Les muntanyes

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

Les muntanyes

Ocupen com immenses dones

el vespre:

amb les mans de pedra recollides al pit

guaiten els enforcalls dels camins, callant

la infinita esperança d'un retorn.

Mudes ventre endins maduren fills

de l'absència. (Ho anomenaren veles

allà baix —o batalles. Per això, blau cel o roja

els semblarà la terra.) Ara una esllavissada

de passes a la grava

els fa trontollar les grans espatlles. El cel

parpalleja, li tremolen les blanques pestanyes.

Mares. I alcen el front, s'enretiren

dels vastos ulls les branques dels estels

si al caire extrem de l'espera

neix una aurora

i a l'erm de les entranyes els fa florir rosers. 

Antonia Pozzi, Espaiosa tardor

Traducció de Marta Nin

Godall Edicions, 2021

***

Le montagne

Occupano come immense donne
la sera:
sul petto raccolte le mani di pietra
fissan sbocchi di strade, tacendo
l’infinita speranza di un ritorno.

Mute in grembo maturano figli
all’assente. (Lo chiamaron vele
laggiù – o battaglie. Indi azzurra e rossa
parve loro la terra). Ora a un franare
di passi sulle ghiaie
grandi trasalgon nelle spalle. Il cielo
batte in un sussulto le sue ciglia bianche.

Madri. E s’erigon nella fronte, scostano
dai vasti occhi i rami delle stelle:
se all’orlo estremo dell’attesa
nasca un’aurora

e al brullo ventre fiorisca rosai.

Antonia Pozzi