dilluns, 27 de desembre del 2021

Decía

El Vendrell. Fotografïa: Empar Sáez

 

decía: hay preguntas
que no se han de hacer porque confunden
origen y respuesta: tu miedo, tu
no ser

decía: no hablen de los objetos
transicionales, el poema, el arte, eso
que a nadie interesa más que al niño
el osito, la esquina de la manta

decía: si no te amas, morirás, lo que
siempre ocurre al final de la vida

leía: ¡qué suerte estar antes del principio! Nada
puede pasarnos porque no podemos chocar
con nosotros mismos


Olvido García Valdés, Confía en la gracia
Tusquets Editores, 2020

dijous, 23 de desembre del 2021

Teoria amb la veritat

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

 

TEORIA AMB LA VERITAT


La veritat fou l'ull que mira un mapa,
els bous que en trepitjar feien camins,
el llangardaix que aprèn dels ous de mosca,
un cuc que pon un nus als intestins.
Ja no depèn de tu la veritat.
Ja no és vidre trencat
ni l'ostra en el mirall.
No hi ha una veritat per majoria.
Només el que no saps
és veritat.


Eduard Sanahuja Yll, Teories del no
Edicions de 1984, 2016

dimarts, 21 de desembre del 2021

Cançó de tardor

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez


CANÇÓ DE TARDOR


El plor sens fi
d'un violí
de tardor
em clava al cor
el seu acord
de llangor.

I tot cremant
i pàl·lid, quan
sona l'hora, 
vaig recordant
el bell antany
i el cor plora;

i em vaig desfent
amb el mal vent,
se m'emporta
d'aquí, d'allà,
semblant a la 
fulla morta.


Paul Verlaine, Poemes saturnians
Traducció d'Amat Baró
Edicions Poncianes, 2021


***


CHANSON D'AUTOMNE


Les sanglots longs
Des violons
De l’automne
Blessent mon coeur
D’une langueur
Monotone.

Tout suffocant
Et blême, quand
Sonne l’heure,
Je me souviens
Des jours anciens
Et je pleure

Et je m’en vais
Au vent mauvais
Qui m’emporte
Deçà, delà,
Pareil à la
Feuille morte.


Paul Verlaine, Poèmes saturniens

dimecres, 8 de desembre del 2021

Lisèrgia

Calafell. Fotografia: Empar Sáez


LISÈRGIA


Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s'enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l'os,
d'on ve, per quin camí
descert s'allunya i no retorna?

Quin fil d'or subtil
sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar
alè d'un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l'oblit d'una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l'eternitat.


Andreu Vidal, L'animal que no existeix (1993) dins:  Andreu Vidal. Obra poètica i altres escrits 
Edicions del Salobre, 2008

diumenge, 5 de desembre del 2021

Diciembre

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 

DICIEMBRE

Diciembre, enviado de la destrucción,
te lleva a dar un largo paseo entre
negros troncos de árboles y hojas
quemadas en el fuego de otoño

como si dijera: mira, así son
tus secretos, tus tesoros,
el trino apasionado de los pajarillos,
las promesas de los meses de verano.

Se analizaron tus sueños, el canto
de los mirlos encontró su razón de ser,
cadáveres de plantas adornan los herbolarios.
Sólo quedó un duro hueso de laboratorio.

No le escuches; te lo pueden quitar todo,
pero no podrán arrebatarte tu ignorancia,
no se quedarán con el secreto, no te privarán
de tu tercera patria.

No le escuches, se acerca la Navidad
y el helado enero, un blanco folio de nieve.
Lo que esperas está naciendo.
Aquel que buscas va a cantar. 


Adam Zagajewski, Deseo
Traducció de X. Farré
Quaderns Crema, 2005

dissabte, 4 de desembre del 2021

Bajorrelieve

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

BAJORRELIEVE


Este es un rostro desfigurado
que no se rendirá.
Podría ser un rostro ensangrentado
pero es piedra dura, gastada
por la intemperie. A su lado
¿qué figuras se agitan, pujan
para salir? La corona de espinas
tal vez sea un exceso de ornamentación.
Las rosas, sin embargo, crecen
bajo la piedra.
En la fiesta de lo que no se ve
la mirada cava sin cesar. 


José Antonio Jiménez Navarro, Salvando las distancias
Excma. Diputación Provincial de Soria, 2016


dissabte, 13 de novembre del 2021

Mano

Graskop. Fotografia: Empar Sáez

MANO

Es desde una luz,
un silencio, un aroma
lejano, dice Louis Singer, the poet,
cuando la almendra
vigila caminos por los que llegan recuerdos
(digámoslo así),
en pisadas lentas, sedosas,
húmedas en verdes tiempos pasados;
cuando parece dormida, la almendra, y el mundo
está fuera y nadie la advierte
en esa butaca el cuerpo sentado, su huella, sí está,
se abandona en algo que toma su forma,
que no es mano: es humo
con sombra de mano, con piel,
con las uñas pintadas de nieve, la mano
o anémona de mar.
Y desde ese punto, esa niebla, esa mano,
esa anémona,
desde donde llega el idioma perdido,
la lengua olvidada
y se deja agrupar sobre el blanco
que lo va a sostener para siempre. Y pregunto:
esa mujer sentada, ¿a dónde va? ¿Estará su palabra
al cuidado del mundo? No se sabe:
nadie ha pensado en ella.
Nadie le ha dicho nada.
Nadie la ha visto. Es posible
que no haya llegado todavía.


Julia Uceda, Escritos en la corteza de los árboles
Fundación José Manuel Lara, 2013

dimecres, 10 de novembre del 2021

Un poeta cuando escribe

Sant Boi de Lluçanès, Osona. Fotografia: Empar Sáez


UN POETA CUANDO ESCRIBE


Un poeta cuando escribe
es un hombre de espaldas al mundo
al desorden
de la realidad

Un poeta cuando escribe
está desarmado
es fácil entonces sorprenderlo
humillarlo asustarlo

se sumergió
salió del mundo
animal
a las erráticas arenas
se ven las huellas 
de sus pies de pájaro

desde la lejanía llegan aún
voces palabras la granulosa sonrisa
de las mujeres

pero le está prohibido
mirar
detrás de sí mismo

echado a la superficie
vacío deambula
por la casa

oculta el rostro
en el que se dibuja
el asombro
vagabundea la sonrisa

aún no es capaz
de responder
a las preguntas más sencillas

escuchó
la respiración de la eternidad
acelerada
irregular

noviembre de 1979


Tadeusz RóżewiczPoesía abierta
Traducció de Fernando Presa González
La Poesía, señor hidalgo, 2003

dimarts, 26 d’octubre del 2021

Vosaltres sou els meus germans silents

Terrassa. Fotografia: Ferran d'Armengol



VOSALTRES SOU ELS MEUS GERMANS SILENTS


Vosaltres sou els meus germans silents,
morts.
Mai no us oblidaré.

En velles cartes trobo traces de l'escriptura
que s'encimbella a l'extrem de la pàgina,
com un cargol al mur d'un psiquiàtric.

Adreces i telèfons que acampen a la meva
agenda encara, esperen, fan capcinades.

Vaig veure centenars de turistes, cansats,
glaçats, ahir a París. Són semblants a vosaltres,
no troben el seu lloc i volten nerviosos.

I creia que això era molt fàcil: viure!
Amb un grapat de terra, un vaixell, un niu, la presó,
un xic d'aire, gotes de sang i nostàlgia en tenim prou.

Vosaltres sou els meus mestres,
morts.
No us oblideu de mi. 



Adam Zagajewski, Terra de foc
Traducció de Xavier Farré
Quaderns Crema, 2004


diumenge, 24 d’octubre del 2021

VII

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

 VII


Què no sap el caminant?


Què ha de saber
(si ha de saber res)
el caminant?



El silenci és l'única parla
del caminant.
                   Per això 
camina.



Per això és.



Antoni Clapés, Riu brogent
AdiA Edicions, 2021


Ahora

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez



 AHORA


hace mucho tiempo

vigilaba

a cada momento

me podía asaltar la poesía

corría hasta el último aliento

tras una imagen que se había movido


ahora

permito que los versos

escapen de mí

se deterioren se olviden

se queden inmóviles


ni un solo movimiento

que lleve a la realización


marzo de 1989


Tadeusz Różewicz, Poesía abierta
Traducció de Fernando Presa González
La Poesía, señor hidalgo, 2003

dissabte, 23 d’octubre del 2021

Hiraizumi

Peratallada. Fotografia: Empar Sáez

 

Recordant els versos que diuen: «Els estats cauen, rius i muntanyes romanen; la nova primavera cobreix d'herba el castell» (*), em vaig asseure damunt del barret de palla i vaig plorar una llarga estona, sense tenir esment del temps.

                           
                     Heus aquí els somnis
                     de tants guerrers ardits:
                     herba d'estiu.



Matzuo Bashō, L'estret camí de l'interior
Traducció de Jordi Mas López
Edicions de 1984, 2012

(*) Versos de Du Fu (712-770)

dimarts, 12 d’octubre del 2021

De la mirada interior

Gratallops. Fotografia: Empar Sáez


DE LA MIRADA INTERIOR


¿DÓNDE cae esta nieve que aquí no cae?
¿Dónde se oyen las voces que aquí no oigo?
¿Dónde estoy cuando miro, sin ver, los techos
o los cielos que pasan quién sabe a dónde?

¿Se repiten los cielos? ¿Son siempre otros?

En el muro que soy, pinta una mano
las figuras cambiantes de la memoria.
¿En dónde detenerme para encontrarlas
como son, como fueron, como me hacen?

Los nombres olvidados, ¿cuándo los dije?

Nombres que me labraron o destruyeron
en el fulgor que oculta mi solo nombre;
esplendor que llamamos vida y que sólo
nombra al puro vacío, al polvo incierto

del silencio infinito tras nuestro paso.

Todavía otro esfuerzo... Hechos de añicos,
nieves de otro glaciar, huellas borradas,
miradas que no miran sino a horizontes
que aunque sean los mismos semejan otros

cuando veo esta nieve que aquí no cae.

¿Llamaría tortura a los haceres
del tiempo en lo que todos llamamos alma?

La palabra es espejo, nube dispersa,
forma que se deforma tentando ecos

y al final estructura de esos paisajes
en los que el sol muriente al fin descubre
aquello que creeremos que nos contiene
mientras el mar se apaga con nuestros ojos.



Julia Uceda, Zona desconocida
Fundación José Manuel Lara, 2006

dissabte, 9 d’octubre del 2021

El dolor no s'inventa

 

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez


El dolor no s'inventa

La gran dolor, que la llengua no pot dir 


De ma sinceritat no cal dubtar-ne
no he de ser, i m'hi esforço,
comandant de la lloança o la lamenta.
Jo voldria dir i dir-te moltes coses,
però en tinc prou de no adotzenar-me
i de no mossegar-me massa la pensa.

No sóc ateu ni demòcrata,
tampoc tot el contrari, tant se val,
perquè no sóc un ésser important,
no dono la vida, ni l'he presa.
No sóc neci ni tampoc formidable,
però no em fan por les dones amb talent,
ni crec que tots els capellans creguin en Déu
ni que si no votem no podem queixar-nos.

De fet, no escric més
perquè se m'ha esgotat la llengua,
però el dolor no s'inventa, ni és fàcil
callar per no fer mal a la gent ingènua.
També sé que no he dit res de nou,
perquè de tot això ja en parlàvem
amb la meva mare morta, de nit, a la terrassa.

Jo no en sé de reflexions finals,
però sí que em sento al costat dels morts,
dels poetes medievals,
del mar d'amunt i el mar d'avall,
de la remor dels dies quan plou i estàs sol,
dels amics, dels amats i les amades
protegits per la llei de la natura,
sense espill ni melic, amb decència,
homes i dones que van preveure la vida i la mort,
però no el límit del temps, ni de la literatura.



Jordi Virallonga, Amor de fet
Pagès Editors, 2016


*Epígraf d'Ausiàs March

diumenge, 19 de setembre del 2021

Despedida

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


DESPEDIDA


Y la que fui salía de aquel tiempo
donde quien fuiste ya no estaba.


Julia UcedaZona desconocida
Fundación José Manuel Lara, 2006

dimarts, 14 de setembre del 2021

Carta a Meneceu

Peramola. Fotografia: Empar Sáez


 
Que ningú, pel fet de ser jove, no deixi per a més endavant l'aspiració a la saviesa, i que ningú, pel fet de ser vell, no es cansi d'aspirar a la saviesa: per ocupar-se de la salut de l'esperit no és mai massa tard ni massa aviat. Dir que encara no és hora d'aspirar a la saviesa, o que l'hora ja ha passat, és com dir que l'hora de ser feliç encara no ha vingut, o que ja ha fugit. O sigui que aspirar a la saviesa és un deure tant per al jove com per al vell: aquest, mentre envelleixi, serà jove en qualitats, agraït pel que ja haurà viscut; l'altre serà jove i madur alhora, lliure de tota inquietud pel que encara hagi de viure. El que cal, sens dubte, és que ens ocupem del que ens fa feliços, perquè quan ho som ho tenim tot, i si no ho som ho fem tot per ser-ho.



Epicur, fragment de Carta a Meneceu, dins: Sobre la felicitat
Traducció de Jordi Cornudella
Edicions Vibop, 2021

divendres, 10 de setembre del 2021

Cementerio profanado


 
Cal Rosal. Fotografia: Empar Sáez

CEMENTERIO PROFANADO
(BREDA, 1980)


¿Qué será de los huesos
ahora que regresan a la luz?



José Antonio Arcediano, La verdad del frío
La Garúa Libros, 2009

diumenge, 5 de setembre del 2021

El darrer poema

Igualada. Fotografia: Empar Sáez

 El darrer poema


Així voldria el meu darrer poema

Que fos tendre en dir les coses més simples i menys intencionades
Que fos ardent com un sangloteig sense llàgrimes
Que tingués la bellesa de les flors gairebé sense perfum
La puresa de la flama en què es consumeixen els diamants més límpids
La passió dels suïcides que es maten sense explicació.


Manuel Bandeira, Elizabeth Bishop. Una antología de poesía brasileña
Vaso Roto Ediciones, 2009

(Traducció al català: Empar Sáez)


***


O último poema


Assim eu quereria o meu último poema

Que fôsse terno dizendo as coisas mais simples e menos intencionais
Que fôsse ardente como um soluço sem lágrimas
Que tivesse a beleza das flôres quase sem perfume
A pureza da chama em que se consomem os diamantes mais límpidos
A paixão dos suicidas que se matam sem explicação.


Manuel Bandeira


dimecres, 1 de setembre del 2021

Llum grisa de l'alba

Begur. Fotografia: Empar Sáez



Llum grisa de l'alba
que els camps retenen
sota les parpelles,

sabré de mi
quan les meves petjades
retrobin les meves petjades?

Sabré de mi? I del món
i cada criatura en ell,
plena d'ànima?

Deixa'm bressar-me al somni,
tot ell camp, tot ell fecundat d'ànima:
deixa'm bressar-me
en ella, interferir-me en ella.

Deixa que aquesta sigui la crida
i el fluix secret dels dies escindits
quan oscil·lava.

Llum grisa de l'alba
que els camps retenen
sota les parpelles.
                                                                                                                                           oració

Víctor MañosaDevesa oculta
Papers de Versàlia, 2018


divendres, 27 d’agost del 2021

El sol

Begur. Fotografia: Empar Sáez

 EL SOL


Els colors són del sol, mes ell no té
Cap color propi, perquè els tanca tots.
I la terra sencera és un poema,
quan damunt d'ella el sol és un artista.

Qui vulgui el món pintar de molts colors
Que mai no miri el sol directament
Perquè es perdrà el que vegi en la memòria,
Li quedaran sols llàgrimes punxants.

Que s'agenolli i inclini el rostre a l'herba,
I miri el raig que reflecteix la terra.
Hi trobarà tot el que allí deixàrem,
Roses i estrelles, albes i crepuscles.

                                                                              Varsòvia, 1943

Czeslaw Milosz, Salvació (1945) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

dilluns, 23 d’agost del 2021

S'ha refet la calma

Ansovell. Fotografia: Empar Sáez

                                          
                                                            Mestral

S'ha refet la calma
en l'aire: entre els esculls murmura la mareta.
Sobre la costa aquietada, en els horts, alguna palmera
a penes agita el cimall.

Una carícia frega
la línia del mar i l'escabella
un instant, bufada lleu que s'hi romp i de nou
el camí reprèn.

Resplendeix en la claredat
la vasta extensió, s’encrespa, després s'aplana serena
i emmiralla en el seu cor vast aqueixa pobra meva
vida torbada.

Oh tronc meu que mostres,
en aquesta ebrietat tardana,
cada renascut aspecte amb els brots florits
sobre les teves mans, mira:

sota l'atzur dens
del cel algun ocell marí se'n va;
i no descansa mai: perquè totes les imatges porten escrit:
«Més enllà!»


Eugenio Montale, Ossos de sípia
Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís
Adesiara Editorial, 2021

***

                                                                        Maestrale

S'è rifatta la calma
nell'aria: tra gli scogli parlotta la maretta.
Sulla costa quietata, nei broli, qualche palma
a pena svetta.

Una carezza disfiora
la linea del mare e la scompiglia
un attimo, soffio lieve che vi s'infrange e ancora
il cammino ripiglia.

Lameggia nella chiarìa
la vasta distesa, s'increspa, indi si spiana beata
e specchia nel suo cuore vasto codesta povera mia
vita turbata.

O mio tronco che additi,
in questa ebrietudine tarda,
ogni rinato aspetto coi germogli fioriti
sulle tue mani, guarda:

sotto l'azzurro fitto
del cielo qualche uccello di mare se ne va;
né sosta mai: ché tutte le immagini portano scritto:
«più in là!»


Eugenio Montale, Ossi di seppia


dimecres, 11 d’agost del 2021

Ets el sol

Músser. Fotografia: Empar Sáez


Ets el sol 
al revés, tota l'energia
flueix cap a tu i
s'elimina; rebutges
les cases, fas olor de
catàstrofe, et veig
cec i manc, brillant
a la foscor, els arbres es trenquen
sota els teus peus, exigeixes,
exigeixes

Jec mutilada al teu
costat; entre nosaltres hi ha
sirenes, focs, la gent corre
cridant, la ciutat
està derruïda i destrossada,
les puntes dels dits et sagnen
de 1000 assassinats

Em vesteixo
altre cop, em retiro, tanco les portes
estic sorpresa / puc seguir
pensant, fer el que sigui

Com puc aturar-te

Per què et vaig crear


Margaret Atwood, Política de poder
Traducció de Núria Busquet Molist
Lleonar Muntaner Editor, 2019


***

You are the sun
in reverse, all energy
flows into you and is
abolished; you refuse
houses, you smell of
catastrophe, I see you
blind and one-handed, flashing
in the dark, trees breaking
under your feet, you demand,
you demand

I lie mutilated beside
you; beneath us there are
sirens, fires, the people run
squealing, the city
is crushed and gutted
the ends of your fingers bleed
from 1000 murders

Putting on my clothes
again, retreating, closing doors
I am amazed / I can continue
to think, eat, anything

How can I stop you

Why did I create you


Margaret Atwood, Power Politics (1971)

dijous, 5 d’agost del 2021

Conferència IV

Arànser. Fotografia: Empar Sáez

 
CONFERÈNCIA IV


Amb la realitat què fem? En les paraules, on és?
A penes apareix i ja desapareix. Incomptables vides
Mai no esmentades. Ciutats en els mapes
Sense cares al primer pis de la casa vora el mercat,
Sense aquella parella als arbustos al costat de la planta de gas.
Temporades que tornen, pics nevats, mars,
La bola blava del món que gira,
Però callen els que corregueren en el foc de l'artilleria,
Els que s'arrapen a la terra glaçada, per protegir-se,
I els que van treure de casa a trenc d'alba,
I els que sortien d'entre els cossos sagnants, arrossegant-se.
Mentre jo aquí, instructor de l'oblit,
Ensenyo que el dolor passa (perquè és dolor dels altres),
Encara salvo en els pensaments la senyoreta Jadwiga,
Petita geperudeta, bibliotecària de professió,
Que va perir en el refugi d'aquell bloc
Considerat com a segur, però que es va ensorrar.
I ningú no pogué obrir-se pas enmig dels trossos de parets,
Tot i que durant molts dies se sentiren cops i veus.
Així pels segles, per sempre, un nom perdut,
Les seves últimes hores desconegudes per tothom,
I el temps se l'emportà en l'estrat del Pliocèn.
El veritable enemic de l'home és la generalització.
El veritable enemic de l'home, o sia, la Història,
Flirteja i atemoreix amb el nombre plural.
No la cregueu. Astuta i traïdora,
No és anti-Natura, com Marx ens convencé,
I si fos una deessa, aleshores d'un Fatum cec.
El petit esquelet de la senyoreta Jadwiga, el lloc
On bategava el cor. Això sols llego
Contra la necessitat, les lleis, la teoria.


Czeslaw Milosz, Cròniques (1987) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

dimarts, 3 d’agost del 2021

Sentit


Peramola. Fotografia: Empar Sáez

SENTIT


—Quan mori, veuré el folre del món.
L’altra cara, darrere l'ocell, la muntanya i la posta del sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.

—I si no hi ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?

Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.



Czeslaw Milosz, Regions llunyanes (1991) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006


divendres, 30 de juliol del 2021

Més sobre la Terra

Peramola (Alt Urgell). Fotografia: Empar Sáez

 
5. MÉS SOBRE LA TERRA


Incomprensibles són les coses d'aquesta terra.
La seducció de les aigües. La seducció de les fruites.
La seducció de dos pits i dels llargs cabells d'una donzella.
En el rosa, en el vermelló, en el color de les tolles
Com tan sols tenen els Llacs Verds a Wilno.
I la multitud inabastable pul·lula, es reuneix
Als replecs de l'escorça de l'arbre, en l'ull del telescopi,
Nua, es reuneix per celebrar conjuntament les noces,
El guspireig dels ulls, una sola dansa
En l'element de l'aire, de la terra, del mar i de les grutes subterrànies,
Perquè per un instant no hi hagi mort
I el temps no es desfaci com el fil d'un cabdell llençat a l'abisme.


Czeslaw Milosz, Terra inabastable (1984) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

dimecres, 28 de juliol del 2021

Conec un home

Riudecanyes (Baix Camp). Fotografia: Empar Sáez


CONEC UN HOME


Conec un home
que va fotografiar el paisatge que veia
des de la finestra d'una habitació on havia estimat,
i no pas la cara de qui va estimar.



Iehuda AmikhaiPoemes de cos i d'ànima
Traducció de Manuel Forcano
Adesiara Editorial, 2018

diumenge, 25 de juliol del 2021

No tinc res a dir

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 

NO TINC RES A DIR


No tinc res a dir sobre la guerra,
no tinc res a afegir, em fa vergonya.

Als coneixements que he assimilat al llarg de la meva vida
renuncio ara, com un desert que ha renunciat a l'aigua.
Oblido noms que mai no hauria pensat
que oblidaria.

I a causa de la guerra torno a dir
en nom de la dolçor última i simple:
el sol gira al voltant de la terra, sí,
la terra és plana com un tauló perdut i surant, sí,
hi ha Déu al cel, sí.


Iehuda Amikhai, Poemes de cos i d'ànima
Traducció de Manuel Forcano
Adesiara Editorial, 2018

dissabte, 17 de juliol del 2021

Grills

 

Santa Maria de Besora. Fotografia: Empar Sáez

GRILLS


La casa és plena de grills
que sonen com rellotges exhausts
descompassats. També és així

com sonen els temps que vivim
mentre callen els justos
com si no tinguessin res a dir.

Al Pèlion vaig sentir-ne una volta
excavant a correcuita una cova
durant la nit. Però la plana

del destí ja l'hem passada
i ara ens coneixeu i us coneixem
des dels homes hiperboris

fins als negres de l'equador
que tenen cos però no ment
i criden quan senten dolor.

També jo en sento i en sentiu vosaltres
però  no cridem, ni tan sols
xiuxiuegem, perquè

la maquinària és ràpida
en el terror i en el menyspreu
en la vida i en la mort,

la casa és plena de grills.

Pretòria, 16 de gener del 42


Iorgos Seferis, Diaris de bord
Traducció de Joan Frederic Calabuig
Adesiara Editorial, 2019