dimarts, 23 de setembre de 2014

Les paraules que escric són a penes memòria

Antigua, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez



Les paraules que escric són a penes memòria
d'una llengua i un temps més humà i solidari.
No hi ha res a rimar. Si de cas el perfil
mil·lenari del foc o l'encís tardorenc
de fullats caquiers. Espai d'home proscrit,
el vers sirga encetant àvids ulls que el dolor
tempta ingrat d'abaltir. Territori indefès,
bes el fang dels records i m'invent una pàtria.
Existesc perquè estim. El pa treu floridura
i el poema s'enfondra damunt de la pàgina.
Serà llarga la nit. Embaumat pel perfum
de la prosa el discurs és un mar on furtius
s'ennaveguen els mots. El cel sembla un dibuix
encerat i entre els pins hi ha gemecs d'animàlia.


Ponç Pons, Estigma

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada