 |
| Barri jueu, Trebic, República Txeca. Fotografia: Empar Sáez |
La cançó de Maria
El xai del diumenge cruix en el seu greix.
El greix
sacrifica la seva opacitat...
Una finestra, or sagrat.
El foc la fa preciosa,
el mateix foc
fon els heretges de sèu
foragitant els jueus.
Els seus pal·lis gruixuts suren
damunt la cicatriu de Polònia, Alemanya
cremada.
No moren pas.
Aus grises m’obsessionen el cor,
cendra de boca, cendra d’ull.
S’assenten. En l’alt
precipici
que buidà un home dins l’espai
els forns lluïren com cels, incandescents.
És un cor,
aquests holocaust on camino,
oh infant d’or, el món vol matar i menjar.
Sylvia Plath, Arbres d’hivern (Traducció: Montserrat Abelló)
Edicions del Mall, 1985
***
Mary’s song
The Sunday lamb cracks in its fat.
The fat
Sacrifices its opacity. . . .
A window, holy gold.
The fire makes it precious,
The same fire
Melting the tallow heretics,
Ousting the Jews.
Their thick palls float
Over the cicatrix of Poland, burnt-out
Germany.
They do not die.
Grey birds obsess my heart,
Mouth-ash, ash of eye.
They settle. On the high
Precipice
That emptied one man into space
The ovens glowed like heavens, incandescent.
It is a heart,
This holocaust I walk in,
O golden child the world will kill and eat.
Sylvia Plath, Winter Trees
Que maca la foto, que tris el poema.
ResponEliminaLa fotografia preciosa, equilibri de formes, llum i color.
ResponEliminaNo, no és fàcil, més d’un mil·lió dos centes mil persones, per més literatura més il·lustracions, cinema i tot tipus d’informació que fan referència al holocaust, no és fàcil imaginar-ho.
Del que es capàs la ment humana!
Se’ns fa difícil imaginar-ho.
Una paret escrostonada amb dues finestres bessones.
ResponEliminaEn una d'elles un misteriós número 60 trenca l'equilibri.
El poema molt trist ple de records punyents...
M. Roser
Gràcies, amics, els versos de la Sylvia Plath són d’una duresa esbalaïdora, immensos per gran la veritat que vessen. petons
ResponElimina