diumenge, 15 de juny de 2014

Un dia vaig passar el dit

 Mas d'Azil. Fotografia: Empar Sáez



 (...) Un dia vaig passar el dit 
pel forat del nus d'una fusta i se m'hi va encallar; no vaig provar 
d'arrencar-lo -m'havia unit amb la fusta, amb l'arbre, amb el bosc-; 
dels meus genolls ja brotaven tanys i minúscules fulles 
i dins meu hi havia una gran calma. Fins que em vaig espantar, 
no fos cas que desaparegués en aquella unió impersonal, 
no fos cas, sobretot, que perdés la veu (com passa en els malsons 
o, segons diuen, com aquelles dones a qui els déus com a favor 
transformaven en arbres, o en marbre, magnífiques estàtues 
ran de l'abisme, per salvar-les de la caiguda, 
i el crit que no havien cridat romania eternament gravat 
des de les ungles dels peus fins a les arrels dels cabells, 
un «auxili» tens, incorpori tant de bo que no ens el facin mai, aquest favor).

Aleshores vaig clavar una forta estrebada al dit, i estava ple de sang,
i jo sentia tristesa pel meu dit, més que no dolor,
com si fos un últim prometatge trencat, pel fet d'haver-me tret
del dit l'anell aquell fet de fusta boscana.


Iannis Ritsos, Els Atrides

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada