diumenge, 3 de juny del 2018

Palpem a mà estesa

L'Aïnsa, Osca. Fotografia: Empar Sáez



Pal-
pem a mà estesa, amb dits prènsils,
com qui grapeja en la terra un subsòl
aeri, de química respirable.

Hem perdut alguna cosa? Tot recula i crida
l'esdevenir a ser tornada.
desbrancament, caiguda, pluja
prima, insonoritat.

Tant de cel! ¿Sabríem mirar
els arpegis del migdia?
¿Com és que ens rebullen qualls als ulls,
grumers iridiscents,
palpitacions del cos?

Alguna cosa, potser
nosaltres, desfà el camí de la saba,
com la gota caiguda a la fulla més alta
que regalima pel tronc i s'enfonsa
a les arrels.

I ara que el cel, amb el seu color
de pedra, se'ns vol clavar
amb la naturalitat amb què es clava
la llum a les coses,

ara ens aquietem
entre sanefes de fulles,
d'estimbada lenta i callament progressiu.

És així, a les vores del no-res,
abismats, amb plor i desa-
presa paraula,

que un què de nosaltres estén la
mà enlaire i juga amb els
dits i les ungles més
tendres, nounat,

com qui polsa les cordes d'un
guitarró universal.


Joan Puigdefàbrega, Deshora
Edicions 62, 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada