Una suite d'aparicions

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Una suite d'aparicions

                                                     per a Octavio i Marie Jo Paz

                                       III 

Com s'ofereix i es diposita, igual que el vent

A l'orella, que de primer sent el brunzit solament, el primer

Suggeriment del que vindrà, com creix fora de si,

Fora del brunzit, perquè si no moriria

Al cementiri del so sense ser conegut, i aleshores

No passaria res per dies o setmanes fins que alguna cosa semblant

Tornés, un so anunciant-se com a teu, una veu

Que és la teva, ajupint-se sota el pes del desig,

Mudant de sobte el teu llenguatge en un camp que es desplega

I mentrestant el brunzit pot encara ser detectat, el brunzit

Original d'abans que fos teu, i tu jeus i el sents,

Sorprès del fet que el que dius és el que volies dir,

I penses que potser no ets qui et pensaves, que d'ara endavant

Qualsevol idea de tu mateix ha d'incloure un cos que rodeja una cançó.

Mark Strand, Rufaga d'un (Traducció de Joan Todó)

Godall Edicions, 2016

***

A Suite of Appearances

                                                         for Octavio i Marie Jo Paz

                                          III 

How it comes forward, and deposits itself like wind

In the ear which hears only the humming at first, the first

Suggestion of what is to come, how it grows out of itself,

Out of the humming because if it didn't it would die

In the graveyard of sound without being known, and then

Nothing would happen for days or weeks until something like it

Came back, a sound announcing itself as your own, a voice

That is yours, bending under the weight of desire,

Suddenly turning your language into a field unfolding

And all the while the humming can still be detected, the original

Humming before it was yours, and you lie back and hear it,

Surprised that what you are saying was something you meant,

And you think that perhaps you are not who you thought, that henceforth

Any idea of yourself must include a body surrounding a song.

Mark Strand, Blizzard of one, 1998 

silenciar el desig, alliberar-te'n

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

silenciar el desig, alliberar-te'n

voldries. no t'enganyis,

vesteix els ossos que t'aguanten dret.

fa temps que ho saps.

les hores que voldries

no haver o haver estimat,

s'hi tornen

com hostes oblidats a la gran festa

dels llavis i les mans:

t'acusaran

i no sabràs com dir-los

que tot va ser comèdia,

disfressa,

quixots del gran guinyol

del viure.

també el dolor.

Francesc Garriga Barata, Swing (LaBreu Edicions, 2015)

això és tot el que tinc

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

això és tot el que tinc,

res més:

l'atzar que dorm al meu costat

mirall i sostre,

més quatre lletres que s'emporta el temps

per la finestra oberta al sol.

això i el meu barret de mendicant

per esperar l'almoina dels capvespres,

quan a la rambla el vent remou les fulles

dels vells desigs

i escombra al mar les esperances brutes.

Francesc Garriga Barata, Setembre (Editorial Columna, 1992)

tot és i no

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

tot és i no

serà

si jo no hi sóc.

camins i no 

camí

per no anar enlloc.

sempre és enlloc a tot arreu.

la pell s'esquerda,

tremolen els turmells.

les mans, on són les mans?

tot és i no.

quan el que ve no ve

s'escurça el temps

de pluges

en terres mal llaurades.

cançons de pa sense llevat ni sal.

tot el dibuix ha pres la forma exacta

del blanc de plana de llibreta.

només ens manca l'última sorpresa.

tot és i no.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Editorial Proa, 2003)

Historia

Mérida. Fotografia: Empar Sáez

HISTORIA


SUBÍAMOS corriendo la larga escalera.
Apenas si mirábamos posibles
detalles laterales,
sorpresas de una ventana
abierta al mundo tras los vidrios,
reflejos, sedimentos
del que subiera antes.
Velozmente cruzamos
la inútil pausa del rellano,
abandonadas rosas menos que naturales,
los ramalazos del siempre
ciego cielo
a su modo indeleble.
Subíamos, subíamos
por lo idéntico
sólo que hacia cada vez menos luz,
hacia pozo más hondo.

Ida Vitale, Parvo reino, 1984 (Dins "Reducción del infinito", Tusquets Editores, 2002)

és una mà, una gran mà

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

és una mà, una gran mà

damunt un cos més gran encara

translúcids ocells acabats de néixer

vagament intuïdors de la llum

freds corredors de la ciutat

què engoleixen?

com una ombra, la mà plana

damunt una ciutat indefensa

plena de llum

Anna Dodas i Noguer ("Poemes esparsos i esbossos", dins El Volcà, La Busca edicions, 2015)

dRESSORGIR

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez

dRESSORGIR

No coneixes la veu que

                        imperiosa a l'alba et diu

camina.

Camines.

Pel viarany queden trossos dels teus ulls.

A les vores entre albons

llacor de venes

obertes. I quan la llum del dia fuig

els arbres surten a fer la seva ronda.

Allà a on hi havia un taronger hi creix

un fantasma.

Allà a on hi havia un ullastre hi creix

un fantasma.

Allò que només era nigul borrer

ara és cadolla pudent amb el

compostatge de tots els somnis.

Antònia Vicens, Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, Editor, 2013)