 |
| Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez
NOTÍCIA
Ja no sabem del vaixell
però hi ha sempre un nàufrag:
un que sobreviu
al vaixell i a si mateix
per tallar en la roca
la soledat.
Orides Fontela, Transposició (1966-1967) dins: Poesia completa
Traducció de Joan Navarro.
Edicions de 1984, 2018
***
NOTÍCIA
Não mais sabemos do barco
mas há sempre um náufrago:
um que sobrevive
ao barco e a si mesmo
para talhar na rocha
a solidão.
|
diumenge, 9 de desembre del 2018
NOTÍCIA
I aquella gota
 |
| Seydisfjördur. Fotografia: Empar Sáez |
I aquella gota de cafè caurà sobre la neu
i un blanc trencat exhumarà els colors
que vestiran el buit d'abans de ser-hi.
Cèlia Sànchez-Mústich, La gota negra
Pagès editors, 2018.
dissabte, 8 de desembre del 2018
miro los campos
 |
| Salers, Alvèrnia. Fotografia: Empar Sáez |
miro los campos,
comienzo de la blanca primavera,
nadie me habla,
anido en una anciana silenciosa.
Olvido García Valdés, ella, los pájaros (1989-1992) dins: Esa polilla que delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-2008) Galaxia Gutenberg, 2008
|
esta luz amarilla
 |
| Kampong Cham. Fotografia: Empar Sáez
esta luz amarilla
viene de la bombilla aquella
aquellas voces
la chapa al rojo vivo
la cal es amarilla allí
donde la masa de eucaliptus
y el barro que se adhiere
a los chanclos
es la memoria no comprende
mansedumbre quien conoce
sometimiento
tampoco sirve rebelarse se está
donde nos amasó la luz
atados y violentos infelices
Olvido García Valdés, Caza nocturna (1992-1996) dins: Esa polilla que delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-2008)
Galaxia Gutenberg, 2008
|
LA NIT
 |
| Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez
LA NIT
Fantasmal cau la nit. Davalla lentament
ara que s'extingeixen les brases del crepuscle.
Davalla sobre cases i carrers
de la ciutat frement que va aixecant
la cúpula de llum per oblidar-la.
Sento el soroll de l'engranatge còsmic
que s'arrossega sobre el firmament:
el cel novè que mou les vuit esferes.
Fantasmal cau la nit i el seu sospir tan ample,
i percebo els batecs de la seva ànima
saturada d'antigues flamarades,
que, tot callant, envairan els somnis.
Fantasmal cau la nit quan s'adorm l'argelaga,
i sé que tard o d'hora m'arribarà el moment
de caminar a les fosques com un cec
per la nit virginal.
Quim Español, Elegies (Edicions de 1984, 2018)
|
ÉSSER
 |
| Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez |
ÉSSER
A Maria Blasco Font de Rubinat
Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...
Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.
¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!
novembre 2005
Teresa d'Arenys, Esteles íntimes (1965-2015)dins: Obra poètica (1973-2015). Edicions Vitel·la, 2017
VISTA DE MEDIO CLAUSTRO
 |
| Magyikan village. Fotografia: Empar Sáez |
VISTA DE MEDIO CLAUSTRO. Acto segundo (fragment)
Las cosas bien
redondas son difíciles
de guardar.
Una pelota en un armario, por ejemplo.
O un ojo en una cerradura.
La verdad no cabía en ningún sitio
salvo en algunas frases
hechas a la medida.
Chantal Maillard, Cual menguando
Tusquets Editores, 2018
divendres, 7 de desembre del 2018
Nocturn
 |
| Llívia. Fotografia: Empar Sáez |
Nocturn
(Canta Isabel Shelley, 25 de desembre de 1827)
Hi ha tanta boira! Una barca sobre el llac glaçat.
La meva ànima de gossa hi ha corregut. Aquí l'espero com només
la matèria sap esperar.
Qui no s'ha begut la tinta del remordiment no sap.
El bes va servir per arrencar la boca de la pròpia carn.
Darrere un bes hi ha uns ulls. Rere els ulls un paisatge. Hi neva.
Un cor de dona crema com una brasa a la mà.
Em pregunto si són la meva carn o la meva ànima aquells borralls
blancs.
Em ve la sang, fuig de mi, s'eixorca.
Les nostres faules no van ser escrites a la vegada. La flama
del primer tronc no va alimentar el darrer foc. I entre tots dos,
l'estructura del fum dolia.
Es crema una barca sobre l'aigua.
Els meus ossos alimenten aquesta breu passió com s'alleta.
La meva vida és un crit d'ocell entre canyes.
j.l.badal, Cants materials (Cafè Central, 2017)
Ferides transparents
 |
| Florència. Fotografia: Empar Sáez
Ferides transparents
Mentre s'acomplia el que era, succeí
en els objectes la visió d'un canvi
que feia quasi impossible una altra cosa
que no fos transitar ferides transparents.
Es clava en el meu cap l'aresta
del vidre de Duchamp.
¿Serà morir la representació d'un acte
que purament no és
sinó la pròpia vida?
Margarita Ballester, L'infant i la mort (1989) dins: Després de la pluja, Cafè Central, 2018.
|
dissabte, 13 d’octubre del 2018
La llar
 |
| Kampong Thom. Fotografia: Empar Sáez
La llar
és finestra i bressol,
és foc, camí i hostatge,
i és la justa mesura
del temps que ens toca viure.
La llar és aixopluc,
i és camp
i és pasturatge,
és font on abeurar
i terra on arrelar-se
fins convertir-se en tija
núvol, ocell o flama,
que haurem de transcendir
un jorn, no molt llunyà,
per esdevenir arbre,
pluja, celatge o foc.
Pep Cortès, Poema per a Jana
Pagès editors, 2018
|
timbre
 |
| Clermont-Ferrand (Clarmont d'Alvèrnia). Fotografia: Empar Sáez timbre
21 de marzo de 2016
En el quicio mellado de la puerta
los zapatos se sueldan al mármol.
El dedo al timbre, la intención
a la madera pintada, y el ojo
a la mirilla.
Hasta que la poesía abra
o me echen los vecinos.
David Yeste, Pintura roja y papel de fumar
In-Verso, 2018
|
Quan vaig néixer, tenia ales
 |
| Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez |
Quan vaig néixer, tenia ales.
Ho sé pel mal que em fan els omòplats
cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar.
Per què em van caure o qui
me les tallà sense jo adonar-me'n
és el misteri que m'acompanyarà
memtre m'arrossego desmembrada pel tros de vida
que em toca.
Laia Martinez i Lopez, Venus volta
Lleonard Muntaner Editors, 2018
Cinètica II
 |
| Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez
Cinètica II
Passejo part del dia entre la cuina i la lectura de poetes anglesos; enfarino entre els dits la carn més dura. Deixo la fragilitat d'aquest trajecte en mans de qui perdona la submissió al dinar de cada dia i no espera que l'arbre faci anissos. Entre els diferents plats destrio les espines de la meva experiència. També hi ha roses a les urpes del dia.
Menorca, estiu 94
Margarita Ballester, Els ulls (1995) dins: Després de la pluja, Cafè Central/Eumo Editorial, 2018.
|
diumenge, 22 de juliol del 2018
La imaginadora o l'escena del poema
 |
| Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez
LA IMAGINADORA O L'ESCENA DEL POEMA (selecció)
TEMA
El món sencer és el tema del poema. No com a imitació, sinó com a préstec.
ARBRES
L'expressió d'un sòl que vol esdevenir lleuger, llavor de l'aire.
ESCRIURE
Un dessagnar-se. Una resina. La vida s'hi enganxa, apegalosa. El text com a fluència.
ECOS
Ombres decidides, l'atzur inconfusible. I el crit de deu mil ecos, multiplicant la meva veu entre els desconeguts que sóc.
SILENCI
El silenci és l'última utopia. Per això Déu calla.
MISTERI
Girafes del vent: sempre més altes. La lleugeresa dels àlbers, el pas silent, aquella presència intuïda que es desfà entre els canyissos. Ho ha dit Soulages: un misteri no és un secret. Aquest últim és desxifrable, té un origen. El primer és una altra cosa.
L'UNIVERS
Un aquari dins del mar.
AIRE
La poesia ens permet ofegar-nos en el nostre oxigen.
Lluís Calvo (Col·lisions, 2009) Dins: Llum a l'arsenal. Cent poemes (antologia 1987-2017). Lleonard Muntaner Editors, 2017.
|
dijous, 19 de juliol del 2018
Semblava la mort
 |
| Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez SEMBLAVA LA MORT GANDIA 2010
Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Semblava un lladre i era l'ombra d'un arbre.
Semblava un atac de cor i era una rampa.
Semblava un tumor maligne i era una piga.
Semblava la mort i era la mort.
Joan Pons, L'illa dels arbres vençuts
AdiA Edicions, 2016
|
dimecres, 18 de juliol del 2018
Via espessa
 |
| Barcelona. Fotografia: Empar Sáez
Via espessa
I
De cigales i pedres, volen néixer paraules.
Però el poeta viu
Sol, i de dol, en un corredor de llunes, una casa d'aigües.
De mapamundis, de dreceres, volen néixer viatges.
Però el poeta habita
El camp d'hostals de la follia.
De carn de dones, volen néixer els homes.
I el poeta preexisteix, entre la llum i el sense-nom.
Hilda Hilst, Del desig
Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall
Prometeu Edicions, 2017
**
|
I
De cigarras e pedras, querem nascer palavras.
Mas o poeta mora
A sós num corredor de luas, uma casa de águas.
De mapas-múndi, de atalhos, querem nascer viagens.
Mas o poeta habita
O campo de estalagens da loucura.
Da carne de mulheres, querem nascer os homens.
E o poeta preexiste, entre a luz e o sem-nome.
Hilda Hilst, Do desejo
dimarts, 17 de juliol del 2018
Brunzit d'insectes
 |
| Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez
Brunzit d'insectes. Brunzit de llum solar. Brunzit de sang a l'oïda interna. Brunzit de pensaments-fullaraca que passen a frec. Brunzit de flors que despleguen pètals olorosos acabats de planxar. Brunzit de les aspes del ventilador que penja del sostre com una ànima en pena encallada camí del cel. Brunzit de paraules futures, prematures, immadures. Brunzit de l'aigua que romanceja a les canonades i no vol rajar. I se suposava que era una tarda silenciosa.
Gemma Gorga, Indi visible
Tushita edicions, 2018
|
Espai viu
 |
| Pratdip. Fotografia: Empar Sáez
Espai viu
Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la verticalitat.
Els claus s'arrapen a juntures que es baden.
L'estructura sencera s'inclina perillosament
cap al miracle.
En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu
i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre vores fosques
d'un univers esbiaixat,
acollint la llum
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.
Imtiaz Dharker (The Terrorist at my Table, 2007).
Traducció del poema: Gemma Gorga. Dins:Indi visible, Tushita edicions, 2018.
|
Living Space
There are just not enough
straight lines. That
is the problem.
Nothing is flat
or parallel. Beams
balance crookedly on supports
thrust off the vertical.
Nails clutch at open seams.
The whole structure leans dangerously
towards the miraculous.
Into this rough frame,
someone has squeezed
a living space
and even dared to place
these eggs in a wire basket,
fragile curves of white
hung out over the dark edge
of a slanted universe,
gathering the light
into themselves,
as if they were
the bright, thin walls of faith.
Imtiaz Dharker (Poema original: https://www.bbc.com/education/guides/z9y76fr/revision/8)
dilluns, 16 de juliol del 2018
De vegades
 |
| Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez |
1.
Alguna cosa va sorgir
de la foscor.
No era res que hagués vist abans.
No era animal
ni flor,
potser era totes dues coses.
Alguna cosa va sorgir de l'aigua,
un cap com de gat
però ple de fang i sense orelles.
No sé què és Déu.
No sé què és la mort.
Però penso que entre ells hi ha
un acord fervorós i necessari.
3.
Després era en un camp de gira-sols.
Sentia la calor de ple estiu.
Pensava en la dolça i elèctrica
somnolència de la creació,
quan va començar la tempesta.
A l'oest, els núvols s'amuntegaven.
Núvols de tempesta.
En una hora, el cel n'era ple.
En una hora el cel era ple
de dolcesa de pluja i rastres de llampecs.
Seguits de fondes campanades de trons.
Aigua del cel! Electricitat directa de les deus!
Folles les dues per crear alguna cosa!
Els llampecs eren més lluminosos que les flors.
Els trons tenien ben desperts els ossos dins el cos.
7.
La mort em sotja, ho sé,
des d'aquesta cantonada o l'altra.
No em diverteix.
Tampoc no m'atemoreix.
Després de la pluja, vaig tornar al camp de gira-sols.
Sentia el fred i estava amatent.
Caminava a poc a poc i escoltava
les arrels esbojarrades, que creixien i reien, dins la terra molla.
Mary Oliver, Ocell roig
Traducció de Corina Oproae
Godall Edicions, 2018
*
Sometimes
1.
Something came up
out of the dark.
It wasn’t anything I had ever seen before.
It wasn’t an animal
or a flower,
unless it was both.
Something came up out of the water,
a head the size of a cat
but muddy and without ears.
I don’t know what God is.
I don’t know what death is.
But I believe they have between them
some fervent and necessary arrangement.
3.
Later I was in a field full of sunflowers.
I was feeling the heat of midsummer.
I was thinking of the sweet, electric
drowse of creation,
when it began to break.
In the west, clouds gathered.
Thunderheads.
In an hour the sky was filled with them.
In an hour the sky was filled
with the sweetness of rain and the blast of lightning.
Followed by the deep bells of thunder.
Water from the heavens! Electricity from the source!
Both of them mad to create something!
The lighting brighter than any flower.
The thunder without a drowsy bone in its body.
Water from the heavens! Electricity from the source!
Both of them mad to create something!
The lighting brighter than any flower.
The thunder without a drowsy bone in its body.
7.
Death waits for me, I know it, around
one corner or another.
This doesn’t amuse me.
Neither does it frighten me.
After the rain, I went back into the field of sunflowers.
It was cool, and I was anything but drowsy.
I walked slowly, and listened
to the crazy roots, in the drenched earth, laughing and growing.
Mary Oliver, Red Bird
Visita al cementiri
 |
| Salers. Auvèrnia. Fotografia: Empar Sáez |
Quan penso en la mort
veig una ciutat prou lluminosa,
i cada any hi ha més rostres
que em són familiars,
però cap d'ells
no nota la meva presència,
encara que ho desitgi,
i quan es reuneixen per parlar,
cosa que fan
en veu molt baixa,
és en una llengua desconeguda—
però no entenc ni una sola paraula—
hi ha el camp misteriós, els bells arbres.
Hi ha les pedres.
Mary Oliver, Ocell roig
Traducció de Corina Oproae
Godall Edicions, 2018
**
Visiting the Graveyard
When I think of death
it is a bright enough city,
and every year more faces there
are familiar
but not a single one
notices me,
though I long for it,
and when they talk together,
which they do
very quietly,
it’s in an unknowable language—
but understand not a single word—
there’s the mysterious field, the beautiful trees.
There are the stones.
Mary Oliver, Red Bird
Poema en metamorfosi
 |
| Ràfels, Matarranya. Fotografia : Empar Sáez |
POEMA EN METAMORFOSI
Darrera els mots el paper es transforma
en mar i les lletres en peixos
Joan Brossa, La memòria encesa. Mosaic antològic
Editorial Barcanova, 1998
divendres, 13 de juliol del 2018
Terra lliure
 |
| Reyðarfjörður. Fotografia: Empar Sáez
TERRA LLIURE
Unes gallines mig plomades i portant
a les potes cintes amb frases subversives
van sortir d'una caixa deixada al carrer.
Qui sembri espines, que no vagi sense sabates.
Joan Brossa, La memòria encesa. Mosaic antològic
Editorial Barcanova, 1998
|
diumenge, 3 de juny del 2018
Palpem a mà estesa
 |
| L'Aïnsa, Osca. Fotografia: Empar Sáez
Pal-
pem a mà estesa, amb dits prènsils,
com qui grapeja en la terra un subsòl
aeri, de química respirable.
Hem perdut alguna cosa? Tot recula i crida
l'esdevenir a ser tornada.
desbrancament, caiguda, pluja
prima, insonoritat.
Tant de cel! ¿Sabríem mirar
els arpegis del migdia?
¿Com és que ens rebullen qualls als ulls,
grumers iridiscents,
palpitacions del cos?
Alguna cosa, potser
nosaltres, desfà el camí de la saba,
com la gota caiguda a la fulla més alta
que regalima pel tronc i s'enfonsa
a les arrels.
I ara que el cel, amb el seu color
de pedra, se'ns vol clavar
amb la naturalitat amb què es clava
la llum a les coses,
ara ens aquietem
entre sanefes de fulles,
d'estimbada lenta i callament progressiu.
És així, a les vores del no-res,
abismats, amb plor i desa-
presa paraula,
que un què de nosaltres estén la
mà enlaire i juga amb els
dits i les ungles més
tendres, nounat,
com qui polsa les cordes d'un
guitarró universal.
Joan Puigdefàbrega, Deshora
Edicions 62, 2017
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)