Si ens podíem estar quiets en un punt

Caldes de Malavella. Fotografia: Empar Sáez

Si ens podíem estar quiets en un punt, els anys que fos, fins a l'instant que un arbre, en créixer, ens toqués de tronc o de branca.

***

Tot això s'arrenca, ara, com una decoració que s'alcés: fons de taller.

Entre els arbres a mig fer, en l'encara no dels arbres, només n'hi ha un que ho és del tot: l'obra encertada. Amb els troncs assagetats per les branques, i les rames assagetades per les fulles: l'obra encertada.

Per si aconseguia de posar tot l'arbre en paraula, l'esmicava sencer en estelles molt petites i obria les lletres i les atapeïa d'estelles per dins.

Després assajava el so d'un arbre no visible. O, per contra, assajava l'obra que converteix un arbre en imatge, en tan únicament imatge que, per més que el vent s'hi enganyi, no emet cap so.

I l'arbre que fa dir a l'aire les més estranyes paraules que a l'aire se li poden fer dir. I l'arbre que s'agita sense vent. I l'arbre que es fa i es desfà. I l'arbre amb brogit de paraula. I el so d'arbre espès i endurit com un arbre. I l'arbre que ara brota en el so... I, al final de tots ells, la pomera amb els timbals a sota, amb les pomes que s'esqueixen de la branca i, en caure, percudeixen fort. 

Perejaume, Els arbres (Dins: Pagèsiques, Edicions 62, 2011)