 |
| Estocolm. Fotografia: Empar Sáez |
Els Maniquins de Munic
La perfecció és terrible, no pot tenir fills.
Freda com l’alè de neu, obstrueix la matriu
on els teixos udolen com les hidres,
l’arbre de la vida i l’arbre de la vida
que afluixa cada mes les seves llunes, per a no res.
El fluix de sang és el fluix de l’amor,
el sacrifici absolut.
Vol dir: cap ídol sinó jo,
jo i tu.
Així, amb sulfúrica bellesa, amb somriures,
els maniquins s’inclinen aquesta nit
a Munic, morgue entre París i Roma,
calbs i nus sota els abrics de pells,
caramels de taronja amb pal de plata,
intolerables, sense ànima.
La neu escampa bocins de foscor,
no hi ha ningú. Dins els hotels,
les mans obriran portes i deixaran
negres sabates per llustrar,
on l’endemà s’encabiran enormes dits.
Oh, l’aire casolà de les finestres,
les puntes dels nadons, dolços de verd fullatge,
els feixucs alemanys aclofats dins el seu Stolz* sense fons!
I els negres telèfons que pengen
relluint,
relluint i engolint
veus inexistents. La neu no té veu.
Sylvia Plath, Ariel (Traducció de Montserrat Abelló i Mireia Mur)
***
The Munich Mannequins
Perfection is terrible, it cannot have children.
Cold as snow breath, it tamps the womb
Where the yew trees blow like hydras,
The tree of life and the tree of life
Unloosing their moons, month after month, to no purpose.
The blood flood is the flood of love,
The absolute sacrifice.
It means: no more idols but me,
Me and you.
So, in their sulfur loveliness, in their smiles
These mannequins lean tonight
In Munich, morgue between Paris and Rome,
Naked and bald in their furs,
Orange lollies on silver sticks,
Intolerable, without minds.
The snow drops its pieces of darkness,
Nobody's about. In the hotels
Hands will be opening doors and setting
Down shoes for a polish of carbon
Into which broad toes will go tomorrow.
O the domesticity of these windows,
The baby lace, the green-leaved confectionery,
The thick Germans slumbering in their bottomless Stolz.
And the black phones on hooks
Glittering
Glittering and digesting
Voicelessness. The snow has no voice
Sylvia Plath
(*): orgull. “Stolz der nation” (Orgull Nacional): títol d'un film de propaganda naci.
Trista i solitària la vida dels maniquins...tot és fassana, i sols natura morta per companyia. La vida és al carrer...
ResponEliminaPetons,
M. Roser
Casualitats, estic llegint Arbres d'hivern.
ResponEliminaSylvia Plath
" És un cor,
aquest holocaust on camino,
oh infant d'or, el mon vol matar i menjar."
" El mateix foc
fon els heretges de sèu
foragitant els jueus.
Els seus pal·lis gruixuts suren
damunt la cicatriu de Polónia, Alemanya
cremada.
No moren pas..."
Els Maniquins de Munic, m'agrada.
gràcies per aquesta finestra tan enfilada
Gràcies a vosaltres, M.Roser i panxample.
ResponEliminaLa Sylvia Plath no deixa indiferent; ens atrapa, remou consciències, ens encoratja a continuar en el combat de la poesia.