Palpem a mà estesa

L'Aïnsa, Osca. Fotografia: Empar Sáez

Pal-

pem a mà estesa, amb dits prènsils,

com qui grapeja en la terra un subsòl

aeri, de química respirable.

Hem perdut alguna cosa? Tot recula i crida

l'esdevenir a ser tornada.

desbrancament, caiguda, pluja

prima, insonoritat.

Tant de cel! ¿Sabríem mirar

els arpegis del migdia?

¿Com és que ens rebullen qualls als ulls,

grumers iridiscents,

palpitacions del cos?

Alguna cosa, potser

nosaltres, desfà el camí de la saba,

com la gota caiguda a la fulla més alta

que regalima pel tronc i s'enfonsa

a les arrels.

I ara que el cel, amb el seu color

de pedra, se'ns vol clavar

amb la naturalitat amb què es clava

la llum a les coses,

ara ens aquietem

entre sanefes de fulles,

d'estimbada lenta i callament progressiu.

És així, a les vores del no-res,

abismats, amb plor i desa-

presa paraula,

que un què de nosaltres estén la

mà enlaire i juga amb els

dits i les ungles més

tendres, nounat,

com qui polsa les cordes d'un

guitarró universal.

Joan Puigdefàbrega, Deshora

Edicions 62, 2017