dissabte, 27 d’abril de 2013

Centelleig

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez


Centelleig

per a Graham Dean 

...Tots sobreviurem, abocats a aquesta transitorietat 
resplendent centellejant amb la seva insistent 

 invitació de l'altre. 
  Tan a prop, tan càlid, tan ple. 


 I 

A la vora del vespre llavors, 
a la vora del riu, aquesta vora 

de l'ésser, com es diu, el propi 
cos donat, el jo inexorable, què hi pot 

entrar llavors, quin altre es queda allà, inicial, 
onada d'aquest temps canviant, vent 

que s'enlaira del mar, núvol que s'apaga cap al nord, 
fins i tot testament de la pròpia mà, punys closos 

aparents -pessiga'm, pessiga'm 
a mi... La persona de dins del mirall 

s'amagava, només feia un pas endavant 
quan tu el feies, era massa dins teu, 

massa doble de tu mateix, el teu bessó, 
girada la imatge com tu, una realitat 

pacient per provocar un simple testimoni, 
exclòs, clos, encara ennuvolat. 

Ara me'n vaig 
i tu no pots venir amb mi... 

No hi ha ningú aquí sinó tu. 
Però qui ets tu, qui és 

que un pren com la vida, com l'anomenada realitat, 
com un reflex centellejant del mirall 

quan li toca el sol, enteranyinat de pols, 
amb capes de la seva pròpia substància? 

Un mateix és exemple, un ressó 
emmirallat, doblat. Un mateix és bessó. 


Robert Creeley, A la terra
Traducció: Dolors Udina

***


Shimmer 

for Graham Dean

... We will all survive addressed to such glimmering
shimmering transience with its insistent

invitation of other.
So close, so warm, so full.


I

At the edge of the evening then, at
the edge of the river, this edge

of being, as one says, one's own
given body, inexorable me, whathever then

can enter, what other stays there, initial,
wave of that changing weather, wind

lifting off sea, cloud fading northward,
even one's own hands' testament, clenched

seeming fists-pinch me, pinch
ME... The person inside the mirror

was hiding, came forward only
as you did, was too far inside you, too

much yourself doubling, twinned,
spun in image as you were, a patient

reality to provoke simple witness,
precluded, occluded, still cloudy.

I am going now
and you can't come with me...

There is no one here but you.
But who are you, who is it

one takes a life, as so-called reality,
like the mirror's shimmering light

as the sun strikes it, cobwebbed with dust,
layered with its own substance?

Oneself is instance, an echo
mirrored, doubled. Oneself is twin. 


Robert Creeley, On Earth 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada