Fredes

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

2

A la nit assalten malsons atàvics els ulls de l'infant,
ombres prematures que han aflorat
en la soledat blanca del Maestrat,
la dels arbres ferits,
la de les pedres cansades de temps.

Estrenys ben fort la mà càlida i petita
per abrigar la nítida passió de la mirada
que veu nevar per primer colp.


Manel Rodríguez-Castelló, Passatge
Edicions del Buc, 2022

Per les nostres terres

 

Gant. Fotografia: Empar Sáez

Per les nostres terres

                                                          3

Si hagués de presentar què és per a mi el món

agafaria un hàmster o un eriçó o un talp,

el col·locaria en una butaca de teatre al vespre

i acostant l'orella al musell humit

escoltaria què diu de la llum dels focus,

dels sons de la música i dels moviments del ball.

Czeslaw Milosz, El rei Popiel i altres poemes (1962) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

Cançó

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

 CANÇÓ

Et preguntes si estic sola:

d'acord, sí, estic sola,

com un avió que planeja solitari i s'anivella

amb els senyals de ràdio, dirigint-se

a través de les Rocalloses

cap als passadissos de fil blavós

de l'aeròdrom que és l'oceà

Vols preguntar-me si estic sola?

Bé, és clar, sola,

com una dona que condueix país a través

dia rere dia, i deixa enrere

quilòmetre rere quilòmetre

petits pobles on hauria pogut aturar-se

i viure-hi i morir-hi, sola

Si estic sola

deu ser la solitud

de llevar-se primera, de respirar

el primer alè fred de l'alba a la ciutat,

de ser l'única que està desperta

en una casa embolcallada de son

Si estic sola

és amb la barca encallada al gel allà a la riba

en l'última llum vermella de l'any,

que sap el que és, que sap que no és ni

gel ni fang ni llum d'hivern

sinó fusta, i que sap com inflamar-se

Adrienne Rich, Submergir-se en el naufragi

Traducció de Pol Guasch

Edicions Poncianes, 2022

***

SONG

You’re wondering if I’m lonely:
OK then, yes, I’m lonely
as a plane rides lonely and level
on its radio beam, aiming
across the Rockies
for the blue-strung aisles
of an airfield on the ocean

You want to ask, am I lonely?
Well, of course, lonely
as a woman driving across country
day after day, leaving behind
mile after mile
little towns she might have stopped
and lived and died in, lonely

If I’m lonely
it must be the loneliness
of waking first, of breathing
dawn’s first cold breath on the city
of being the one awake
in a house wrapped in sleep

If I’m lonely
it’s with the rowboat ice-fast on the shore
in the last red light of the year
that knows what it is, that knows it’s neither
ice nor mud nor winter light
but wood, with a gift for burning

Adrienne Rich, Diving into the wreck (1973)

També aquests són versos de guerra

Gant. Fotografia: Empar Sáez

XIII

                                                                                                                       per a Nathan Zach

També aquests són versos de guerra

escrits mentre hi ha grans estralls, no pas lluny no pas a prop

asseguts de biaix a una taula il·luminada per bombetes

mentre encerclen les portes amb palmes

també aquest és un cant a Déu

perquè abaixi la mirada vers nosaltres, cucs,

i se'ns endugui

estimats i no estimats.

No és pas una treva —un regal
per a aquesta terra fulminada. 


Antonella Anedda, Nits de pau occidental

Traducció de Nora Albert

Cafè Central & Eumo Editorial, 2022

***

XIII

                                                                                                                                                a Nathan Zach

Anche questi sono versi di guerra
composti mentre infuria, non lontano, non vicino
seduti di sghembo a un tavolo rischiarato da lumi
mentre cingono le porte di palme
anche questo è un canto verso Dio
che chini lo sguardo sui suoi vermi e ci travolga
amati e non amati.
Non una tregua - ma un dono
Per questa terra folgorata.

Antonella Anedda, Notti di pace occidentale (1999)

Desiderata

Gant. Fotografia: Empar Sáez

  PRÒLEG

    II

DESIDERATA

«El món és un fragment: 

no vulguis dir-ho tot.»

                      DAVID GIL

Els poemes ben curts,

que amassin en un puny

substància de memòria,

oxigen del bambú,

hipnosi de la mar,

llum perquè es doni a llum

un mirar desmirat.

Eduard Sanahuja i Yll, Magnicidi

AdiA Edicions, 2022

Pregària del matí de maig

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

 

PREGÀRIA DEL MATÍ DE MAIG

Senyor, doneu-me la innocència dels animals

per poder beure aquest matí

l'harmonia i la força de les coses naturals.

Esborreu la màscara buida i vana

de la humanitat,

esborreu la vanitat,

perquè em perdi i em dissolgui

en la perfecció del matí

i perquè el vent em torni

la part de mi que viu

vora el jardí que sols jo vaig tenir.

Sophia de Mello Breyner Andresen, Dia del mar

Traducció de Rosina Ballester

AdiA Edicions, 2022

**

Reza da Manhã de Maio


Senhor, dai-me a inocência dos animais
Para que eu possa beber nesta manhã
A harmonia e a força das coisas naturais.

Apagai a máscara vazia e vã
De humanidade,
Apagai a vaidade,
Para que eu me perca e me dissolva
Na perfeição da manhã
E para que o vento me devolva
A parte de mim que vive
​À beira dum jardim que só eu tive.

Sophia de Mello Breyner Andresen, Dia do mar (1947)

Poesia

Gant. Fotografia: Empar Sáez

Les coses que no existeixen són les més boniques. (Felisdônio)

*

Les coses que no tenen nom són les més pronunciades pels infants.

*

El silenci de les pedres no té altura.

*

Poesia és volar fora de l'ala.



Manoel de Barros, Riba del dessemblat. Antologia poètica
Selecció i traducció: Zoraida Burgos, Ricard Martínez-Pinyol, Mariona Masgrau Juanola, Cinta Massip Bonet, Ricardo Pieretti, Núria Prats Espar i Albert Roig
Lleonard Muntaner, 2006


**


As coisas que não existem são ais bonitas. (Felisdônio)

*

As coisas que não têm nome são mais pronunciadas por crianças.

*

Não tem altura o silêncio das pedras.

*

Poesia é voar fora da asa.


Manoel de Barros, O livro das ignorãças, 1993

Poesia d'hivern

Gant. Fotografia: Empar Sáez

POESIA D'HIVERN

 III

Qui gosaria dir:

seda nacre rosa

perquè ningú no ha teixit amb les seves mans la seda — en dies llargs en fusos llarguers i amb dits fins i sedosos

i ningú no ha collit al marge del matí la rosa — lleu i pesat ganivet de dolçor

perquè el riu ja no és sagrat i per això ni tan sols és riu

i l'univers no brosta de les mans d'un déu del gest i de l'alè d'un déu de l'alegria i de la vehemència d'un déu

i l'home que pensa al marge del destí mira d'obtenir permís de residència a la caserna provisional dels sobrevivents 

Sophia de Mello Breyner Andersen, Geografia (dins: Sophia de Mello Breyner Andresen. Quaderns de Versàlia, VII, 2017)

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

***


III


Quem ousaria dizer:


Seda nácar rosa


Porque ninguém teceu com suas mãos a seda - em longos dias em
compridos e com finos sedosos dedos


E ninguém colheu na margem da manhã a rosa - leve e pesada faca
de doçura


Pois o rio já não é sagrado e por issonem sequer é rio


E o universo não brota das mãos de um deus do gesto e do sopro de um
deus da alegria e da veemência de um deus


E o homem pensando à margem do destino procura arranjar licença
de residência na caserna provisória dos sobreviventes

Sophia de Mello Breyner Andersen, Geografia (1967)

Escalantes

Gant. Fotografia: Empar Sáez

ESCALANTES

Dos esculturas de Adriana Veyrat

                 I

La esquina me adelgazó

y la escalera

que entraba

en su ángulo recto

me condujo al punto

de la desaparición.

Pero ya en todo el espacio

me encontraba,

confundida con el aire.

Reconoce al dios del lugar

en el don

de la transparencia,

me dije.

Avanza hacia el misterio

de la negación de los bordes

donde nada arroja sombra. 

Clara Janés, Fractales

Pre-Textos, 2015