Raor de raó

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

Raor de raó

Érem bocins de lluna morta

i no quèiem al pou, ens hi tiràvem.

Si no dormíem, que no dormíem,

decidíem tallar-nos amb destrals de raó.

Segats d'enmig, amb horitzons diferents

i desfets de maneres, no érem ni andrògins. 

I la follia, guardiana amiga,

la fèiem inversa: més folla que folla

i tan folla que no, que ni enfollia.

Cavalca, infinita, cavalca, i sigues fang

sense costella i sigues pols sense principi.

Però de nit la traíem: li obríem la porta

i au vés, vés-hi amb consciència,

havíem gosat poder dir-li.

I nosaltres pensant. I nosaltres petits,

però ocupant massa, recordàvem

la marca i no l'escàndol.

Tocàvem la crosta i oblidàvem

que endins no era el mal, sinó el cor

qui s'atrevia a eixamplar-se.

Si volíem curar-nos la cura era curta

i tan curta no es veia.

Per això ens estripàvem: per veure

que enlloc s'hi fan arrels,

per veure que enlloc hi ha lloc sabut

ni terra natal ni terra prohibida.

I alletàvem, això sí, alletàvem l'inici.

I a la raó: cavalca, infinita, cavalca, i sigues

tall, sí, sigues destral, però amb insurgència.

I el món va fer lloc a un cos petit.

I avesats a trencar-nos, va ser que no.

Blanca Llum Vidal, Amor a la brega

Pagès Editors, 2018