dijous, 31 d’agost del 2023

Esto es mi cuerpo

Altamura. Fotografia: Empar Sáez

 

Esto es mi cuerpo


Esto es mi cuerpo. Aquí 
coinciden el lenguaje y el amor.
La suma de las líneas
que he escrito han dibujado
no mi rostro, sino algo más humilde:
mi cuerpo. Esto que tocas es mi cuerpo.
Otro lo dijo
mejor. Esto que tocas 
no es un libro, es un hombre.
Yo añado que esto que te toca ahora
es un hombre.
Soy yo, porque no hay
ni una sola sílaba que esté libre de amor,
no hay ni una sola sílaba
que no sea un centímetro
cuadrado de mi piel.
En el poema soy acariciable
no menos que en la noche, cuando tiendo
mi sueño paralelo al sueño que amo.
No mosaico, ni número, ni suma.
No sólo eso.
Esto es una entrega. Soy pequeño
y grande entre tus manos.
Ésta es mi salvación. Éste soy yo.

Este rumor del mundo es el amor.


Juan Antonio González Iglesias, dins: El cuerpo. Arte & literatura 
Litoral nº 264. Revista de poesia arte y pensamiento, 2017


Grande es el odio

Alberobello. Fotografia: Empar Sáez


 
GRANDE ES EL ODIO


                I

Grande y dorado, amigos, es el odio.
Todo lo grande y lo dorado
viene del odio.
El tiempo es odio.

Dicen que Dios se odiaba en acto,
que se odiaba con la fuerza
de los infinitos leones azules
del cosmos; 
que se odiaba
para existir.

Nacen del odio, mundos,
óleos perfectísimos, revoluciones,
tabacos excelentes.

Cuando alguien sueña que nos odia, apenas,
dentro del sueño de alguien que nos ama,
ya vivimos en el odio perfecto.

Nadie vacila, como en el amor,
a la hora del odio.

   El odio es la sola prueba indudable
de existencia.



Eduardo Lizalde, El tigre en la casa
Valparaíso Ediciones, 2013



dimecres, 30 d’agost del 2023

Els núvols

Òtranto. Fotografia: Empar Sáez

 Els núvols


Dansen per moments als pujols
o a l'esguard de les tórtores:
van cap al sud, procuren
la llum mullada de les illes,
els minúsculs peus de la pluja,
la crepitació de la mar,
l'olor juvenil de la llenya
encara verda i resinosa,
l'ànima de les petites places,
els pardals, el xiuxiu de les matines.



Eugénio de Andrade, Ran del dir
Pagès Editors, 1994


***


As nuvens


Por momentos dançam nas colinas
ou nos olhos das rolas:
vão para o sul, procuram
a luz molhada das ilhas,
os minúsculos pés da chuva,
a crepitação do mar,
o cheiro juvenil da lenha
verde ainda e com resina,
a alma das pequenas praças,
os pardais, o sussurro das matinas.


Eugénio de Andrade, Rente ao dizer


dimecres, 23 d’agost del 2023

Delirio del incrédulo


Lecce. Fotografia: Empar Sáez


DELIRIO DEL INCRÉDULO


Bajo la flor, la rama,
sobre la flor, la estrella,
bajo la estrella, el viento.
¿Y más allá? Más allá, ¿no recuerdas?, sólo la nada,
la nada, óyelo bien, mi alma,
duérmete, aduérmete en la nada.
Si pudiera, pero hundirme…

Ceniza de aquel fuego, oquedad,
agua espesa y amarga,
el llanto hecho sudor,
la sangre que en su huida se lleva la palabra.
Y la carga vacía de un corazón sin marcha.
De verdad, ¿es que hay nada? Hay la nada.
Y que no lo recuerdes. Era tu gloria.

Más allá del recuerdo, en el olvido, escucha
en el soplo de tu aliento. Mira en tu pupila misma, dentro,
en ese fuego que te abrasa, luz y agua.

Mas no puedo. Ojos y oidos son ventanas.
Perdido entre mí mismo no puedo buscar nada.
No llego hasta la Nada.


María Zambrano. Poemas
Ediciones de La Isla de Siltolá, 2018


Anunciació de l'alegria

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

 

ANUNCIACIÓ DE L'ALEGRIA


Devia ser l'estiu, devia ser jove:
a l'encontre del dia caminava
com qui s'endinsa en l'aigua.

Un cos nu brillava en la sorra
—cos o pedra?, pedra o flor?

Verda era la llum, i l'escuma
del vent rodava per les dunes.

Vaig llençar els ulls sobre el cos nu
les paraules mossegant d'alegria.

De sobte vaig veure el mar pujar a plom,
deixar-se caure sobre les meves espatlles.

Murs no tenia la terra, i tot cremava. 


Eugénio de Andrade, Ostinato rigore
Traducció de Manuel Guerrero i Brullet
Edicions 62, 1991


***


ANUNCIAÇÃO DA ALEGRIA


Devia ser verão, devia ser jovem:
ao encontro do dia caminhava
como quem entra na água.

Um corpo nu brilhava nas areias
- corpo ou pedra?, pedra ou flor?

Verde era a luz, e a espuma
do vento rolava pelas dunas.

Soltei os olhos sobre o corpo nu,
as palavras mordendo de alegria.

De repente vi o mar subir a prumo,
desabar inteiro nos meus ombros.

Sem muros era a terra, e tudo ardia.


Eugénio de Andrade, Ostinato rigore



dilluns, 7 d’agost del 2023

La veu

Altamura. Fotografia: Empar Sáez


LA VEU


M'he tornat un animal
que batega en la substància.

Dins el ventre de la llum,
la bellesa reinflamada.

En la veu transparent
posseïda per un àngel.

Devorada al paradís.



Laia Llobera, Paradísia
Poesia 3i4, 2023


diumenge, 6 d’agost del 2023

contracop

  

Giovinazzo. Fotografia: Empar Sáez



contracop

    <immortalitat>

          eternitat

   <pre>  gràcies al

               nostre amor

—ell ens perllonga

al més enllà

     —

                (a canvi

                 nosaltres li

                     donem vida

en fer-nos

   pensament



Stéphane Mallarmé, Per una tomba d'Anatole
Traducció de Rosina Ballester i Josefa Contijoch
Lleonard Muntaner Editor, 2016


***


contrecoup

   <immortalité>

        éternité

<pre>  grâce à

           notre amour

—il nous prolonge

    au delà

      —

             (en échange

             nous lui

                redons vie

en nous faisant

   penseur



Stéphane Mallarmé, Pour un tombeau d'Anatole (1961)


El meu fons

Trani. Fotografia: Empar Sáez

[…] El meu fons, tanmateix, sí que us l'he de presentar: es tracta d'una singularitat, d'una raresa, si voleu d'una malaltia de l'esperit, si així podeu concebre el fet que un mateix abisme sense cap pont em separa tant dels treballs literaris que aparentment m'esperen, com dels que he deixat enrere i no m'atreveixo —així em semblen d'estranys— a anomenar-los meus.

[…]

Fins i tot la pròpia feixugor, l'habitual ensopiment del meu cervell, em sembla que és alguna cosa; sento dintre meu i al meu voltant un afrontament captivador i del tot inextingible, i entre aquest munt de matèries que juguen entre si no n'hi ha cap amb la qual no tingui el desig de fondre'm. Llavors tinc la impressió que el meu cos és un munt de claus secretes capaces de desxifrar-ho tot; com si haguéssim de poder establir, amb tot allò que existeix, una relació nova, premonitòria, si un dia ens posàvem a pensar amb el cor. Però tan bon punt m'abandona aquest estrany encantament, ja no sé què més dir; i en aquest cas em resultaria tan difícil expressar amb paraules raonables en què consisteix i com se'm va fer present aquesta harmonia que ha entreteixit el meu ésser amb l'univers, com provar de descriure d'una manera precisa el moviment interior de les meves entranyes o l'estancament de la meva sang. 

[…]

En aquell moment vaig sentir, amb una certesa no mancada d'un sentiment dolorós, que ni l'any que ve ni els anys pròxims ni cap altre any de la meva vida no escriuria cap més llibre, ni en anglès ni en llatí; i això per una raó la raresa de la qual, per a mi tan penosa, deixo que la vostra immensa superioritat intel·lectual ordeni al lloc corresponent en el regne harmònic dels fenòmens espirituals i corporals que abasteu amb la vostra mirada mai captivada per fantasmagories: és a dir, no escriuré cap més llibre perquè la llengua amb què potser se'm presentaria no sols la possibilitat d'escriure sinó també la de pensar, no és el llatí, ni l'anglès, ni l'italià, ni l'espanyol, sinó una llengua de la qual no conec ni una sola paraula, el llenguatge que fan servir les coses mudes per parlar-me, i amb el qual potser hauré de respondre davant un jutge desconegut el dia que seré a la tomba. 



Hugo Van Hofmannsthal, Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon seguit de L'escriptura com a espai espiritual de la nació
Quadrens Crema, 2007