Gairebé un madrigal

Bratislava, Eslovàquia. Fotografia: Empar Sáez

Gairebé un madrigal

El gira-sol s’arrupeix cap a occident

i el dia precipita ja el seu

ull en la ruïna i l’aire de l’estiu

es fa dens i arrufa ja les fulles i el fum

de les drassanes. S’allunya amb el discórrer

eixut dels núvols i el cruixit dels llamps,

aquest joc últim del cel. Encara,

i després dels anys, estimada, ens atura la mudança

dels arbres atapeïts dins la murada

dels Navigli. Però sempre és nostre el dia

i sempre aquell sol que se’n va

amb el fil del seu raig afectuós.

No tinc cap més record, no vull recordar;

la memòria prové de la mort,

la vida no té fi. Cada dia

és nostre. Hi ha qui s’aturarà per sempre,

i tu amb mi, quan ens sembli tard.

Aquí, sobre el dic del canal, els peus

gronxem, com en la infància,

mirem l’aigua, les primeres branques amb

el seu verd que es torna obscur.

I l’home que en silenci s’aproxima

no amaga un ganivet entre les mans,

sinó una flor de gerani.

Salvatore Quasimodo, Obra poètica (Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escoffet)

***

Quasi un madrigale

Il girasole piega a occidente

e già precipita il giorno nel suo

occhio in rovina e l'aria dell'estate

s'addensa e già curva le foglie e il fumo

dei cantieri. S'allontana con scorrere

secco di nubi e stridere di fulmini

quest'ultimo gioco del cielo. Ancora,

e da anni, cara, ci ferma il mutarsi

degli alberi stretti dentro la cerchia

dei Navigli. Ma è sempre il nostro giorno

e sempre quel sole che se ne va

con il filo del suo raggio affettuoso.

Non ho più ricordi, non voglio ricordare;

la memoria risale dalla morte,

la vita è senza fine. Ogni giorno

è nostro. Uno si fermerà per sempre,

e tu con me, quando ci sembri tardi.

Qui sull'argine del canale, i piedi

in altalena, come di fanciulli,

guardiamo l'acqua, i primi rami dentro

il suo colore verde che s'oscura.

E l'uomo che in silenzio s'avvicina

non nasconde un coltello fra le mani,

ma un fiore di geranio.

Salvatore Quasimodo