S'agita un bosc ple de vida

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

S'AGITA UN BOSC PLE DE VIDA

A Carles Duarte

La música és una forma de mesurar el temps, així ho vas assimilant. Sentiràs a dir: els déus són la projecció moral dels homes. I encara, amb els teus propis ulls, veuràs que la moral és la ballarina que dansa sense música. El so que no es pot endreçar existeix com un enigma per resoldre, mentre la ballarina ajusta els moviments al silenci que interpreta. No decep les expectatives, el silenci plora i no té ulls. La lírica desapareix davant nostre i ens quedem a mitges, només en retenim les escorrialles. La funció del poeta és l'espionatge, l'observació dels mecanismes que segueixen paràmetres semblants. Però el faisà sempre acaba perdent-se entre el matoll. Que gran, que gran, la mirada de l'os, el traç de l'ull en significar-se. Tots els humans acabem sent nàufrags. No trobaràs ni un bri de poesia més enllà de la teva pell. Les paraules s'eleven com muntanyes de pols que vibren amb el ressò dels objectes. Malgrat tot, no sents la partitura d'Orfeu fecundant els astres? Calla i observa la projecció que ja no existeix. El foc calcina l'instant. S'agita un bosc ple de vida.

Jordi Valls, Pollo

Tanit Poesia, 2019

Va ser una nit

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

Va ser una nit


Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.

Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.

Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar, perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.

Màrius Sampere, Llibre de les inauguracions (1986)

(dins: 123 Màrius Sampere, Edicions del Buc, 2015)

Narrativa

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

 

Narrativa

Perquè el que passa no passarà mai,

i perquè el que ha passat

constantment torna a passar,

som com érem, tot

ha canviat en nosaltres, si parlem

del món

només és per deixar el món

sense expressar. Hivern avançat: les pomes grogues encara

sense caure

als arbres pelats, petjades

de cérvols invisibles

a les primeres neus, i després la neu

que no para. No ens penedim

de res. Com si poguéssim estar-nos

en aquesta llum. Com si poguéssim estar-nos en el silenci

d'aquest moment únic

de llum.

Paul Auster, Desaparicions

Traducció de Jordi Casellas Guitart

Pagès Editors, 2006

***

Narrative Because what happens will never happen, and because what has happened endlessly happen again, we are as we were, everything has changed in us, if we speak of the world it is only to leave the world unsaid. Early winter: the yellow apples still unfallen in a naked tree, the tracks of invisible deer in the first snow, and then the snow that does not stop. We repent of nothing. As if we could stand in this light. As if we could stand in the silence of this single moment of ligth. Paul Auster, Disappearances (1987)

Autobiografia de l'ull

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Sáez

Autobiografia de l'ull


Coses invisibles, arrelades al fred,
i creixent vers aquesta llum
que s'esvaneix
dins de cada cosa
que il·lumina. Res no acaba. L'hora
torna al començament
de l'hora en què vam respirar: com si
no hi hagués res. Com si no pogués veure
res
que no és el que és.

Al límit de l'estiu
i de la seva escalfor: cel blau, turó purpuri.
La distància que sobreviu.
Una casa, construïda d'aire, i el flux
de l'aire a l'aire.

Com aquestes pedres
que s'esmicolen tornant a la terra.
Com el so de la meva veu
en la teva boca.


Paul Auster, Desaparicions
Traducció de Jordi Casellas Guitart
Pagès Editors, 2006

***


Autobiography of the Eye


Invisible things, rooted in cold,
and growing toward this light
that vanishes
into each thing
it illumines. Nothing ends. The hour
returns to the beginning
of the hour in which we breathed: as if
there were nothing. As if I could see
nothing
that is not what it is.

At the limit of summer
and its warmth: blue sky, purple hill.
The distance that survives.
A house, built of air, and the flux
of the air in the air.

Like these stones
that crumble back into earth.
Like the sound of my voice
in your mouth.


Paul Auster, Disappearances (1987)

Poema

Tryavna. Fotografia: Empar Sáez

POEMA

La terra va dir

recorda'm.

La terra va dir

no afluixis,

ho va dir un dia

quan escoltava

per

accident, jo

ho vaig sentir, ho vaig notar

com la temperatura,

tot dit en un 

murmuri — construeix de-

mà, fes que passi allò que és cor-

recte, no ets

lliure, altres escenes

no estan tenint

lloc, el temps no està omplert,

el temps no va tard, hi ha

una cosa que la buidor

necessita com tu necessites

la buidor, s'encongeix

de la llum una vegada &

una altra, malgrat que totes les coses

són presents, un

fet un dia un 

ocell que torça

l'aritmètica de la per-

fecció amb el seu 

arc, passant una vegada &

una altra en l'aire

del vespre, en el vent pre-

valent, sense cometre cap

error — la teva in-

diferència és la teva

principal bellesa

diu la ment tota

l'estona — la sento — la

sento a tot

arreu. La terra

va dir recorda'm.

Soc la

terra va dir. Re-

corda'm.

Jorie Graham, Estampida

Traducció de Núria Busquet

LaBreu Edicions, 2024

***

POEM

The earth said
remember me.
The earth said
don’t let go,

said it one day
when I was
accidentally
listening, I

heard it, I felt it
like temperature,
all said in a
whisper—build to-

morrow, make right be-
fall, you are not
free, other scenes
are not taking

place, time is not filled,
time is not late, there is
a thing the emptiness
needs as you need

emptiness, it
shrinks from light again &
again, although all things
are present, a

fact a day a
bird that warps the
arithmetic of per-
fection with its

arc, passing again &
again in the evening
air, in the pre-
vailing wind, making no

mistake—yr in-
difference is yr
principal beauty
the mind says all the

time—I hear it—I
hear it every-
where. The earth
said remember

me. I am the
earth it said. Re-
member me.


Jorie Graham, Runaway (2020)

Les ones

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

El sol encara no havia sortit. La mar no es distingia del cel, només que la mar estava lleugerament arrugada, com un drap amb rebrecs. Gradualment, així que el cel s'aclaria, a l'horitzó es formava una línia fosca que el separava de la mar, i el drap gris es va tornar ratllat amb unes franges gruixudes que es movien, una rere l'altra, sota la superfície, i se seguien l'una a l'altra, perpètuament.


Virginia Woolf, Les ones
Traducció de M. Antònia Oliver
Edhasa Clàssics Moderns, 1989
(Primera edició anglesa: 1931)

63

Panichishte. Fotografia: Empar Sáez

63

Boira, boira estesa pertot,

però talment lleu i tan pura

que la vall mateixa no sembla

ocultar-s'hi, ans respirar.

Alhora, amb la llum difusa,

sembla que un so, un gran estrèpit

s'escampa per aquí i arreu,

com quan retrunyia amb coratge

l'esperit i naixia el món.

Remo Fasani, Novenaris

Traducció d'Antoni Clapés

Adia Edicions, 2020

***

63

Nebbia, una nebbia ovunque estesa

ma così lieve e così pura

che la valle, in essa, non sembra

nascondersi ma respirare.

E, insieme col diffuso lume,

sembra che un suono, un alto rombo,

si spanda in esso e in ogni dove,

com'era quando rimbombava

lo spirito e nasceva il mondo.

Remo Fasani, Novenari (2000)

Un incessant retrocedir

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Saéz

 

UN INCESSANT RETROCEDIR,

i no anar enrere. Passar

entre el que no pot passar.

Per creure-hi. I no esperar

més. Mirar allò perdut fins

que aparegui. Aquell intern

desertar, quan no succeeix

res. Ni res ja no se'ns revela.

Montserrat Rodés, Aturar-te a dalt

Llibres del Segle, 2024