 |
| Mirepoix. Fotografia: Empar Sáez
Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre
que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill
com quan
al bat del sol
es desclou
una flor.
Montserrat Abelló, El fred íntim del silenci (Ed. Denes, 2008)
|
diumenge, 20 de març del 2016
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Quina meravella de poema i imatge. De Poemes i imatges, Feia massa que no passava per aquí i feia mal fet. Un dels meus blogs preferits, per l'estètica i la tria de poemes. Felicitats, estimada Empar.
ResponEliminaMoltes gràcies, Sílvia, rep una gran abraçada!
ResponEliminaL'he tornat a llegir, he pensat el mateix, i vinc i veig que ja havia escrit. La meva manca de memória em regala aquests tornar a sentir cada vegada. Gràcies, Empar.
ResponEliminaAl menys si falla la memòria el nostre sentit estètic és coherent i fidel. Molt agraïda, Sílvia!
ResponEliminaAlgú hem podria dir a que es referix aquest poema?
ResponEliminaLa mort, la vida?....
Acabo de veure el teu missatge, Daniel.
EliminaParla de la mort ("tancar els ulls per sempre"), però també de la vida; la senzillesa que copsem únicament en alguns moments, potser sols al morir ("com quan (...) es desclou una flor"). També em fa pensar en la reencarnació.