un autobús

a la parada equivocada.

Veu 3

Finalment Déu arriba amb el capellà, el salpasser i dos coloms blancs.

Ve mig suat amb la túnica blanca esbaldregada:

fa tard.

Molt tard.

Veu 2

Déu coneix la mort però no pot experimentar-la.

L'home l'experimenta però no la pot conèixer.

Veu 1

La tensió es palpa.

Veu 3

La família pren possessió del mort.

Sospesa amb usura nom, possessions.

Ossos, ronyons, pulmons, artèries, venes.

Ho vol tot. Tot és seu!

Veu 2

Tot és seu!

Però no l'ànima.

Cap ànima és engendrada.

Cap ànima és parenta d'altra.

Dolors Miquel, Sutura

Pagès editors, 2021