El meu fons

Trani. Fotografia: Empar Sáez

[…] El meu fons, tanmateix, sí que us l'he de presentar: es tracta d'una singularitat, d'una raresa, si voleu d'una malaltia de l'esperit, si així podeu concebre el fet que un mateix abisme sense cap pont em separa tant dels treballs literaris que aparentment m'esperen, com dels que he deixat enrere i no m'atreveixo —així em semblen d'estranys— a anomenar-los meus.

[…]

Fins i tot la pròpia feixugor, l'habitual ensopiment del meu cervell, em sembla que és alguna cosa; sento dintre meu i al meu voltant un afrontament captivador i del tot inextingible, i entre aquest munt de matèries que juguen entre si no n'hi ha cap amb la qual no tingui el desig de fondre'm. Llavors tinc la impressió que el meu cos és un munt de claus secretes capaces de desxifrar-ho tot; com si haguéssim de poder establir, amb tot allò que existeix, una relació nova, premonitòria, si un dia ens posàvem a pensar amb el cor. Però tan bon punt m'abandona aquest estrany encantament, ja no sé què més dir; i en aquest cas em resultaria tan difícil expressar amb paraules raonables en què consisteix i com se'm va fer present aquesta harmonia que ha entreteixit el meu ésser amb l'univers, com provar de descriure d'una manera precisa el moviment interior de les meves entranyes o l'estancament de la meva sang. 

[…]

En aquell moment vaig sentir, amb una certesa no mancada d'un sentiment dolorós, que ni l'any que ve ni els anys pròxims ni cap altre any de la meva vida no escriuria cap més llibre, ni en anglès ni en llatí; i això per una raó la raresa de la qual, per a mi tan penosa, deixo que la vostra immensa superioritat intel·lectual ordeni al lloc corresponent en el regne harmònic dels fenòmens espirituals i corporals que abasteu amb la vostra mirada mai captivada per fantasmagories: és a dir, no escriuré cap més llibre perquè la llengua amb què potser se'm presentaria no sols la possibilitat d'escriure sinó també la de pensar, no és el llatí, ni l'anglès, ni l'italià, ni l'espanyol, sinó una llengua de la qual no conec ni una sola paraula, el llenguatge que fan servir les coses mudes per parlar-me, i amb el qual potser hauré de respondre davant un jutge desconegut el dia que seré a la tomba. 

Hugo Van Hofmannsthal, Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon seguit de L'escriptura com a espai espiritual de la nació

Quadrens Crema, 2007