Veu en la nit

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez

VEU EN LA NIT

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs apocalipsis, he callat massa.

Des del llindar de la meva por ignorada,

des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,

aquesta nit vull parlar.

He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang

o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...

Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.

A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,

vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.

Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,

però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes glacials,

cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones com una au enfollida

i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...

Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,

una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.

I el seu record em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella

i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.

On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.

Cal que us llanci la solitud de milions com jo:

vides clivellades per sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,

i perseguides de metralles persistents.

Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,

indiferents als meteors.

Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics

i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...

¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,

de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè durin més?

¿Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,

de la grandesa de la nostra misèria,

de viure deu morts cada dia,

d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?

Les negres cornetes sonaran per a tots...!

Agustí Bartra, L'arbre de foc (adesiara editorial, 2015)