Ben amarg és el cor del poema

Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez

 

Ben amarg és el cor del poema.

La mà esquerra a dalt desencadena una estrella,

a baix l'altra mà

remena un bassiot blanc. Ferides que s'obren,

que es tornen a obrir, les cus la nit, les torna a cosir 

amb fil incandescent. Amarg. La sang no s'atura mai

de mà en mà salada, entre els ulls,

en els alvèols de la boca.

La sang que es mou en les veus que magnifiquen

la fosca rere les coses,

els halos en les imatges de llimalla, els espais aspres

que escrius

entre els meteors. Cus-te: brilles 

per les cicatrius. Només aqueixa mà que remenes

enlaire i l'altra mà que blancament 

treballa

a les superfícies centrífugues. Amarg, amarg. En sang i exercici

d'elegància bàrbara. Fins que assegut en el mig

negre de l'obra et mors

de llum compacta.

I en una radiació d'heli rebentes a causa de l'ombrívola

violència

dels nuclis folls de l'ànima.

Herberto Helder, Última ciència

Traducció d'Arnau Pons

Pagès Editors, 2000

***

É amargo o coração do poema.
A mão esquerda em cima desencadeia uma estrela,
em baixo a outra mão
mexe num charco branco. Feridas que abrem,
reabrem, cose-as a noite, recose-as
com linha incandescente. Amargo. O sangue nunca pára
de mão a mão salgada, entre os olhos,
nos alvéolos da boca.
O sangue que se move nas vozes magnificando
o escuro atrás das coisas,
os halos nas imagens de limalha, os espaços ásperos
que escreves
entre os meteoros. Cose-te: brilhas
nas cicatrizes. Só essa mão que mexes
ao alto e a outra mão que brancamente
trabalha
nas superfícies centrífugas. Amargo, amargo. Em sangue e exercício
de elegância bárbara. Até que sentado ao meio
negro da obra morras
de luz compacta.
Numa radiação de hélio rebentes pela sombria
violência
dos núcleos loucos da alma.

Herberto Helder,  Última Ciência, Poesia Toda (1996)