Solitud

 

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

SOLITUD

Mitjanit, i no hi sou, germanes meves.

Es belluga trist el xiprer.

Obriré aquestes cambres embruixades,

que l'aire i la nit les ompli.

Si m'agafa el son, dins del somni

vindrà alguna de vosaltres a despertar-me.

On heu anat, germanes meves, que he restat

sol i foraster a casa nostra?

A l'arpa, que s'enyora dels dits,

l'aranya de la meva aflicció enteranyina.

És creuar els braços i entristir-me,

el gos em mira de cara i calla.

Quina culpa en tinc, si blanquegen en la tenebra,

com tombes, els vostres llits buits?

Mai la dolça cançó del retorn,

mai no la diran els graons?

Com desborda, germanes, en una llàgrima

l'amor dels meus grans ulls!

Kostas Kariotakis, El dolor de l'home i de les coses

Traducció de Joan R. Lladós

Pont del Petroli Edicions, 2024