XX

 

Tuixent. Fotografia: Empar Sáez

XX

Un oreig càlid

es mescla amb l'alè del poema

que la merla recita

             per ensenyar-te a respirar

a tu, poeta  —  amant no amat

             amb ulls de pluja.

Antoni Clapés, Mirall fred del cel

AdiA Edicions, 2024

Amor

Tuixent. Fotografia: Empar Sáez

AMOR

I era dins la foscor. Era la foscor.

I un raig em va veure.

Rosada al seu rostre rialler

i jo era un asfòdel ressec.

Quina torbació en despertar la joventut,

com van riure els meus llavis amargs!

Com si em diguessin els seus ulls

que ja no era el nàufrag ni l'únic,

i em vaig inclinar amb tendresa,

jo que m'havia fet de pedra pel dolor.

Kostas Kariotakis, El dolor de l'home i de les coses

Traducció de Joan R. Lladós

Pont del Petroli, 2024

La profecia

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

La profecia


Quant fa que escrius?,
em pregunteu.

Escric des d'abans de ser.

Els òrgans es coïen lentament
al forn de la cova mística
i sense cos,
i sense cap,
i sense mans,
ja escrivia aquest poema
que ara us transcric.


Anna Gual, Les ocultacions
Edicions Proa, 2022

Eruga lenta, 2

 

Gósol. Fotografia: Empar Sáez

                  ERUGA LENTA, 2

plou i      s'han clivellat

les cireres.

Qualsevol metafísica       ara

és fruit                   tan sols

de la petulància.

Maria Josep Escrivà, L'alegria de l'oblit

Edicions 62, 2025

III

 

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

                                   III

La nit: el verb fet l'estranyesa nítida

de retrobar-nos després de massa hores

de sol i calda. La nit i el verb: una

bella cruesa enfonyada en els homes,

en el més íntim de la veu dels homes,

sempre que enfila el greu vici del mot.

Quan la paraula recorr l'ampla espatlla

de la nit, mai no ho fa debades: cerca

un fil d'aram cuit en una altra veu

també en oferta de fosca, entre els cossos

—tots rebregats dintre de túniques blanques

d'aquiescència— que van ingressant

en aquell ritme amfibi de qui espera,

i espera amb ànsia d'encendre's la llengua

damunt un tors d'amic, a les palpentes:

és corporal, el parlament de nit.

Tots envaïm la fosca a canvi d'una

misèria d'aire que es faci paraula,

a canvi d'un sol cos que obri la boca,

a preu de vida i sense partit pres.

Tots violam el silenci perquè

no ens interessa, perquè en venim molt

embafats, i ens declaram partidaris

dels nostres mots: som els àcrates súbdits

d'una república densa d'accents.

Sebastià Alzamora, Rafel

Lleonard Muntaner Editor, 2024

Ars poetica

Varna. Fotografia: Empar Sáez

     

   ARS POETICA

   Com a poeta líric, no em sentiré

mai satisfet de mi mateix

MÀRIUS TORRES

En quines paraules

trobaré la gràcia
justa de la veritat?
Per això parle.

Amb quins signes

encendre el fulgor

de la bellesa?

Per això escric.

I com alçar el crit

per tanta sang vessada,

pel dol universal?

Per això plore.

Francesc Bernàcer, El pes de les ales

Editorial Denes, 2013

Cometa

Troian. Fotografia: Empar Sáez

                                           COMETA

En un dia bonic i per les muntanyes de Melbourne,
una dona caminava per davant dels seus cabells.

Era oliosa fusta preciosa, suau per no trencar-se,

el vaivé li penjava de les sabates i ajudava

a dibuixar seguicis, com títols que s'obren per mengecar

el camp, delimitat per files madures de vestits,

una ala folrada que no podia alçar-la en absolut,

sols podria volar per si mateixa, lliure amb l'esperit.

Un regal esplèndid

de la vida i d'ella, raspallada de tota calma

i fora, les abstraccions insinuades de la boca,

no es veien, tampoc el que queia i el que quedava per viure.

Només el detall, aquell aiguamoll amb les línies d'aigua

i el seu caminar brillant en forma de cometa, davant del sol.

Les Murray, Poemes subhumans

Traducció de Víctor Batallé

Columna Edicions, 2000

***

                COMETE

Uphill in Melbourne on a beautiful day
a woman is walking ahead of her hair.
Like teak oiled soft to fracture and sway
it hung to her heels and seconded her
as a pencilled retinue, an unscrolling title
to ploughland, edged with ripe rows of dress,
a sheathed wing that couldn't fly her at all,
only itself, loosely, and her spirits.
A largesse
of life and self, brushed all calm and out,
its abstracted attempts on her mouth weren't seen,
nor its showering, its tenting. Just the detail
that swam in its flow-lines, glossing about—
as she paced on, comet-like, face to the sun.


Les Murray, Subhuman Redneck Poems (1996)

Me están dictando cosas

 

Llosa. Fotografia: Empar Sáez

86

Me están dictando cosas,

pero no desde otro mundo u otros seres,

sino, más humildemente, desde adentro.

Pero ¿quien está adentro,

además de estar yo?

¿o tal vez no estoy yo y he dejado mi lugar

para que otro me dicte?

Si esto es así,

no importa que el dictado

no lo comprenda nadie.

No importa ni siquiera

que lo comprenda yo.

Ser no es comprender.

Roberto Juarroz, Octava poesía vertical (dins Poesía vertical)

Ediciones Cátedra, 2012

Curtcircuits

 

Tuixent. Fotografia: Empar Sáez

Curtcircuits


La vida consisteix, a grans trets, en la percepció d'una realitat incognoscible.
El poema, doncs, és una contradictio in terminis.

Però la lírica no equival al dret civil,

car les seves ones mostren un comportament 

anàrquic i febril:

marea refluent, ritme singular

o imprevisió, subtil, del mot.

Dir l'amor abans d'hora equival a sagnar la virtut de l'amant.

Enllà, entre les penínsules de llum, hi ha la noia que es banya

en les llengües punyents de la paraula.

El llenguatge és una manera d'ordenar el caos.

I el poema equival a reconèixer

que el seny és, sempre, lliscadís.

La idea és la submissió de la mirada al punt de fuga:

la profunditat de camp.

I la forma és la boirina

que converteix, il·lusòriament,

l'aparença en mesura.

La urbanitat expressa una convenció,

però la idea no sempre se sotmet

a l'ordenament social.

És llavors quan els murs s'enderroquen,

les portes grinyolen

i els codis vessen lletres fins al límit de la dissolució.

L'art no ha d'agradar-nos,

si agradar-nos vol dir reiterar les nostres conviccions.

Estranyament

Malestar  

Això és poesia

Alteritat

Esquinçament

El carrer ha d'emmirallar-se en l'art.
I viceversa.

No hi ha, però, cap traç unívoc

entre els dos termes de la proposició:

el poeta escombra el pati;

el pati és escombrat pel poeta.

La veritat és el convenciment de la pregunta,

l'alba en l'aigua d'una sínia.

Un borrall sense essència ni ésser:

tal vegada, com sostingué el de Röcken,

tan sols aparença o il·lusió.

Ara bé:

la veritat no pot enganyar-se, mai,

a si mateixa.

Allò que anomenem veritat

remet sempre a un subjecte.

En conseqüència,

cal fugir de l'ésser

que esborra, amb menyspreu, el qui l'és.

Qui iguala literatura amb guany és un assassí

en sèrie,

un lacai de la vulgaritat,

una hamburguesa al cor de la ignomínia.

La diferència no és la indiferència,

sinó la ment que bull.

Hi ha qui substitueix, inadvertidament,

la poesia religiosa

pel mite de la llengua.

S'ha confós de volum.

El pecat original consistí en la superació

de l'originalitat immòbil.

La còpia pirata de la vida va guanyar, així,

la patent de cors de la reproducció.

Afirmar que ja s'ha dit tot

és una manera, perillosa, de parlar.

El verb bíblic

resta encara sense conjugació,

ja que el principi etern s'ha demorat

per causes alienes a la direcció.

La feina del poeta és capturar

la fluència de les coses.

És a dir: reanimar.

O oferir els primers auxilis a una realitat atropellada.

En llegir hem d'estar en desacord amb nosaltres mateixos,

car el consens és la mort de la literatura.

El lliure canvi, aplicat al mot,

evita el risc eixorc del proteccionisme.

Ningú no pot deixar de pensar el món,

fins i tot en negar-lo.

El poema no és l'el·lipsi de la realitat, sinó la seva conclusió.

Però també el poema, al capdavall, és un artefacte il·lusori.

Pervertir la poesia

és posar-se la perruca de Lluís XIV

i exhibir-se, a colzades,

a la Galeria dels Miralls.

Les cortesanes van deixar de ser verges

quan el gran curtcircuit

va escampar, burlesc, la multiplicitat.

Formen part de l'innombrable sense deixar, mai, de parlar.

Una sola paraula és més innocent que una frase.

I una frase més volàtil que un paràgraf.

El llenguatge, per agregació,

comporta la responsabilitat del dir.

Som bèsties lingüístiques.

Aquesta és la presó i la llibertat.

Els poetes som els kamikazes

de la definició.

Lluís Calvo, Al ras

Perifèric Edicions, 2007

Diorama

Òtranto. Fotografia: Empar Sáez

 Diorama


Pulmons a la figura de l'oníric
sense tro, sense desgast.

Pregària impossible que s'alça
a la nit amarga del clam.

Hi ha un home que suplica
poder cultivar un fetus
a l'hectàrea de terra
que està a punt de llaurar.



Anna Gual, Ameba
Llibres del segle, 2020

de tu —l'origen

Plóvdiv. Fotografia: Empar Sáez

de tu — l'origen
de l'escriptura impresa
de vena — en vena
ensenya'm — fill — a córrer
a ensagnar-me en l'incògnit

Irene Tarrés Canimas, nus de carn

Edicions Tres i Quatre, 2024

Fascinació

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

 

Fascinació

Un poema no és una certesa,

sinó la mentida de la veritat.

Anna Gual, El tubercle

Edicions Tres i Quatre, 2016

XXXI

 

Olot. Fotografia: Empar Sáez

XXXI

Com un fruit,

com un teixit que s'expandeix

en un esclat rogenc

de raigs que creixen,

de cercles que s'expandeixen,

una vida reclosa

dins del centre d'un món

que aprèn a recrear-se

en verds gemats,

en grocs madurs,

contra el pes de la nit,

el gest opac 

que tanca als ulls l'anhel.

Res no roman immòbil

ni cap silenci oculta

ni el batec ni la veu.

S'acull la pell

al tacte encès de l'aire 

on retrobem l'albada.

Carles Duarte i Montserrat, Flames

Edicions Tres i Quatre, 2024

El mur!

Plòvdiv.  Fotografia: Empar Sáez

CODA


El mur! Els murs! El mur on deixo el meu edicte
amb paraules que són de ningú i de tothom!
Agustí m'anomenen, és Bartra el meu cognom,
criatura del llamp i de l'espera invicta.
Invisible i sabut, torno com l'oreneta
d'espines i cristall. Oh deixa'm que, lleuger,
em posi, Catalunya, a la teva mà dreta
i m'hi adormi, tranquil, amb bruit d'ala i carrer!

                                                   Mèxic, D.F.

                                                   Gener, 1969

Agustí Bartra, fragment del poema: “Cartell per als murs de la meva pàtria” dins: Poemes del retorn

AdiA Edicions, 2022

Verd

Farrera. Fotografia: Empar Sáez

 
VERD


Aquesta mirada no és la meva.


Els meus ulls viuen a quilòmetres,
observant en silenci
la remor d'unes herbes.

Anna Gual, L'èsser solar
Lleonard Muntaner Editor, 2013

[56]

Tírvia. Fotografia: Empar Sáez

[56] [Sense títol]


Humitat de la terra
Vapor de la terra
Dolça calidesa terrestre
Que puja formant flocs
A l'art dels núvols
Levitant visibles en el seu allunyament.

Calidesa del cor
Valiment del cor
Emoció que respira fervorosament
Sospir lleu
Com el vapor dels núvols
Commoció en una audible tremolor.


Hannah Arendt, Poemes
Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Edicions del Buc, 2018

Palpable

Tírvia. Fotografia: Empar Sáez

PALPABLE

El dia és neutre,

el meu jo no té ressò.

Em rento, em pentino,

em depilo, em raspallo les dents,

em miro al mirall, m'obro

els porus, m'exfolio la cara,

em trec el bigoti, em tallo les ungles,

em recullo els cabells, m'arreglo 

les celles, em poso desodorant

i m'hidrato la pell.

I què si visc

a l'interior d'un cos-carcassa.

I què si l'única fe

que tinc

són aquestes sis parets de carn.

Anna Gual, Implosions

La Breu Edicions, 2008

 

Refugio

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

             REFUGIO

La perfección del párpado.

La ciencia de lo quieto,

la piel que calla.

El parpadeo:

viento inútil, principio de ceguera.

La vida a medias.

Qué abre el párpado

cuando se cierra.

Ernesto Frattarola, Un hombre nada

Ars Poetica, 2024

 

La suite del martell II

Tírvia. Fotografia: Empar Sáez

LA SUITE DEL MARTELL II:

HISTÒRIA SECRETA DELS NOSTRES JARDINS

L'arbre agafa la destral

i es talla l'enyor que li supura

de les branques.

Comença a caminar

per les esquerdades entranyes

de la llum.

Anna Gual, Símbol 47

LaBreu Edicions, 2015

 

Tensions de la plenitud: fulguracions

Troian. Fotografia: Empar Sáez

Tensions de la plenitud: fulguracions

3

En l'explosió de l'Univers vaig xiuxiuejar una estesa

de camins: fluctuacions sembrades amb llavors de

galàxies; allà van créixer i cremar les estrelles,

allà sorgiren els àtoms que et formen. En

l'explosió de les estrelles vaig deixar florir 

una multitud de planetes que esperaven un

alè que els fes fecunds. En el seu esclat vaig

sembrar a l'atzar paraules que duguessin

algun dia fins a tu, tempteigs que anessin

ascendint cap a més refinament dels

sentits, cap a consciència i llibertat.

M'agradava pensar que tot això et 

parlaria de mi, que em sentiries en

tu, que el vertigen de l'Univers,

la revolta contra el dolor, i el 

neguit de la llibertat no

t'encegarien tant, que

sabries veure que tot

l'univers era en el

fons un mot

enamorat

que s'obria

pas fins a

tu

David Jou, Cant espiritual

Viena Edicions, 2017

 

Instauració del vent

 

Estaon. Fotografia: Empar Sáez

Instauració del vent

III

Ales, èlitres! Avui el vent es torna

espai d'ingravidesa, negació del pes,

i en ell levita un màgic cerimonial encès:

fecunditat de núpcies d'alats de cap bicorne.

Músculs, nervis! Aquestes filigranes amb què s'orna,

efímer, l'esplendor de la ventada,

què són, sinó instrument amb què s'ajorna

la mort cada vegada?

Refraccions, claror que miralleja,

jocs d'òptica en cristalls inexistents,

miratges de columna —oh hàlits ascendents

per on s'eleva el pol·len i el seu destí tempteja!

I l'aire es torna sexe, i cadàver, i cobeja

insectes, pols i pol·len, ocells, restes de flor,

i m'engoleix i creix i, quan el cel venteja,

la tempestat sóc jo.

el temps, fora el mirall, ja no sabria com refer / cap enrere els moviments

que ens han portat fins al present...

David Jou, Tapís encès, Univers en flames (dins: L'èxtasi i el càlcul. Obra Poètica I)
Columna Edicions, 2002

un somiador

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Saéz

 

Vaig veure un llenç de gavines, de cop,

aletejant i alçant-se com aplaudint i anant amunt

cap al dolor del vol, amb crits i crup

i congregant la llum com enfrontant-s'hi

per picar l'os de lluna buit

i després caure braços estesos com qui no ho vol

peus endavant cap a la terra un altre cop.

Era un estol d'homes dorments amb el cap cot

que ara es donaven a la nit.

les seves ombres de part avall de les espatlles

van enfonsar-se com una ploma en caure,

que es creu que és seu el pes, pro se li escapa.

Alice Oswald,  Dart (fragment d'“un somiador”)

Traducció de Jaume Coll Mariné

Cafè Central, 2024

**

I saw a sheet of seagulls suddenly

flap and lift with a loud clap and up

into the pain of flying, cry and croup

and crowd the light as if in rivalry

to peck the moon-bone empty

then fall all anyhow with arms spread out

and feet stretched forwards to the earth again.

They stood there like a flock of sleeping men

with heads tucked in, surrendering to the night.

whose forms from shoulder height

sank like a feather falls, not quite

in full possession of the weight.

Alice Oswald, Dart (2002)

V

Tírvia. Fotografia: Empar Sáez

V

No sabies

que quan et despertes

l'entrellum t'esguarda l'ànima

i et desclou les pestanyes inquietes.

Les hores rere la finestra creixen poderosament.

Ahir el dia aprenia

a contemplar la ciutat des del turó que toca el riu.

I totes tres, arquitectura, finestra i ànima

es lliguen per sempre a les faldilles d'un temps primer,

als laberints amables d'aquesta ciutat sense mapa.

Begonya Mezquita, Feridura

Edicions del Buc, 2024 

Cant vint-i-setè

Sofia. Fotografia: Empar Sáez

CANT VINT-I-SETÈ

Les mans dins la butxaca, les mans fora de la butxaca,

arribar al fons de la cambra,

mirar si dins les esquerdes de la paret

hi ha unes cuques que dormen.

Tornar enrere i asseure's

mentre el meu germà es tomba.

Després hem sortit de casa

per estar dempeus enmig del carrer llarg

a fregar de les canyes.

De la banda de les muntanyes hi havia el sol que baixava,

de la banda de la mar la lluna plena creixia

sobre l'esquena d'un ase.

Eren dues coses rodones que s'emmirallaven

i nosaltres miràvem a banda i banda,

perquè semblava que estiguéssim entre dos sols.

Tonino Guerra, La mel

Traducció de Lucia Pietrelli & Pau Vadell

Adia Edicions, 2018

***

CANTÈDA VINTSÈT

Al mèni tla bascòza, al mèni 'dfura dla bascòza,

arivé in clèva a la cambra

guardè se dróinta al crépi di méur

u i è di bagarózz ch'i dórma.

Turnè indrì e mètsi disdài

intènt che e' mi fradèl u s sdraia.

Dop a sémm scap 'd fura da chèsa

par stè d'indì te mèz dla strèda lònga

ch'la rasénta al crani.

Da la pèrta di méunt u i éra e' sòul che calèva,

da la pèrta de mèr la léuna pina la criséva

sòura la scóina d'un méul.

L'éra dò ròbi tòndi ch'al s spicéva

e néun a guardémmi una vólta ad qua e óna ad là,

parchè e' paréva ch'a fósmi te méz a du séul.

Tonino Guerra, Il miele (E'mél), 1982

Alba del vespre I

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

 

ALBA DEL VESPRE I

Vençut,

vençut per mi mateix,

pel lent verí que va enfosquint

l'alba del vespre

encesa de cristalls

que es van fonent en el mercuri de la nit.

Vençut per l'ona poderosa

que agafa un nou impuls

contra el meu cos ja exhaust

fins a atuir-me,

fins a extingir l'alè

d'on ressorgia el somni.

La llàgrima és un estany de llum i de dolor.

Carles Duarte i Montserrat, Alba del vespre

Edicions Tres i Quatre, 2013

Fragments de llum

 

Troian. Fotografia: Empar Sáez

FRAGMENTS DE LLUM

      3

Potser estimar no és res més que això:

aixoplugar la solitud de l'altre.

Pep Cortès, Fragments de llum (dins: Tots els guanys del silenci)

OmniaBooks, 2024

 

Bestreta amb pols

Starosel. Fotografia: Empar Sáez

 

Bestreta amb pols

Has trencat l'urna de les teves cendres,

abans d'hora.

La serenor expandint-se.

L'expectació a la mort, a la direcció del vent.

Néixer en la mort.

Entra la llum,

sense perímetre.

Jordi Ibáñez Torruella, El perímetre de la llum

Serveis Editorials Llibreria La Temerària, 2023

Que vingui la pau

Sofia. Fotografia: Empar Sáez

La pregària filosòfica de la pau té una bona pila de versions —El lament de la pau, d'Erasme, n'és una de les llargues, i l'anotació de Wittgenstein «Siguem humans», la més curta—. D'entre les que s'acostumen a sentir a l'escola de l'ànima hi ha aquesta:

Que vingui la pau. La pau de debò.

Que la pluja matinera augura.

I que fa olor de pa.

Que vingui la pau. I mai més la quietud tensa dels imperis universals, ni la quietud apagada de la misèria.

Que vingui la pau. La pau viva de les persones. De cada persona, de cada ànima. I la pau, sobretot, de tots els qui no han tingut pau.

Josep Maria Esquirol, L'escola de l'ànima: de la forma d'educar a la manera de viure

Quaderns Crema, 2024