Boira

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

BOIRA


Pel seu caràcter limfàtic
la boira apareix ràpidament i estén
la constreta mortalla sobre el mas.

Malgrat la ceguesa, ovelles i persones
topen suaument a través de l'ungüent
del seu cos. El fum de llenya no en coacciona

l'opacitat i davalla humit.
De tall fàcil, en aparença, es retrau
i es guareix instantàniament.

Beus la seva carn en cada alenada.

S'estableix en terres baixes, s'enfila
fins al cim de la carena i es vessa,

fent ús d'arbres i elevacions de granit
com taulons famolencs. Tripulant
d'un submarí avanço pel fons de l'oceà.

La boira s'espesseix sobre les tombes

de la família, desllustra làpides
i glaça els ossos de les icones.

Els pinsans, ràpids com aparicions,
el sol, un far amagrit, cau lentament
cap als confins del sistema.

Marco la plata borrosa
d'un tanc galvanitzat
com a punt de navegació

i m'embarco a través de la polpa roja

de les males herbes, sobre la catifa
d'agulles de roure, color mostassa.

El terra s'abat i es condensa.
En aquest quasi-món vacil·lo
—mentre la boira em crema la pell sento

una ombra de foc i escolto l'aigua
guspirejar quan encén la massa
de flames líquides. Una entitat viva,

la boira m'accepta —avanço
progressivament, segur de què emergiré
sense cap marca en el cos.

John Kinsella, El silo. Una sinfonía pastoral

Traducció de Katherine M. Hedeen i Víctor Rodríguez Núñez

La Garúa Ediciones, 2019

(Traducció al català: Empar Sáez)

***

FOG

For all its lymphatic nature
fog appears rapidly and spreads
its shroud tightly about the farm.

And thought blinding, sheep and people
stumble smoothly through its unguent
body. Wood smoke fails to coerce

its opacity and drops moistly.
Apparently sectile it flinches
though heals instantly.

You drink its flesh with every breath.
Settling on low ground it climbs
to the peaks hills and spills,

using tress and granite outcrops
as hungry boards. A submariner,
I walk the ocean’s floor.

The fog thickens about the family
graves, tarnishing plaques
and chilling icons to the bone.

Finches zip like apparitions,
the sun, a limp beacon, drifts
to the rim of the system.

I mark the blurred silver
of a galvanised tank
as a point for navigation

and set off through the red flesh
of failing saltbush, over a carpet
of mustard she-oak needles.

The ground sinks and thickens.
In this quasi-world I hesitate ─
as the fog burns my skin I sense

a fire’s shadow and hear water
crackling as it fuels the mass
of liquid flame. A living entity

the fog, accepts me ─ I move steadily
on, confident that I will emerge
without a mark on my body.

John Kinsella, The Silo. A Pastoral Symphony