Voltes

Palau de Galiana, Toledo. Fotografia de Ogigia

Cau desfet, el raig, entre el límit

suspès i les voltes de pedra,

acariciant concavitats,

travessant la porta tibada

i el pas flonjo i perpetu del buit.

Empar

Somni i finestra

Palencia soñada, Álvaro Reja

No pesen les pedres,

ni els pensaments pesen

sobre les mans enfiladisses

d’heura, travessant finestres,

fronteres d’ales amples,

àngels que no van enlloc.

S’arrapen les veus al vidre,

mirades antigues esquincen

fornides parets d’ombra,

veuen com s’inclinen les torres

–les mou el vent–.

No hi ha catedrals fictícies,

ni cases llunyanes,

ni temps passat:

són aquí, a taula, amb la tassa

tèbia dels anys d’infantesa a les mans.

Somni d’infinita lentitud i pausa...,

les hores obstinades –absents–

arrosseguen la cordada dels dies

sota ruïnosos ponts de pedra,

sota les parpelles immòbils de les estàtues.

Empar Sáez

Reixes

Brno, Txèquia. Fotografia: Ferran d'Armengol

 

 

Amb quines reixes

tensa d'amor       la vida

Infern       m'envoltes

 

Felícia Fuster, Postals no escrites, 2001, dins: Felícia Fuster. Obra Poètica. Edicions Proa, 2010.

 

 

Menorca

Menorca, pintura a l'oli de Montserrat Lloret

El pes de la llum corba la branca

arpelles del groc graten la terra

l’ungla del vent      em desperta

Empar

Eixam de finestres

Nova York. Fotografia: Ferran d'Armengol

Yo estaba en la terraza luchando con la luna.

Enjambres de ventanas acribillaban un muslo de la noche.

En mis ojos bebían las dulces vacas de los cielos

y las brisas de largos remos

golpeaban los cenicientos cristales de Broadway.

Federico García Lorca

Fragment de "Danza de la muerte", 1929 (Poeta en Nueva York)

Jo estava a la terrassa lluitant amb la lluna.

Eixams de finestres crivellaven una cuixa de la nit.

En els meus ulls bevien les dolces vaques del cel

i les brises de llargs rems

colpejaven els cendrosos cristalls de Broadway.

Traducció: Empar Sáez

Dibuix

Varsòvia. Fotografia: Hilari Garcia

M’estimo el cel

que es dibuixa en la finestra,

tan pla i tan cert

com la lluna en la teva mà.

Empar

Cossiols

Axarquia, Màlaga. Autor: Ramon Navarro Bonet

Queda aturat el vent

entre cossiols i balconades,

no troba la passera,

ni de puntetes travessa

ni escorcolla la cambra.

Empar

No tanquis els porticons, de nit...

Madrid. Fotografia: Ferran d'Armengol

No tanquis els porticons, de nit...

La veig cada dia al terradet de davant de casa endreçant i desendreçant. Quantes d’andròmines! Comptadors de gas, somiers, regadores, tot pols i rovell, esgavellat, esbotzat, míser. Estrelles de paper d’estany, de tota grandària, penjades pertot, a centenars com en un cel pedagògic. I un animal fabulós, de drap, que ella amoixa tendrament, i al qual parla amb manyagueria. Ara és menuda com un infant de gorra de cop; ara es dreça esvelta i altiva, tan alta, que no li veig la testa. –No tanquis, li dic, la finestra, de vespre; deixa el quinqué mig donat, amb poca claror, que et vegi treballar per l’estança; ajup-te, mou-te, estira’t, desfés-te la tofarosa cabellera. Perd-te pel bosc de les teves múltiples ombres, penja i despenja robes arnades o capes amb folres de pell d’ermini, multiplica’t fins a perdre’t pels fondals del mirall. No tanquis, li dic, els porticons, de nit; deixa’m imaginar només, de fora estant, com te fas transparent sota un doll d’aigües, i endevinar, sense llibres ni gargots màgics, com te dius.

J.V.Foix, Tocant a mà... 

Edicions 62, 1981

Randa

Cordes sur ciel (Còrdas d'Albigés) Occitània, França. Fotografia: Empar

“Aquesta randa…”

Aquesta randa s’ha abolit

En el dubte del Joc Suprem

De només entreobrir, blasfem,

Absència eterna de llit.

Aquest unànim blanc combat

D’una garlanda contra si,

Que vers el vidre vol fugir

Flota més que no n’ha colgat.

Amb qui, però, el somni aconsola

Tristament dorm una mandola

En mans del silenci només

Tal que vers algún finestral

De cap sinó el seu ventre, hagués

Pogut hom néixer filial.

“Une Dentelle…”

Une dentelle s’abolit

Dans le doute du Jeu suprême

À n’entr’ouvrir comme un blasphème

Qu’absence éternelle de lit.

Cet unanime blanc conflit

D’une guirlande avec la même,

Enfoui contre la vitre blême

Flotte plus qu’il n’ensevelit.

Mais, chez qui du rêve se dore

Tristement dort une mandore

Au creux néant musicien

Telle que vers quelque fenêtre

Selon nul ventre que le sein,

Filial on aurait pu naître.

Stéphane Mallarmé, Vint-i-cinc poemes

Traducció: Josep Navarro i Santaeulàlia.

Edicions dels Quadrens Crema, 1986