S'agita un bosc ple de vida

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

S'AGITA UN BOSC PLE DE VIDA

A Carles Duarte

La música és una forma de mesurar el temps, així ho vas assimilant. Sentiràs a dir: els déus són la projecció moral dels homes. I encara, amb els teus propis ulls, veuràs que la moral és la ballarina que dansa sense música. El so que no es pot endreçar existeix com un enigma per resoldre, mentre la ballarina ajusta els moviments al silenci que interpreta. No decep les expectatives, el silenci plora i no té ulls. La lírica desapareix davant nostre i ens quedem a mitges, només en retenim les escorrialles. La funció del poeta és l'espionatge, l'observació dels mecanismes que segueixen paràmetres semblants. Però el faisà sempre acaba perdent-se entre el matoll. Que gran, que gran, la mirada de l'os, el traç de l'ull en significar-se. Tots els humans acabem sent nàufrags. No trobaràs ni un bri de poesia més enllà de la teva pell. Les paraules s'eleven com muntanyes de pols que vibren amb el ressò dels objectes. Malgrat tot, no sents la partitura d'Orfeu fecundant els astres? Calla i observa la projecció que ja no existeix. El foc calcina l'instant. S'agita un bosc ple de vida.

Jordi Valls, Pollo

Tanit Poesia, 2019