Pocas cosas despiertan

Olot. Fotografia: Empar Sáez

 

Pocas cosas despiertan 

mi alegría

como el brincar gozoso

de algún perro

que me ha salido al paso.

Pocas cosas remueven

algo profundo en mí

como el mirar de un perro 

fatigado

de haber vivido tanto.

Todo el amor del mundo

que tú ansías

y la desolación que sientes

asoman a los ojos

de un perro que te mira,

interrogándote.

José Corredor-Matheos, El don de la ignorancia, dins Sin porqué (Poesía esencial 1970-2018)
Ediciones Cátedra, 2020

No hay ninguna razón

Galatina. Fotografia: Empar Sáez

No hay ninguna razón

para estar triste.

Abre los ojos, mira.

No hay ninguna razón

para estar triste,

ni para estar alegre.

No hay razón para nada.

Y sé feliz así.

José Corredor-Matheos, Carta a Li-Po, dins Sin porqué (Poesía esencial 1970-2018) 

Ediciones Cátedra, 2020

 

parèntesi

Luz-Saint-Sauveur. Fotografia: Empar Sáez

 

parèntesi

Esvair-se, en l'esborrany del somni,

el tacte d'una parla indicible.

Montserrat Rodés, Deleàtur

Edicions Proa, 2002

desembre, 30

 

desembre, 30

Contemples un punt fix,

rescates el principi.

Mòbil, la teva fi

desemboca en vastes

línies. —Saps que sóc,

del rastre, l'invisible.

Montserrat Rodés, Interlínia

Edicions Proa, 1999

Es tractava de desaparèixer

Olot. Fotografia: Empar Sáez

            43

Es tractava de desaparèixer,

ben ràpid, sense alterar el cercle,

com qui se sent expulsat, ja ho veus,

de ser —on s'abandonen, les ombres.

Montserrat Rodés, Immunitats

CCG Edicions, 2005

Voldries saber no

Olot. Fotografia: Empar Sáez

 

Voldries saber no

saber aquest gest,

que ara fas i no fas.

(Aquest perdre's, tot

sol, en l'inoblidable).

Montserrat Rodés, Escrits en blanc

Edicions 62, 1995

La poesia és

 

Galatina. Fotografia: Empar Sáez

La poesia és, doncs, aquest cant que no es percep, aquest espai on no podem romandre; aquesta clau que sempre cal tornar a perdre. Si deixa de ser intangible, si deixa de ser incerta, si deixa de ser en un altre lloc (caldria dir: si deixa de no ser?), es malmena i deixa d'existir. Aquest pensament em sosté en les dificultats.

*

Avui, ningú no gosa parlar d'inspiració o de musa per por de ser ridiculitzat. No em desplau. No em desplau, tanmateix, comparar amb una dona invisible i més sàvia que jo aquesta realitat, aquesta força, aquest alè que quan m'hi apropo o quan ens retrobem, dirigeix la tria dels meus mots, en mesura la dicció, en disposa les correspondències. Què puc fer-hi, si aquesta m'és l'experiència més clara, més profunda? Només respiro quan m'oblido de mi. És la trista preocupació de la meva pell el que em priva de ser un veritable poeta.

Philippe Jaccottet, El passeig sota els arbres

Traducció d'Antoni Clapés

Días Contados, 2015

Glòria

 

Gant. Fotografia: Empar Sáez

                          GLÒRIA

Veig la terra

i el repòs dels morts esdevé pols en les meves mans.

Camina suaument sota els arbres, la meva estimada,

i diu la llum, somrient i en veu baixa,

després s'aboca,

                com la claredat d'una deu closa…

Enllà, mai més no seran tan límpides

ni la llum, que estimem per les seves ferides d'ombra,

ni tu, aviat llunyana, i embellida quan te'n vas

pels camins perduts de les valls fosques…

No hi haurà més nits.

Demà tornaré a veure aquest desori de morts,

aquests ulls sagnants oberts damunt bressols de blat

on tu no tornaràs mai més…

                          Un sol vespre, encara!

Si fos tu, potser creuria que reposen,

comprendria que un dia sense nit pogués ser bell…

Ara,

    en aquest darrer alè de llum,

ràpid: que les teves mans encenguin un foc dolç,

que es desclogui (no hi haurà més nits per a nosaltres) la rosa!

Que tard s'ha fet! Ara, i arreu!

Ja no tindrem més temps…

Ben aviat, darrere les peònies, la negra!

i tu davalles vers l'ombra, adéu…

                                 i jo davallo

cantant la glòria de la terra per no veure res més.

Philippe Jaccottet, Rèquiem

Traducció d'Antoni Clapés

Cafè Central & Eumo  Editorial, 2014 

***

GLORIA

Je vois la terre

et le repos des morts est poussière à mes mains. 

Celle que j'aime va doucement sous des arbres, 

elle dit la lumière souriante à mi-voix, 

puis se penche,

               clarté d'une source bouclée… 

Ailleurs elles ne seront plus jamais si limpides,

ni la lumière, aimée pour ses blessures d'ombre,

ni toi, bientôt lointaine, et plus belle d'aller

vers les cheminements perdus des vallées sombres... 

Il n'y aura plus de nuits. 

Demain je reverrai ce désordre de morts, 

ces yeux saignants ouverts dans des berceaux de blés

où tu ne seras plus... 

                      Mais un seul soir encore ! 

Peut-être que de toi je croirais qu'ils reposent,

je comprendrais qu'un jour sans nuit puisse être beau... 

Maintenant, 

           dans ce dernier souffle de lumière, 

en hâte : que tes mains allument un feu doux, 

que s'ouvre la rose  (il n'y aura plus de nuits pour nous) la rose ! 

Comme il est tard ! maintenant, et partout ! 

Nous n'aurons plus le temps... 

Elle, bientôt, derrière les pivoines, la noire ! 

et tu descends vers l'ombre, adieu... 

                                     et je descends,

chantant la gloire de la terre pour ne plus voir.

Philippe Jaccottet, Requiem (1946)

Des d'ara

 

Telouet. Fotografia: Empar Sáez

DES D'ARA. Tot seria

passat. El lluminós

despreniment. La línia.

Que vigila. L'escena.

Tan tènue. La nit.

Multiplicant-me. Quieta.

Per dissoldre'm. En l'ordre.

Invisible. D'entendre.

Montserrat Rodés, Alarma

Edicions 62, 2008

V

Gant. Fotografia: Empar Sáez

V

No hi havia cap paisatge. Era l'hora de travessar la llarga espera. Tot era buit de tu. L'olor de flors penetrava l'espès de la boira calenta. No hi hauria mai més aire. De tu, tot era buit. La terra, lentament, s'esquerdava. La teva llum l'engolí el foc i l'aigua. L'adéu es feia dur. Érem ja al límit, a la frontera. El buit s'omplí de tu. La meva mà es tornà paisatge.

Montserrat Rodés, El temps fumeja

L'Aixernador Edicions, 1993

Al atardecer

Giovinazzo. Fotografia: Empar Sáez

 

AL ATARDECER

Nadie esperaba ver el mar aquel día

pero era el mar

quien estaba allí a la puerta de aquellos ojos.

Eugénio de Andrade, Pequeño formato (1997) dins: Todo el oro del día

Traducció d'Ángel Campos Pámpano

Editorial Pre-textos, 2004

***

AO FIM DA TARDE

Ninguém esperava ver o mar naquele dia
mas era o mar
que estava ali, à porta naqueles olhos.


Eugénio de Andrade, Pequeno formato (1997)

Un alè de vida (fragment)

Alella. Fotografia: Empar Sáez

AUTOR: L'Àngela viu una atmosfera de miracle. No, no hi ha cap motiu per sorprendre's: el miracle existeix: el miracle és una sensació. ¿Una sensació de què? De miracle. El miracle és una actitud, així com el gira-sol fa girar lentament la corol·la cap al sol. El miracle és la senzillesa última d'existir. El miracle és el riquíssim gira-sol que esclata per la tija, la corol·la i l'arrel. I ser només una llavor. Una llavor que conté el futur.

Clarice Lispector, Un alè de vida

Traduït per Josep Domènech Ponsatí

Club Editor, 2021

Sólo la luz

Òtranto. Fotografia: Empar Sáez

   

    Només la llum que raja contínuament del cel forneix a un arbre de l'energia per aferrar profundament en la terra les puixants arrels. L'arbre està en veritat arrelat al cel. 

   Només allò que ve del cel pot imprimir una empremta damunt la terra. 

 

Simone Weil, La persona y lo sagrado

Traducció de José Luis Piquero (Traducció al català: Empar Sáez)

Hermida Editores SL, 2019

XIII

Sant Vicenç de Torelló. Fotografia: Empar Sáez

XIII

El poema habita 

la transparència velada

de la fosca

                en l'ombra d'una fulla

que la solitud duplica

damunt d'una altra fulla

del til·ler

              en el vol de campanes

del migdia, quan el cel

comença a tenyir-se 

de notes de joia

                              o de dolor.

Antoni Clapés, El vol del milà (poesies: Antoni Clapés; fotografies: Andreu Clapés)

Cafè Central, 2022

La distància després

Galatina. Fotografia: Empar Sáez

La distància després

de la distància toca

els extrems. La visió

abrusada en l'eteri

deixa anar el que existeix.

D'entre el tremir que ens dissol,

remotament un demà

per pressentir-hi la llum.

Montserrrat Rodés, Tot és altre

Lleonard Muntaner Editor, 2020

 

Quina audàcia

Gallipoli. Fotografia: Empar Sáez

    Quina audàcia i quin coratge tingueren les arrels, els bulbs, les tiges, les fulles!
    Van fer l'esforç de sorgir de l'aigua.
    Van fer l'esforç de dreçar-se a la superfície de la terra i de fabricar sense saber-ho un to tan diferent del de la nit, del de l'atmosfera que envoltava la terra, del del sol, del del mar.
    Van fer emergir el color verd en aquest món.
    Van fer aparèixer tota mena de verds sublims sota les ales lleugeres dels ocells, sota els ulls dels herbívors, sota els raigs del sol, en l'ombra mòbil i tènue que projecten els núvols i el vent.

Pascal Quignard, L'home de les tres lletres
Traducció de'Antoni Clapés
Quid Pro Quo Edicions, 2022

Comprendre la felicitat

Molfetta. Fotografia: Empar Sáez

Comprendre la felicitat que suposa el fet que el terra que et sosté no pot ser més gran que els dos peus que el cobreixen.

Franz Kafka, Aforismes de Zürau

Traducció de Feliu Formosa

Arcàdia Editorial, 2005

Aquest és un concert sense partitures

Murano. Fotografia: Empar Sáez

Aquest és un concert sense partitures.

No tenim guió.

No sabem pas “on anirem a parar”

Ni volem saber-ho.

Però buscarem

Sense treva

Un cor de dues veus que 

Aconsegueixi

Fer present

Un cor

On els quatre batecs

Siguin més

que dos cors

de veus vives.

Aquest viatge

Cal que sigui

Un cor

Amb 

Almenys

Dos cors

Vius.

Jordi Xandri, Quadern d'Armènia. Diàlegs diatònics 

(Jordi Xandri: poesia; Sagi Tarbal: pintures)

Sd.edicions, 2014

Boquejaves davall la superfície

Manlleu. Fotografia: Empar Sáez

2

Boquejaves davall la superfície

de la mar. Praderies d'alga, estrelles,

arena, esponges, un llampec tal volta

aigua amunt, cel amunt, enllà d'enllà:

la lluna, el vent, les ones o el teu cos.

Qui sabrà mai d'on ve el primer reflex?

Feliç aquell qui guarda dins els ulls

el moment en què el món es va fer clar

i el cel es va esqueixar de banda a banda.

Nicolau Dols, Feliç

Godall Edicions, 2020

La membrana

M'Hamid. Fotografia: Empar Sáez

 

LA MEMBRANA

Com dos ulls que busquen ulls des d'una gruta al fons del gorg.

T'he vist viure amb els animals que es mouen lent. Quan

m'has mirat, ho has vist desdibuixat.

Però hem estat dos ulls i t'he volgut tocar i m'has agafat fort,

m'has volgut frenar, alentir i soterrar, i t'he mossegat lent,

dibuixant-te un paisatge al menisc.

Ens he volgut llevar del soterrani: l'he trencat i era de vidre.

Ens he migpartit. T'he atacat i ens he fet sang. T'he tret de

l'aigua sangonosa i boquegem.

Ens vivim com qui es desviu sense dir res.

I m'has mirat i t'he mirat i ens he mirat i ens he perdut de vista.

Entre els esquers, nosaltres dos.

Seguim aquí, al pit de l'altre, caverna última, antre cec, que

ens resguarda de la resta de carnívors.

Laia M. Llobera, Altres plagues

Edicions de 1984, 2023

Colom a una finestra de Barcelona

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

Colom a una finestra de Barcelona

Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?

Marta Pessarrodona, A favor nostre

Godall Edicions, 2019

Gramàtiques de la creació

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

 

Hi ha, a més a més, una diferència absolutament decisiva entre l'obra d'art o de filosofia i la de la ciència. Encara que Copèrnic o Galileu haguessin estat eliminats abans de la difusió de les seves penetracions, aquestes haguessin arribat incontestablement gràcies a d'altres. Ni l'heliocentrisme ni la genètica mendeliana no podien ser sinó ajornats (i probablement per no gaire temps). La ciència, com observarem, té la seva inevitabilitat seqüencial. No es pot localitzar i detenir amb un ukase. La reflexió filosòfica, la realització estètica, d'altra banda, són totalment vulnerables a l'accident contingent, a l'aniquilació planificada, al silenciament del creador. El tractat metafísic (Servet sobre la Trinitat), la pintura, la simfonia, el poema, poden silenciar-se d'una vegada per sempre. Poden incinerar-se o esmicolar-se més enllà de tota restitució possible. Com que són singularitats la instauració i la realització de les quals sempre és ocasional, sempre és impredictible i, en substància, irrepetible, les pàgines sistemàtiques d'una filosofia, d'una partitura, d'una ficció són inherents a una existència individual. Destrueix, anul·la o corromp l'«inspirador» [onlie begetter], i l'obra serà esborrada. De fet, som ben poc conscients de l'extrema fragilitat, de la loteria que determina els artefactes clau, el cànon, els monuments aparents de la nostra cultura. El que ha sobreviscut de l'antiguitat no és més que la punta de l'iceberg. Mai no hem de llegir les obres perdudes dels tràgics àtics, la llarga llista dels títols de les quals és per a nosaltres com una broma fantasmagòrica. La intolerància o la tristesa maníaca que va lliurar a les flames els diaris de Byron, l'Aretino de Büchner, la segona part de les Ànimes mortes de Gógol s'ha imposat. L'obra teòrica de Bakhtin, en gran manera, va morir sota la piconadora estalinista. Si la Quarta simfonia de Brahms s'hagués perdut a correus…

George Steiner, Gramàtiques de la creació (fragment)

Traducció d'Albert Mestres

Proa Edicions, 2002

Esto es mi cuerpo

Altamura. Fotografia: Empar Sáez

 

Esto es mi cuerpo

Esto es mi cuerpo. Aquí 

coinciden el lenguaje y el amor.

La suma de las líneas

que he escrito han dibujado

no mi rostro, sino algo más humilde:

mi cuerpo. Esto que tocas es mi cuerpo.

Otro lo dijo

mejor. Esto que tocas 

no es un libro, es un hombre.

Yo añado que esto que te toca ahora

es un hombre.

Soy yo, porque no hay

ni una sola sílaba que esté libre de amor,

no hay ni una sola sílaba

que no sea un centímetro

cuadrado de mi piel.

En el poema soy acariciable

no menos que en la noche, cuando tiendo

mi sueño paralelo al sueño que amo.

No mosaico, ni número, ni suma.

No sólo eso.

Esto es una entrega. Soy pequeño

y grande entre tus manos.

Ésta es mi salvación. Éste soy yo.

Este rumor del mundo es el amor.

Juan Antonio González Iglesias, dins: El cuerpo. Arte & literatura 

Litoral nº 264. Revista de poesia arte y pensamiento, 2017

Grande es el odio

Alberobello. Fotografia: Empar Sáez

 

GRANDE ES EL ODIO

                I

Grande y dorado, amigos, es el odio.

Todo lo grande y lo dorado

viene del odio.

El tiempo es odio.

Dicen que Dios se odiaba en acto,

que se odiaba con la fuerza

de los infinitos leones azules

del cosmos; 

que se odiaba

para existir.

Nacen del odio, mundos,

óleos perfectísimos, revoluciones,

tabacos excelentes.

Cuando alguien sueña que nos odia, apenas,

dentro del sueño de alguien que nos ama,

ya vivimos en el odio perfecto.

Nadie vacila, como en el amor,

a la hora del odio.

   El odio es la sola prueba indudable

de existencia.

Eduardo Lizalde, El tigre en la casa

Valparaíso Ediciones, 2013

Els núvols

Òtranto. Fotografia: Empar Sáez

 Els núvols

Dansen per moments als pujols

o a l'esguard de les tórtores:

van cap al sud, procuren

la llum mullada de les illes,

els minúsculs peus de la pluja,

la crepitació de la mar,

l'olor juvenil de la llenya

encara verda i resinosa,

l'ànima de les petites places,

els pardals, el xiuxiu de les matines.

Eugénio de Andrade, Ran del dir

Pagès Editors, 1994

***

As nuvens


Por momentos dançam nas colinas
ou nos olhos das rolas:
vão para o sul, procuram
a luz molhada das ilhas,
os minúsculos pés da chuva,
a crepitação do mar,
o cheiro juvenil da lenha
verde ainda e com resina,
a alma das pequenas praças,
os pardais, o sussurro das matinas.

Eugénio de Andrade, Rente ao dizer

Delirio del incrédulo

Lecce. Fotografia: Empar Sáez

DELIRIO DEL INCRÉDULO

Bajo la flor, la rama,

sobre la flor, la estrella,

bajo la estrella, el viento.

¿Y más allá? Más allá, ¿no recuerdas?, sólo la nada,

la nada, óyelo bien, mi alma,

duérmete, aduérmete en la nada.

Si pudiera, pero hundirme…

Ceniza de aquel fuego, oquedad,

agua espesa y amarga,

el llanto hecho sudor,

la sangre que en su huida se lleva la palabra.

Y la carga vacía de un corazón sin marcha.

De verdad, ¿es que hay nada? Hay la nada.

Y que no lo recuerdes. Era tu gloria.

Más allá del recuerdo, en el olvido, escucha

en el soplo de tu aliento. Mira en tu pupila misma, dentro,

en ese fuego que te abrasa, luz y agua.

Mas no puedo. Ojos y oidos son ventanas.

Perdido entre mí mismo no puedo buscar nada.

No llego hasta la Nada.

María Zambrano. Poemas

Ediciones de La Isla de Siltolá, 2018

Anunciació de l'alegria

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

 

ANUNCIACIÓ DE L'ALEGRIA

Devia ser l'estiu, devia ser jove:

a l'encontre del dia caminava

com qui s'endinsa en l'aigua.

Un cos nu brillava en la sorra

—cos o pedra?, pedra o flor?

Verda era la llum, i l'escuma

del vent rodava per les dunes.

Vaig llençar els ulls sobre el cos nu

les paraules mossegant d'alegria.

De sobte vaig veure el mar pujar a plom,

deixar-se caure sobre les meves espatlles.

Murs no tenia la terra, i tot cremava. 

Eugénio de Andrade, Ostinato rigore

Traducció de Manuel Guerrero i Brullet

Edicions 62, 1991

***

ANUNCIAÇÃO DA ALEGRIA


Devia ser verão, devia ser jovem:
ao encontro do dia caminhava
como quem entra na água.

Um corpo nu brilhava nas areias
- corpo ou pedra?, pedra ou flor?

Verde era a luz, e a espuma
do vento rolava pelas dunas.

Soltei os olhos sobre o corpo nu,
as palavras mordendo de alegria.

De repente vi o mar subir a prumo,

desabar inteiro nos meus ombros.

Sem muros era a terra, e tudo ardia.


Eugénio de Andrade, Ostinato rigore

La veu

Altamura. Fotografia: Empar Sáez

LA VEU

M'he tornat un animal

que batega en la substància.

Dins el ventre de la llum,

la bellesa reinflamada.

En la veu transparent

posseïda per un àngel.

Devorada al paradís.

Laia Llobera, Paradísia

Poesia 3i4, 2023

contracop

  

Giovinazzo. Fotografia: Empar Sáez

contracop

    <immortalitat>

          eternitat

   <pre>  gràcies al

               nostre amor

—ell ens perllonga

al més enllà

     —

                (a canvi

                 nosaltres li

                     donem vida

en fer-nos

   pensament



Stéphane Mallarmé, Per una tomba d'Anatole
Traducció de Rosina Ballester i Josefa Contijoch
Lleonard Muntaner Editor, 2016


***


contrecoup

   <immortalité>

        éternité

<pre>  grâce à

           notre amour

—il nous prolonge

    au delà

      —

             (en échange

             nous lui

                redons vie

en nous faisant

   penseur



Stéphane Mallarmé, Pour un tombeau d'Anatole (1961)

El meu fons

Trani. Fotografia: Empar Sáez

[…] El meu fons, tanmateix, sí que us l'he de presentar: es tracta d'una singularitat, d'una raresa, si voleu d'una malaltia de l'esperit, si així podeu concebre el fet que un mateix abisme sense cap pont em separa tant dels treballs literaris que aparentment m'esperen, com dels que he deixat enrere i no m'atreveixo —així em semblen d'estranys— a anomenar-los meus.

[…]

Fins i tot la pròpia feixugor, l'habitual ensopiment del meu cervell, em sembla que és alguna cosa; sento dintre meu i al meu voltant un afrontament captivador i del tot inextingible, i entre aquest munt de matèries que juguen entre si no n'hi ha cap amb la qual no tingui el desig de fondre'm. Llavors tinc la impressió que el meu cos és un munt de claus secretes capaces de desxifrar-ho tot; com si haguéssim de poder establir, amb tot allò que existeix, una relació nova, premonitòria, si un dia ens posàvem a pensar amb el cor. Però tan bon punt m'abandona aquest estrany encantament, ja no sé què més dir; i en aquest cas em resultaria tan difícil expressar amb paraules raonables en què consisteix i com se'm va fer present aquesta harmonia que ha entreteixit el meu ésser amb l'univers, com provar de descriure d'una manera precisa el moviment interior de les meves entranyes o l'estancament de la meva sang. 

[…]

En aquell moment vaig sentir, amb una certesa no mancada d'un sentiment dolorós, que ni l'any que ve ni els anys pròxims ni cap altre any de la meva vida no escriuria cap més llibre, ni en anglès ni en llatí; i això per una raó la raresa de la qual, per a mi tan penosa, deixo que la vostra immensa superioritat intel·lectual ordeni al lloc corresponent en el regne harmònic dels fenòmens espirituals i corporals que abasteu amb la vostra mirada mai captivada per fantasmagories: és a dir, no escriuré cap més llibre perquè la llengua amb què potser se'm presentaria no sols la possibilitat d'escriure sinó també la de pensar, no és el llatí, ni l'anglès, ni l'italià, ni l'espanyol, sinó una llengua de la qual no conec ni una sola paraula, el llenguatge que fan servir les coses mudes per parlar-me, i amb el qual potser hauré de respondre davant un jutge desconegut el dia que seré a la tomba. 

Hugo Van Hofmannsthal, Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon seguit de L'escriptura com a espai espiritual de la nació

Quadrens Crema, 2007

Bigues

 

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

BIGUES


¿Quant pesa, l'amor, cinquanta anys després?
Pesa, perquè l'amor té pesada, igual que despesa.

¿Com un dipòsit d'aigua ple pesa l'amor?

¿Com la carn dels vostres cossos pesa?

Cent vint quilos d'amor ferm amb dos fills.

¿Com un os polar que us abriga amb la pell pesa?

Com la vostra casa antiga en plenitud?:

blanca, amb perxe, porxet i piscina.

¿Com el pa que hem rosegat abans dels àpats?:

¿quants crostonets ha devorat la humanitat 

pujant l'escala? Si els poséssim sobre

una balança, ¿pesarien igual

que l'amor pesa cinquanta anys després?

¿Com l'enclusa on ha picat la vida pesa?

¿Com la fusta de l'olivera que ens escalfa?

L'amor pesa, pesa. Pesa.

L'amor pesa per pletòric, ple, curull.

L'amor pesa perquè no és un descampat:

són els arbres que han talat per fer les bigues

d'aquí a casa.

L'amor pesa per profund. I cinquanta anys

més tard pesa

perquè és una forma de bondat.

Gemma Casamajó i Solé, Domèstica maragda

Quaderns Crema, 2022

temps

Òtranto. Fotografia: Empar Sáez

 I

temps

ombra

                

          cansada

d'un miratge

                   

             fal·laç

que no existeix

                                             

                                vent furient

de no res

que bufa

                  

                només

per disfressar

                                 

                            amb aire la plenitud

del buit

que ens omple la vida

Xavier Serrahima, Oceà d'incertesa

Editorial Fonoll, 2019