 |
| Plóvdiv. Fotografia: Empar Sáez |
Com un roc o una efígie:
així em veus, així em jutges
ran dels cirerers.
Però més aviat
soc el riu que flueix,
la llum que parpelleja
entre els rosers silvestres,
el pas de la tardor
en cada arbre,
la veu que reverbera en el coval.
No m'anomenis, llavors,
ni em defineixis.
Ni pensis en mi
com una cosa que puguis heure
o que et plagui retenir.
Jo no et sóc: m'esvaeixo.
I deixo en cada petja
un nou parany.
Has vingut de lluny
i el meu cor t'estalona,
silenciós.
Però ara ja ets lliure.
Quan arribis al cim
continua pujant.
Lluís Calvo, Talismà
LaBreu Edicions, 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada