El setè àngel

 

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

EL SETÈ ÀNGEL


Era sol.
Totalment sol
el setè àngel.
S'entreveia una certa inestabilitat
en el seu vol.
Ves alerta, li van dir.
Et moriràs, cauràs.
El temps es va tornar implacable.
Estava completant
l'últim moviment.
Va plegar primer una ala
després l'altra
les dues ales
i les va llençar a terra.
Sí, va dir.
Que tinguin els homes


per volar, va dir.



Giòta Partheníu, Petits silencis. Antologia poètica
Traducció de Joan R. Lladós
Edicions Pont del Petroli, 2025

Goig del carrer

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

 

GOIG DEL CARRER

A Isabel

La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens réiem, bovament ens réiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill...
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: ¡Adéu, adéu, amor! ¡Mai no t'oblidaré!

La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins...
I ens tornàrem a riure!

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era...!
Només era la joia del carrer.
I els crits
                    —¡Gol! ¡Gol!—

dels infants que jugaven

al futbol en sortir de l'escola...

Vicent Andrés Estellés, Ciutat a cau d'orella (1953), dins Una tendresa oculta (poemes escollits)

Tres i Quatre Edicions, 2024

Ars Poetica

 

Tuixent. Fotografia: Empar Sáez

ARS POETICA

Homenatge a Teodor Llorente

I

He patit molts exilis i de moltes maneres.

     Només tenia ganes de tornar:

Amb les ganes tenia, també, una incerta por:

    la por d'aquell que torna.

II

Ha estat, de dia en dia, un brutal exercici:

    anar reconstruint, de dalt a baix,

paraula per paraula, tot un món, amb paraules

    com fang i pallús.

III

Escric els meus fragments. No puc fer un poema.

     Reconstruesc un poble, o bé un mosaic.

Amb un grapat de tests que he trobat, vaig refent

    un poble com un cànter.

Vicent Andrés Estellés (L'inventari clement de Gandia, 1971) dins Una tendresa oculta (poemes escollits)

Tres i Quatre Edicions, 2024

Jazmín

Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez

Jazmín

No está en ningún lugar

la flor que a cuchilladas es de nadie.

El aire huele a perlas,

no existe otro tesoro.

Sandro Luna, Eva tendiendo la ropa (2015) en l'antología Mañana Dios dirá

Nectarina Editorial, 2024

Els ulls

Begur. Fotografia: Empar Sáez

Els ulls

Cada ull és l'hemisferi d'un món:

paral·lels d'irisades anelles.

Quin enigma et traeix el pregon

verd de prada en florides novelles?

Cada esguard de maragda es marfon

com al tany dues roses poncelles.

Sota arcades el riu és profond

i dispers d'un naufragi d'estrelles.

Sorres fines et feien escon

prems les nines i veus meravelles.

T'auriola una engruna de son,

bri del somni que encara cabdelles.

Cada estel un espill vagabong,

plateret de divines vaixelles

vacil·lant com l'amor infecond

   de dues donzelles.

Carles Fages de Climent, “Poemes inèdits”, dins: Fages de Climent. Primera antologia

A cura de Joan Ferrerós i Jordi Pla

Brau Edicions, 2002

 

Granat #800000

Culross. Fotografia. Empar Sáez

 Granat #800000

El foc perfila a la forja

el traç d'un somriure

que s'estén sota un cel granat.

La màgia se li escapa en brisalls.

Un neguit silenciós 

en el centre de tu.

Al pensament i al cor,

un sentiment indecís.

Esculpeixes el desig

al palmell de les mans.

Foc càlid,

paraules que encenen els ànims.

Que es paralitzi el món

mentre no sigui real!

Montse Assens, Paleta de colors. #2020 ClassicBlue

Voliana Edicions, 2025

Tristesse

 

Braemar. Fotografia: Empar Sáez

TRISTESSE

Les ombres no es passegen només pels boscatges

davant els quals s'estén la prada d'asfòdels,

erren entre nosaltres i ja en les teves

abraçades quan encara et bressa el somni.

Què és la carn... de roses i d'espines,

què és el pit..., de replecs i de vellut,

i què els cabells, les aixelles, els confosos

endinsaments, l'esguard tan abrandat:

Ho porta tot el temps d'ahir: els confidents d'abans

i també el temps d'ahir: quan deixes de besar-lo,

no en facis cas, tant els forts com els febles

encariments tenen també el seu terme.

Després novembre, solitud, tristesse,

tomba o bastó que portarà el baldat...

els cels no beneeixen i tan sols el xiprer,

l'arbre del dol, s'alça gran i immutable. 

Gottfried Benn, Aprèslude

Traducció de Feliu Formosa

Papers de Versàlia, 2025

***

Tristesse

Die Schatten wandeln nicht nur in den Hainen,
davor die Asphodelenwiese liegt,
sie wandeln unter uns und schon in deinen
Umarmungen, wenn noch der Traum dich wiegt.

Was ist das Fleisch – aus Rosen und aus Dornen,
was ist die Brust – aus Falten und aus Samt,
und was das Haar, die Achseln, die verworrnen
Vertiefungen, der Blick so heiß entflammt:

Es trägt das Einst: die früheren Vertrauten
und auch das Einst: wenn du es nicht mehr küßt,
hör garnicht hin, die leisen und die lauten
Beteuerungen haben ihre Frist.

Und dann November, Einsamkeit, Tristesse,
Grab oder Stock, der den Gelähmten trägt –
die Himmel segnen nicht, nur die Zypresse,
der Trauerbaum, steht groß und unbewegt.

Gottfried Benn (Aprèslude, 1955)

Els instants de l'amor

Culross. Fotografia: Empar Sáez

 

ELS INSTANTS DE L'AMOR

VII


— A la nit — al cel estrellat
— A l'aigua fosca de la mar
A qui sinó podria demanar
si t'han vist passar?

Ara ja tranuites, que t'has fet gran,

filleta meva, núvol somrient,

cendra del meu cor.

Josep Gerona Fumàs, El no-res perdura sempre

El Gall Editors, 2021

La pau té nom molt breu

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

 

La pau té nom molt breu

— subtil i lleuger com au de pas—

alhora que la guerra ressona rabiosa.

No ha de ser casual

que el tro, la ràbia terrible, la guerra

sonin amb la mateixa cruesa.

Però, i la raó? No és també germana de so?

No romp i corromp?

La pau és vocàlicament dolça...

I, quan es diu, sembla ja que aixeca el vol.

Esteban Martínez Serra, Qui ens dirà demà?

Papers de Versàlia, 2024

V

 

Braemar. Fotografia: Empar Sáez

                V

Quin capoll que no sap d'amor encara amenaça l'abella.

El vent troba una colla de frondes onejants,

la terra es balandreja,

a l'escuma de les herbes les moreres hissen les veles.

El darrer viatge s'assembla al primer de tots.

Oh, que esclatin les pedres, que es dobleguin els ferros aïrats,

que l'escuma arribi fins al cor i maregi els ulls esponerosos,

que el record es torni una branqueta de menta immarcescible

i que de l'arrel en surtin de bursada vents de festa.

Girem-hi el front,

que el que tenim de radiant quedi a prop

de la primera engrapada del desig,

que cada llengua tingui la bondat del dia

i que palpiti mansament a les venes el batec de la terra. 

Odisseas Elitis, Sol primer

Traducció de Pau Sabaté

Godall Edicions, 2025

Dos de març de 1974

Plóvdiv. Fotografia: Empar Sáez

 DOS DE MARÇ DE 1974

I

Enfora de tot encara vull dolçament ésser

en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns

foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,

i, el tro per sobre rodolant, beure de nou

al rec, amb pensament lliure i cor en pau.

II

I veure així mateix un cop i un altre el temps

aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,

on encabeixo sol la mirada quieta i sento

la pau, endins, com en un centre que em ve.

III

Potser molt més hem d'esperar i no sofrir

amb tant de mal estès la crueltat

viciosa dels senyors i l'urc que fa picar

sobre bardisses de foc, oh joventut

entorn de la canilla!

D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran

els vostres plors, germanes dolces? I on

pujaré jo la meva

ira plantada i aquest voler-me meu

que em lleva el pensament i fa

la meva llarga vida bruta? Per què gent

d'amor no poden més? Per què no es para 

tot? Ametllers del Congost, rius innocents!

Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,

cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.

Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.

10 de març de 1974

Segimon Serrallonga, Por i Poder. Àlbum Versàlia núm. 4

(De Poemes 1950-1975, 1979)

Papers de Versàlia, 2024

TYAROYE

Begur. Fotografia: Empar Sáez

 
TYAROYE*

Presoners negres, millor dir presoners francesos, o és que no és veritat que França ja no és França?

No és veritat que l'enemic li ha furtat el rostre?

És veritat que l'odi dels banquers ha comprat els seus braços d'acer?

I no ha rentat, la vostra sang, la nació que havia oblidat la seva missió d'ahir?

Digueu-me, no s'ha mesclat, la vostra sang, amb la sang lustral dels seus màrtirs?

Seran els vostres funerals els de la Verge-Esperança?

Sang, sang, oh, sang negra dels meus germans, taqueu la innocència dels meus llençols

sou la suor amb què banyo l'angoixa, sou el sofriment que m'enroqueix la veu

Wôi! Sentiu la meva veu cega, genis sordmuts de la nit.

Pluja de sang roja, saltamartins! I el meu cor crida a l'atzur i a la gràcia.

No, no sou morts gratuïts, oh, Morts! Aquesta sang no és aigua tèbia.

Rega espessa la nostra esperança, que florirà al crepuscle.

És la nostra set, la nostra fam d'honor, aquestes grans reines absolutes

no, no sou morts gratuïts. Sou els testimonis de l'Àfrica immortal

sou els testimonis del nou món que serà demà.

Dormiu, oh, Morts! I que la meva veu us bressoli, la meva veu de còlera que bressola l'esperança.

París, desembre de 1944

Léopold Sédal Senghor, Quaderns de Versàlia, VIII (del llibre Hosties noires, 1948). Papers de Versàlia, 2018

Traducció de Núria Busquet

**

TYAROYE
Prisonniers noirs je dis bien prisonniers français, est-ce
donc vrai que la France n'est plus la France?
Est-ce donc vrai que l'ennemi lui a dérobé son visage?
Est-ce donc vrai que la haine des banquiers a acheté ses bras d'acier?
Et votre sang n'a-t-il pas ablué la nation oublieuse de
sa mission d'hier?
Dites, votre sang ne s'est-il pas mêlé au sang lustral de ses
martyrs?
Vos funérailles seront-elles celles de la Vierge-Espérance?
Sang sang ô sang noir de mes frères, vous tachez l'innocence
de mes draps
Vous êtes la sueur où baigne mon angoisse, vous êtes
la souffrance qui enroue ma voix
Wôi! entendez ma voix aveugle, génies sourds-muets
de la nuit.
Pluie de sang rouge sauterelles! Et mon cœur crie à
l'azur et à la merci.
Non, vous n'êtes pas morts gratuits ô Morts! Ce sang
n'est pas de l'eau tépide.
Il arrose épais notre espoir, qui fleurira au crépuscule.
Il est notre soif notre faim d'honneur, ces grandes
reines absolues
Non, vous n'êtes pas morts gratuits. Vous êtes les
témoins de l'Afrique immortelle
Vous êtes les témoins du monde nouveau qui sera
demain.
Dormez ô Morts! et que ma voix vous berce, ma voix
de courroux que berce l'espoir.

Paris, décembre 1944

Léopold Sédar Senghor, Hosties noires (1948)



*El poema fa referència a la massacre de Thiaroye, zona militar prop de Dakar, on el 1944 una revolta de soldats que tornaven d'Europa va ser reprimida per autoritat colonial causant un mínim de 70 morts.

En el brunzir plumbi

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

En el brunzir plumbi 

de la mosca

convergeixen

els anhels del pelegrí

la set còsmica del cercador

un infinit alat

el déu melòman.

Dídac P. Lagarriga, Abismar

Pagès Editors, 2025

 

Jo i Tu

Nairnshire. Fotografia: Empar Sáez

    Aquest és l'origen etern de l'art: la forma es posa davant una persona i vol esdevenir obra a través d'ella. No és un producte de la seva ànima, sinó una aparició que va cap a ella i en reclama la força creadora. Depèn d'un acte essencial de l'home: si ell el realitza, si ell diu la paraula primordial amb tot el seu ésser a aquella forma apareguda, aleshores brolla la força creadora, i l'obra es crea.

    L'acció comprèn un sacrifici i una gosadia. El sacrifici: la possibilitat infinita que és ofrenada sobre l'altar de la forma; caldrà anorrear tot allò que anteriorment es jugava en la perspectiva. Res d'això no es pot deixar penetrar dins l'obra. Així ho vol l'exclusivitat del davant per davant. La gosadia: la paraula primordial només pot ser dita amb tot l'ésser, el qui s'hi lliura no pot reservar-se res de si mateix; i l'obra no tolera, com l'arbre o la persona, que Jo entri en la relaxació del món de l'allò, sinó que el tracte és que si no la serveixo bé es fa a trossos o em destrossa.

    La forma que se'm posa al davant no puc experimentar-la ni descriure-la; només puc realitzar-la. A desgrat de tot això, la veig en la brillantor del davant més clarament que tota la claror del món que experimento. No com una cosa enmig de les «coses» internes, no com una imatge de la meva “imaginació”, sinó com el present. Si es fa la prova de la seva qualitat d'objecte, la forma no hi «és»; però, què fóra més present que ella? I Jo hi tinc una relació veritable: ella actua en mi com Jo actuo en ella. 

Martin Buber, fragment de Jo i Tu

Traducció: Emilienne Meyer i Lluís Duch

Editorial Claret, 1994

Dues nits

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

DUES NITS

La nit real, la que

continua tornant puntual,

mai no comença

amb un tall de negre.

Com si, educadament,

fes un soroll en la grava

i tossís i truqués a la porta

abans d'entrar.

No com l'altra, que

en el més estival dels dies

esquinça la llum i vessa

una negra foscor sense lluna, sense estrelles.

Norman MacCaig, en l'escrit “Notícia de Norman MacCaig” del llibre Estimats poetes, de Manel Rodríguez-Castelló (Lletra Impresa, 2025). També publicat a “L'Aiguadolç” núm.51, 2022.
Traducció de Manel Rodríguez-Castelló.

***

TWO NIGHTS

The real night, the one

that keeps coming back on time,

never begins

with a gash of black.

As though, politely,

it makes a noise on the gravel,

and coughs and knocks at the door

before coming in.

Not like the other one, that

on the most summer of days

gashes the light and pours through

a black dark with no moon, no stars.

July 1985

Norman MacCaig, The poems of Norman MacCaig

Polygon Editions, 2005

Erràtica

Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez

ERRÀTICA

Els vespres se't van cavant

sota l'ull. Amb el llavi re-

collides síl·labes —bella

rodona sense so —

ajuden l'estrella reptant

al mig d'elles. La pedra,

antany arranada als polsos, aquí s'obre:

a prop de tots

els sols

escampats, ànima,

tu eres, dins l'èter.

Paul Celan, La Rosa de Ningú

Traducció d'Arnau Pons

LaBreu Edicions, 2025

***

ERRATISCH


Die Abende graben sich dir
unters Aug. Mit der Lippe auf-
gesammelte Silben - schönes,
lautloses Rund - 
helfen dem Kricchstern 
in ihre Mitte. Der Stein,
schläfennah einst, tut sich hier auf:

bei allen 
versprengten
Sonnen, Seele,
warst du, im Äther.


Paul Celan, Die Niemandsrose (1963)

Geranis vermells

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

Geranis vermells


Els geranis tan vermells,
com una boca delerosa,
són on tu t'asseies,
a l'ampit del finestral
         a punt d'esbatanar-se,
         a punt de perdre els pètals.



Glòria Calafell, Escala de cargol
Edicions del Petroli, 2025

Distensions, Apagaments

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

Distensions, Apagaments

Darrere l'horror, què?

La indiferència,

les blanques màscares

de l'inimaginable, dur no-res

sense categories.

Un ocell de colors impossibles

explora les inoportunitats,

blau transparent, groc eriçat,

negre rocós, verd musical.

De dir «ocell sense colors»

com se'n dirà?

Com se'n dirà de decidir com s'ha de dir?

L'ocell muta en diable.

I què, si no existeix tampoc.

En la meva inexistència aprofundeixo

per sentir els records extingir-se.

Per ser acollits en el no-res

que no en sap d'acollir,

ni de saber o no saber ni res.

Miquel de Palol, Dies claríssims de Síria

Pagès Editors, 2023

Sempre gènesi

Begur. Fotografia: Empar Sáez

SEMPRE GÈNESI

No haver concebut        

                              també és donar.

Ningú no viu sense haver llegat, ningú

                 no està mancat          de so. 

No hi ha cap erm que sigui estèril si algú el mira. 

Si se sent cantar la merla a trenc d'alba

és perquè una primera merla va cantar,

                                    i va ser recordada.

Si el castanyer és entre nosaltres

és perquè hi va haver un primer pol·len,

                                    i va ser recordat.

Si la teulada existeix com a consciència

és perquè un dia hi hagué nuesa

                                    i va ser recordada.

Si el baixar del riu n'és l'ensenyament

és perquè algú va aprendre'n amb el curs

                                    i va ser recordat.

Les coses signifiquen per la seva memòria,

i el que uns anomenen brisa, d'altres ànima,

uns altres alè, arima, ātman, psyché,

és l'alè, l'aire que empeny la merla

a posar-se sobre una teula i escoltar

com si tu fossis qui porta la cançó que li manca.

Ramón Andrés. Quietud no mesurable

Traducció de Lola Josa

Cafè Central & Eumo Editorial, 2021

Mare

Begur. Forografia: Ferran d'Armengol

 

I què queda de tu? Només el cos

més enigmàtic, carn que no conté

sinó misteris, fil indesxifrable

que es dissol. Un miratge en l'aire dens

sembla irreal. El traç sense sentit

del teu alè truncat s'esfuma en l'aire

amb el dolor carnal, com una espelma

que es consumeix i finalment s'apaga.

I què queda de tu? Només la pell

de cera, el cos de plom, una pregunta

impossible i aquest forat en mi,

aquest forat que no té vores, mare.

Josep-Anton Fernàndez, L'estranger a casa

Edicions Proa, 2024

(26-12-2023)

Llit de roca

Islàndia. Fotografia: Empar Sáez

Llit de roca

L'alba com a imatge

de l'alba, i el cel sencer esfondrant-se

en ell mateix. Irreductible

imatge

d'aigua pura, els porus de la terra

exsudant llum: una collita així

com només la llum pot dur, i les pedres mateixes

reviscudes

en la imatge d'elles mateixes.

El consol del color.

Paul Auster, Desaparicions

Traducció de Jordi Casellas Guitart

Pagès Editors, 2006

**

Bedrock

Dawn as an image

of dawn, and the very sky collapsing

into itself. Irreducible

image

of pure water, the pores of earth

exuding light: such yield

as only light will bring, and the very stones

undead

in the image of themselves.

The consolation of color.

Paul Auster, Disappearances (1987)

 

Parentius

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

PARENTIUS

Era la selva que creixia en mi,

salvatge entre les mans

de l'assassí que obria

la mà que violava els parentius.

De nou floreixen carns

i algú soterra les llavors

sota la terra roja,

èbria de tants respirs.

Però m'he lliurat, tot sol,

al flamareig

que dansa i que s'encela.

Endins s'hi adreça,

encara, l'aleteig.

I ronda el corb,

allí, a la vora,

mesclant carronya i or

per fer-ne aliatge.

Així el destí daura els seus fems,

davant del nen que implora

el cos que reconeix 

el vell carnatge.

L'espessorall? M'hi endinso:

el tronc, l'ocell, el cuc, la larva.

Ben endins, a la fronda,

el meu dolor és un arbre.

Guaita, el veus? La tomba

s'obre, es crema, es clou.

El viure m'asfixia

quan imagino els crits

—roents, aguts—

dels qui van infantar-me.

Lluís Calvo, Selvàtica

Lleonard Muntaner Editor, 2015

Todo fluye

Begur. Fotografia: Empar Sáez

     Y ahí estoy, acostado en la litera, medio muerto, y siento que en mí sólo queda viva mi fe: la historia de los hombres es la historia de la libertad, de la más pequeña a la más grande; la historia de toda la vida, desde la ameba hasta el género humano, es la historia de la libertad, es el paso de una libertad menor a otra libertad mayor; que la vida en sí misma es libertad. Esa fe me da fuerzas, palpo la preciosa, espléndida, luminosa idea escondida en mis andrajos carcelarios: «Todo lo que es inhumano es absurdo e inútil».

     Y Alekséi Samóilovich me escucha a mí, medio muerto, y me dice:

     —La tuya es una mentira confortante; la historia de la vida no es más que una historia de invencible violencia, eterna e indestructible, que se transforma pero no desaparece ni disminuye. La palabra «historia» es una invención de los hombres: la historia no existe, la historia es como moler agua en un mortero, el hombre no evoluciona de lo ínfimo a lo supremo, el hombre está inmóvil como un bloque de granito; su bondad, su inteligencia, su libertad son inamovibles; lo humano no crece en el hombre. ¿Qué clase de historia es la del hombre si su bondad no puede crecer?

Vasili Grossman, Todo fluye 

Traducció de Marta Rebón

Galaxia Gutenberg, 2008

Solitud

 

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

SOLITUD

Mitjanit, i no hi sou, germanes meves.

Es belluga trist el xiprer.

Obriré aquestes cambres embruixades,

que l'aire i la nit les ompli.

Si m'agafa el son, dins del somni

vindrà alguna de vosaltres a despertar-me.

On heu anat, germanes meves, que he restat

sol i foraster a casa nostra?

A l'arpa, que s'enyora dels dits,

l'aranya de la meva aflicció enteranyina.

És creuar els braços i entristir-me,

el gos em mira de cara i calla.

Quina culpa en tinc, si blanquegen en la tenebra,

com tombes, els vostres llits buits?

Mai la dolça cançó del retorn,

mai no la diran els graons?

Com desborda, germanes, en una llàgrima

l'amor dels meus grans ulls!

Kostas Kariotakis, El dolor de l'home i de les coses

Traducció de Joan R. Lladós

Pont del Petroli Edicions, 2024

Paraules submarines

Begur. Fotografia: Empar Sáez

                                                     

PARAULES SUBMARINES

A cada pensament el segueix el seu peix, l'espina i una estela. Mentre nades penses i destenses, i amb precisió prens cura de la manera de lliscar. Escales la llum dins l'arquitectura de les ones. Pensament i respiració van fent. Els braços i el cos segueixen el fil. Claps i esclats apareixen i desapareixen. Muden forma i pell mentre avances.

Pietat per qui parteix i per qui arriba. Pietat per qui es capbussa i s'enfonsa amb l'esperança del retorn. Glòria del cos en el mantell blau. Aquesta acció congelada del teu cos suspès en el salt, amb les cames i braços allargats sense tocar l'aigua desafien el temps i la mort.

Ricard Martínez Pinyol, El capbussador

LaBreu Edicions. 2025