Raor de raó

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

Raor de raó

Érem bocins de lluna morta

i no quèiem al pou, ens hi tiràvem.

Si no dormíem, que no dormíem,

decidíem tallar-nos amb destrals de raó.

Segats d'enmig, amb horitzons diferents

i desfets de maneres, no érem ni andrògins. 

I la follia, guardiana amiga,

la fèiem inversa: més folla que folla

i tan folla que no, que ni enfollia.

Cavalca, infinita, cavalca, i sigues fang

sense costella i sigues pols sense principi.

Però de nit la traíem: li obríem la porta

i au vés, vés-hi amb consciència,

havíem gosat poder dir-li.

I nosaltres pensant. I nosaltres petits,

però ocupant massa, recordàvem

la marca i no l'escàndol.

Tocàvem la crosta i oblidàvem

que endins no era el mal, sinó el cor

qui s'atrevia a eixamplar-se.

Si volíem curar-nos la cura era curta

i tan curta no es veia.

Per això ens estripàvem: per veure

que enlloc s'hi fan arrels,

per veure que enlloc hi ha lloc sabut

ni terra natal ni terra prohibida.

I alletàvem, això sí, alletàvem l'inici.

I a la raó: cavalca, infinita, cavalca, i sigues

tall, sí, sigues destral, però amb insurgència.

I el món va fer lloc a un cos petit.

I avesats a trencar-nos, va ser que no.

Blanca Llum Vidal, Amor a la brega

Pagès Editors, 2018

Han volat ventiladors

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez.

Han volat ventiladors

El plat es trenca,

el got es vessa

i el neguit 

és com de plor,

de pena teva

i de por santa.

Veus l'esquerda

que té el món

i cridant,

adorant-la, 

esgarrapant-la,

t'hi comuniques

i et fas entendre.

Blanca Llum Vidal, Nosaltres i tu

Lleonard Muntaner, 2011

Terre sans pain

Cardona. Fotografia: Empar Sáez

Terre sans pain

Matar un gall des del cap

i beure's la sang

perquè sí,

perquè és sang.

O, encara pitjor,

matar un gall des del cap

i beure's la sang

per costum,

perquè és de llei,

perquè és el pacte.

Casar-se amb la gana 

i repartir la misèria

a tall de creença i de bèstia.

Llepar terra eixorca.

Llepar terra bruta i malalta

i estabornir-se per dins

com una cabra espenyada

i, si et toca l'infern,

tornar-se l'infern

-tan escorxat i cretí

com un poble sense aigua,

sense cançó i sense pa;

tan xafogós i tan clos

com un poble avesat a la creu,

a la santíssima creu

que no tries

i al ritual de l'horror

que, convençut i robust,

es perpetua en silenci

i fa ventrades de fills.

Blanca Llum Vidal, Amor a la brega

Pagès Editors, 2018

Nus, embriagats d'estiu

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez

Nus, embriagats d'estiu,

rient i rodolant

a raig fet, com baldufes,

sense ser forts ni bells,

amagant els ralets

dins del puny clos, arran

dels pins, arran de mar,

per així nar fent-nos

amb cura, de la mida 

de les coses senzilles. 

Cristina López Garcia, Erosions

Edicions Tremendes, 2019

EL PAPER

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

EL PAPER

El paper de cel·lulosa,

llargues cadenes de polialcohols encreuades, 

parts cristal·lines (amb fenòmens d'adsorció),

parts amorfes,

desfici de canalicles per on s'escampa l'aigua.

Si el cremes te'n queden les cendres,

restes d'impureses metàl·liques.

Ben tintat, sobre el paper, el poema.

Amat o amada, no n'esqueixis

l'extrema fragilitat. 

Àngel Terron, Iniciació a la química (1977) dins: El llibre del mercuri (1975-1985), Lleonard Muntaner Editor, 2019.

Ocells

Sitges. Fotografia: Empar Sáez

VIII

    Els ocells, que una llarga afinitat manté en els confins de l’home… Són aquí, per a l’acció, armats com a filles de l'esperit. Són aquí, el trànsit previ a la creació, més nocturns per a l'home que la gran nit del somni clar on s'exerceix la lògica del somni.
    En la maduresa d’un text immens, tothora en vies de formació, han madurat com a fruita, o millor encara, com les paraules: de la mateixa saba i la substància original. Doncs bé, són com paraules sota la seva càrrega màgica: pinyols de força i acció, fogall de llampecs i emissions que porten lluny la iniciativa i la premonició.
    Damunt la pàgina en blanc amb marges infinits, l’espai que ells amiden no és més que un encanteri. Són, com en la mètrica, quantitats sil·làbiques. I provenen, com les paraules, d’ascendència remota. Ells perden, com les paraules, el seu significat en els límits de la felicitat.

    De l’aventura poètica n'eren part antiga, amb l'auguri i el presagi. I són aquí, mots lligats a la mateixa baula, per a l'exercici enllà d’una nova profecia ... En la nit de les civilitzacions antigues, un ocell de fusta, els braços en creu agafats per un oficial, qui té el rol de l'escriba mèdium, com les mans del cercador o del geomàntic.

    Ocells, nascuts d’un primer acord per a la més llarga entonació... Són, com les paraules, portats pel ritme universal; s'inscriuen a ells mateixos, per afinitat, dins l'estrofa més dilatada i errant que mai hem vist desplegar sobre el món.

    Benaurats! Que ells atansen cap nosaltres, d’un costat a l'altre de l’oceà celeste, aquest immens arc d’ales pintades que ens protegeix i ens encercla. Que ells carreguen tot l'honor amb la força de l’ànima, entre nosaltres! ...

    L’home porta el pes de la seva gravitació com una pedra de molí al coll, l’ocell com una ploma pintada al seu front. Però, al final d'un fil invisible, l’ocell de Braque no fuig millor de la fatalitat terrenal que una partícula rocosa de la geologia de Cézanne. 

Saint-John Perse, Pájaros (Editorial Pre-Textos, 1997)

Traducció al català d'Empar Sáez

    

***

VIII

    Oiseaux, et qu’une longue affinité tient aux confins de l’homme… Les voici, pour l’action, armés comme filles de l’esprit. Les voici, pour la transe et l’avant-création, plus nocturnes qu’à l’homme la grande nuit du songe clair où s’exerce la logique du songe.

    Dans la maturité d’un texte immense en voie toujours de formation, ils ont mûri comme des fruits, ou mieux comme des mots: à même la sève et la substance originelle. Et bien sont-ils comme des mots sous leur charge magique: noyaux de force et d’action, foyers d’éclairs et d’emissions, portant au loin l’initiative et la prémonition.

    Sur la page blanche aux marges infinies, l’espace qu’ils mesurent n’est plus qu’incantation. Ils sont, comme le mètre, quantités syllabiques. Et procédant, comme les mots, de lointaine ascendance, ils perdent, comme les mots, leur sens à la limite de la felicité.

    A l’aventure poétique ils eurent part jadis, avec l’augure et l’auspice. Et les voici, vocables assujettis au même enchaînement, pour l’exer-cice au loin d’une divination nouvelle… Au soir d’antiques civilisations, c’est un oiseau de bois, les bras en croix saisis par l’officiant, qui tient le rôle du scribe médiumnique, comme aux mains du sourcier ou du géomancien.

    Oiseaux, nés d’une inflexion première pour la plus longue intonation… Ils sont, comme les mots, portés du rythme universel; ils s’incrivent d’eux-mêmes, et comme d’affinité, dans la plus large strophe errante que l’on ait vue jamais se dérouler au monde.

    Heureux, ah! qu’ils tendent jusqu’à nous, d’un bord à l’autre de l’océan céleste, cet arc immense d’ailes peintes qui nous assiste et qui nous cerce, ah! qu’ils en portent tout l’honneur à force d’âme, parmi nous!…

    L’homme porte le poids de sa gravitation comme une meule au cou, l’oiseau comme une plume peinte au front. Mais au bout de son fil invisible, l’oiseau de Braque n’échappe pas plus à la fatalité terrestre qu’une particule rocheuse dans la géologie de Cézanne.


Saint-John Perse,Oiseaux, 1963 

¡I si después de tantas palabras...

Esterri d'Àneu. Fotografia: Empar Sáez

¡Y si después de tantas palabras...

¡Y si después de tantas palabras,

no sobrevive la palabra!

¡Si después de las alas de los pájaros,

no sobrevive el pájaro parado!

¡Más valdría, en verdad,

que se lo coman todo y acabemos!

¡Haber nacido para vivir de nuestra muerte!

¡Levantarse del cielo hacia la tierra

por sus propios desastres

y espiar el momento de apagar con su sombra su tiniebla!

¡Más valdría, francamente,

que se lo coman todo y qué más da...!

¡Y si después de tanta historia, sucumbimos,

no ya de eternidad,

sino de esas cosas sencillas, como estar

en la casa o ponerse a cavilar!

¡Y si luego encontramos,

de buenas a primeras, que vivimos,

a juzgar por la altura de los astros,

por el peine y las manchas del pañuelo!

¡Más valdría, en verdad,

que se lo coman todo, desde luego!

Se dirá que tenemos

en uno de los ojos mucha pena

y también en el otro, mucha pena

y en los dos, cuando miran, mucha pena...

Entonces... ¡Claro!... Entonces... ¡ni palabra!

César Vallejo, Poemas humanos (dins: Poemas en prosa. Poemas humanos. España, aparta de mí este cáliz, Editorial Losada, 2010).

Jo no esclafo la corol·la de miracles del món

Reus. Fotografia: Empar Sáez

JO NO ESCLAFO LA COROL·LA DE MIRACLES DEL MÓN

Jo no esclafo la corol·la de miracles del món

i no mato

amb la ment els misteris que trobo

pel camí

en flors, en ulls, sobre llavis o tombes.

La llum dels altres 

ofega l'embruix de l'impenetrable ocult

en abismes de foscor,

però jo,

jo, amb la meva llum, eixamplo el misteri

-i com la lluna, que amb els raigs blancs 

no minva, sinó que tremolosa

estén encara més els secrets de la nit,

així jo enriqueixo l'obscur horitzó

amb llargs tremolors de sagrat misteri

i tot allò incomprensible

es torna encara més incomprensible

sota els meus ulls,

-perquè jo estimo

flors i ulls i llavis i tombes.

Lucian Blaga, Els poemes de la llum

Traducció de Corina Oproae

Cafè Central & Llibres del Segle, 2016

***

EU NU STRIVESC COROLA DE MINUNI A LUMII

Eu nu strivesc corola de minuni a lumii

şi nu ucid

cu mintea tainele, ce le-ntâlnesc

în calea mea

în flori, în ochi, pe buze ori morminte.

Lumina altora

sugrumă vraja nepătrunsului ascuns

în adâncimi de întuneric,

dar eu,

eu cu lumina mea sporesc a lumii taină -

şi-ntocmai cum cu razele ei albe luna

nu micşorează, ci tremurătoare

măreşte şi mai tare taina nopţii,

aşa îmbogăţesc şi eu întunecata zare

cu largi fiori de sfânt mister

şi tot ce-i neînţeles

se schimbă-n neînţelesuri şi mai mari

sub ochii mei-

căci eu iubesc

şi flori şi ochi şi buze şi morminte.

Lucian Blaga, Poemele Luminii, 1919

EMET

Selfoss. Fotografia: Empar Sáez

EMET

Here we are for the last time face to face

thou and I, Book,

en pau descansa ara, i tu, lector,

no demanis res pus al seu cor cansat

que allò que pot donar-te, allò que et roba;

petits detalls entre l'esperit i la carn.

Perquè la literatura és una art

fosca de lladres que roben a lladres.

Sents la llum de la seva boca, unes veus

mortes eternament repetides

que es desprenen de vides passades,

com la teva aturades, com la teva perdudes?

Ah, sí, és clar, el real. Dins els ulls

i dins el cor, tan a prop i tan lentament

que basta estar-hi atent perquè segur

que algun sentit ha de tenir o algun sentiment.

Ho sé, també he anat a bars i a altres llocs

igualment reals. I he tingut

una vida o més. Però és hora que parlis

tu, llibre. Jo ja ho he dit.

Principalment per escrit però

ningú ni els consellers en les

assemblees ni els herois sota el cel

sap qui va rebre tal càrrega, si tu o si jo.

Per això, jo, Iehuda Loew ben Bezalel,

vaig gravar al meu front els caràcters

de la mort i de la veritat. Protegeix-los bé;

i protegeix-te'n, si pots.

Perquè és de nit i som tots sols nosaltres dos,

lectura i escriptura,

creador i creatura,

en la mateixa veu innombrable.

Manuel António Pina, Els llibres

Traducció de Gabriel de la S.T.Sampol

Cafè Central i Eumo Editorial, 2006

***

EMET

Here we are for the last time face to face

thou and I, book, 

descansa agora em paz, e tu, leitor, 

não peças mais ao seu cansado coração

do que ele pode dar-te, o que te rouba: 

pequenos detalhes entre o espírito e a carne.

Porque a literatura é uma arte

escura de ladrões que roubam a ladrões.

Ouves a luz da sua boca, vozes

mortas eternamente repetidas

desprendendo-se de passadas vidas,

como a tua paradas, como a tua perdidas?

Ah sim, claro, o real. Pelos olhos dentro

e pelo coração dentro, tão perto e tão lento

que basta estar atento que decerto

algum sentido há-de fazer ou algum sentimento.

Eu sei, também tenho ido a bares e outros lugares

igualmente reais. E tenho tido

uma vida ou mais. Mas é tempo de falares

tu, livro. Eu tenho dito.

Principalmente por escrito mas

ninguém nem os conselheiros nas

assembleias nem os heróis sob o céu

sabe quem recebeu tal carga, se tu se eu.

Por isso eu, Yehuda Loew ben Bezaiel,

gravei na tua fronte os caracteres

da morte e da verdade. Protege-os bem;

e protege-te deles, se puderes. 

Porque é de noite e estamos ambos sós, 

leitura e escritura, 

criador e criatura, 

na mesma inumerável voz.

Manuel António Pina, Os libros

Una mà et cenyeix el cos

Reus. Fotografia: Empar Sáez

Una mà et cenyeix el cos, poma roja

fulgent.

                Desadorm els dèdals

en branques de sol; et pren

de l’arbre nu on s’esmola la culpa.

Preneu la poma de les meves mans,

preneu-la amb cos i boca

del pou verge on els pomers

                            joves despunten

i diuen tanta fruita i tanta llum

que escriuen cossos d’amor

en rebrots successius, en roges ombres      de carn.

Empar Sáez, Quatre arbres

Viena edicions, 2016 

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

Reus. Fotografia: Empar Sáez

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

Aquesta és la falena diminuta que viu de llàgrimes,

la que beu, com un cérvol a l'estany resplendent,

a la vora dels ulls de qui dorm, i el tacte

de la seva boca és lleuger com el reflex d'un núvol.

Al teu somni, una figura il·luminada per la lluna

apareix al costat del llit i et toca la cara. 

Demana si podria compartir el pa pobre 

de la teva tristesa. Tu li mostres la taula.

Tots dos parleu fins molt tard en la nit,

però al matí els mots han quedat oblidats.

Et despertes serè, en una habitació assolellada,

fregant-te als ulls la pols de les ales.

Ted Kooser, L'ocell matiner i altres poemes

Traducció de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

El Gall Editor, 2017 

***

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

This is the tiny moth who lives on tears,

who drinks like a deer at the gleaming pool

at the edge of the sleeper’s eye, the touch

of its mouth as light as a cloud’s reflection.

In your dream, a moonlit figure appears

at your bedside and touches your face.

He asks if he might share the poor bread

of your sorrow. You show him the table.

The two of you talk long into the night,

but by morning the words are forgotten.

You awaken serene, in a sunny room,

rubbing the dust of his wings from your eyes.

Ted Kooser, Delights and Shadows (2004)

mostra't a mi ara

Riudecanyes (Baix Camp). Fotografia: Empar Sáez

mostra't a mi ara

mostra't a mi ara ja que un dia em cercaràs i ja no hi seré

la meva ànima expulsada pel cos com l'infant abans de temps

anirà nua pel camí de les ànimes i no sabrà

ni el nom amb què cridar-te 

aleshores potser voldràs ser la meva carn passatgera

i la meva sang calenta que un dia havia existit

i la seva carícia pujant suaument per l'espinada

pura com el meu pensament cap a tu

o voldràs ser el meu patiment o l'alè

anomenat vida a la qual t'aboques per prendre-me-la

com l'ocell deixat així a la mà

pren en silenci la seva llavor de mill

o voldràs ser el seu rostre en la meva òrbita

desaparegut sota el teu ull que em cegarà

en el mateix instant en què pensi que vaig cap a tu

mostra't a mi ja que un dia em cercaràs i ja no hi seré 

Ileana Mălăncioiu, Combustió total, 1976 (Dins: La vèrtebra, AdiA Edicions, 2018. 

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli

***

arată-mi-te acum

arată-mi-te acum căci într-o zi mă vei căuta și nu voi mai fi
sufletul meu lepădat de trup ca pruncul înainte de vreme

va umbla gol pe drumul sufletelor vii și nu va ști

nici numele cu care să te cheme

atunci vei vrea poate să fii carnea mea trecătoare

și sângele meu cald care a fost odată

și mângâierea lui urcând ușor pe șira spinării

ca gândul către tine de curată

sau vei vrea să fii chinul meu ori suflarea

numită viață pe care te-apleci să mi-o iei

cum pasărea lăsată anume la mine în palmă

ia în tăcere bobul său de mei

sau vei vrea să fii chipul lui din orbita mea

pierit sub ochiul tău care mă va orbi

în însăși clipa în care cred că mă-ndrept către tine

arată-mi-te acum căci într-o zi mă vei căuta și nu voi mai fi

Ileana Mălăncioiu, Ardere de tot, 1976

El Buddha

Mont-roig del Camp. Fotografia: Empar Sáez

   

   El Buddha mostró una flor para responder a la pregunta más difícil. La flor era más. Más que la pregunta difícil. Más que su respuesta. Cualquier cosa es más que su nombre.

Chantal Maillard, Ensayos: La danza (2009), dins: India

Editorial Pre-textos, 2014

Nadal sirià

Sant Privat d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

Nadal sirià

1

Pare Noel:

enguany no vull cap regal,

deixa només un ren

que em dugui cap als rostres dels finats.

2

No trobaràs mitjons vora l'arbre,

me'ls he posat perquè tinc fred.

3

Als nens del barri, no els llancis regals per la xemeneia;

millor que els deixis una estufa que no s'apagui mai.

4

Reconec que m'he portat malament.

Si vols, pots recuperar els teus anteriors regals:

enmig de les runes de la casa els trobaràs.

5

L'arbre de Nadal més gros del món,

l'han arrencat del meu cor.

Nisrín Akram Khouri, En una gerra de guerra (dins: Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria. Edició a cura de Mohamad Bitari)

Traducció de Margarida Castells Criballés.

Godall Edicions, Sodepau, Pol·len edicions, 2019