Un cas qualsevol

 

Gant. Fotografia: Empar Sáez

UN CAS QUALSEVOL

Podia haver passat.

Havia d'haver passat.

Havia passat abans. Després.

Aquí a prop. Més enllà.

De fet, ha passat, però no pas a tu.

T'has salvat perquè anaves el primer.

T'has salvat perquè anaves l'últim.

Perquè estaves sol. Acompanyat.

Perquè eres a la dreta. A l'esquerra.

Perquè plovia. Perquè feia un dia rúfol.

Perquè feia un sol espaterrant.

Per sort, hi havia un bosc.

Per sort, no hi havia arbres.

Per sort: un rail, un ganxo, una biga, un fre,

una bretxa, una corba, un mil·límetre, un segon.

Per sort, hi havia un ferro roent a què agafar-se.

De resultes, perquè, tanmateix i malgrat.

Què hauria passat, si la mà, el peu

s'haguessin trobat a un pas, a un pèl

del concurs de circumstàncies?

Així doncs, ¿ets aquí? Directament d'un instant encara entrebadat?

La malla tenia un sol ull, ¿i tu t'hi has esquitllat?

No me'n sé avenir, no trobo paraules.

Escolta

que de pressa que em batega el teu cor.

Wislawa Szymborska, Vista amb un gra de sorra

Traducció de Josep M. de Sagarra

Columna Edicions, 1997

 

Cavalls

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

Cavalls

Cavalls, vostès els veuen! No m'obrin els ulls i mirin-los: n'estan plens els vessants! Escoltin el seu renill, aquest silenci verd, aquella petjada. Escoltin! Tapin-se les orelles i escoltin! Als ulls pàl·lids de la roca, com hi colpeja el núvol més blanc! Llepin-la! No obrin la boca i llepin-la! Trèvols de set fulles i flors de neu en plena tardor, abocant-se a l'abisme de l'animal infinit. Agafin-la! No amb les mans. Agafin-la. Premin-la contra el seu pit com si fos el fill volgut de la seva entranya. Donin-li la salabror de l'astre i mullin el seu polze en el rierol que té una capa de gel verd, com si fos una ampolla de vidre. Els somriurà! Abans de trencar-se, ell els somriurà! No amb els llavis, no! Amb l'ànima que se li havia refugiat dins dels ossos.

Dolors Miquel, Sutura

Pagès editors, 2021

Les onades que se'n tornen

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 

LES ONADES QUE SE'N TORNEN

     Una vegada, un home que, per una sèrie de problemes, es trobava en una posició difícil a la capital es dirigí cap a les províncies orientals. En arribar a la platja que separa les províncies d'Ise i d'Owari, veié l'escuma blanca de les onades i va compondre aquest poema:

                 Tot i recar-me,

                 cada passa m'allunya

                 d'allò que estimo.

                 Com envejo les ones

                 que en arribar se'n tornen!

Contes d'Ise

Traducció de Jordi Mas López

Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005

 

 

Alguns arbres

Burano. Fotografia: Empar Sáez

ALGUNS ARBRES

Són sorprenents: s'uneix

cadascun amb el seu veí, com si parlar

fos una acció estàtica.

Disposats casualment

per trobar-se tan lluny, aquest matí,

del món com si estiguéssim d'acord

amb ell, tu i jo

de sobte som allò que els arbres proven

de dir-nos que som:

que el simple fet que siguin allà

vol dir alguna cosa; que aviat

podrem tocar, estimar, explicar. 

I contents de no haver creat 

aquesta placidesa, sentim el que ens envolta:

un silenci que és ple de sorolls,

una tela en la qual apareix

un cor de somriures, un matí d'hivern.

Amb una llum misteriosa, bellugant-se,

els nostres dies porten tal reserva

que aquests accents ja semblen la seva pròpia defensa.

John Ashbery, Alguns arbres

Traducció de Melcion Mateu i Adrover

Edicions 62, 2001
 

***

SOME TREES

These are amazing: each
Joining a neighbor, as though speech
Were a still performance.
Arranging by chance

To meet as far this morning
From the world as agreeing
With it, you and I
Are suddenly what the trees try

To tell us we are:
That their merely being there
Means something; that soon
We may touch, love, explain.

And glad not to have invented
Such comeliness, we are surrounded:
A silence already filled with noises,
A canvas on which emerges

A chorus of smiles, a winter morning.
Placed in a puzzling light, and moving,
Our days put on such reticence
These accents seem their own defense.

John Ashbery, Some Trees

 

 

Siguin com siguin

Burano. Fotografia: Empar Sáez

Siguin com siguin aquests repapiejos, les passades (aparentment) planetàries d'un univers accelerat són una de les meravelles de la Mescalina. A més, plasma experimentalment el món de la relativitat. En fa una exhibició. De sobte, quaranta minuts després d'haver-ne ingerit, la velocitat de les imatges augmenta fabulosament i el temps es capgira. Tot es modifica. Les idees són més aviat boles de billar que idees. La inversemblant irrealitat de la realitat és patent, violenta: les reflexions decapades i ràpides circulen com cossos astrals. 

En sortir de la Mescalina saps millor que cap budista que tot no és més que aparença. El que era abans no era sinó il·lusió de la salut. El que ha estat durant era il·lusió de la droga. Et converteixes.

Henri Michaux, Miserable miracle. La mescalina

Traducció de Guillem Usandizaga

Edicions Poncianes, 2021

Les muntanyes

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

Les muntanyes

Ocupen com immenses dones

el vespre:

amb les mans de pedra recollides al pit

guaiten els enforcalls dels camins, callant

la infinita esperança d'un retorn.

Mudes ventre endins maduren fills

de l'absència. (Ho anomenaren veles

allà baix —o batalles. Per això, blau cel o roja

els semblarà la terra.) Ara una esllavissada

de passes a la grava

els fa trontollar les grans espatlles. El cel

parpalleja, li tremolen les blanques pestanyes.

Mares. I alcen el front, s'enretiren

dels vastos ulls les branques dels estels

si al caire extrem de l'espera

neix una aurora

i a l'erm de les entranyes els fa florir rosers. 

Antonia Pozzi, Espaiosa tardor

Traducció de Marta Nin

Godall Edicions, 2021

***

Le montagne

Occupano come immense donne
la sera:
sul petto raccolte le mani di pietra
fissan sbocchi di strade, tacendo
l’infinita speranza di un ritorno.

Mute in grembo maturano figli
all’assente. (Lo chiamaron vele
laggiù – o battaglie. Indi azzurra e rossa
parve loro la terra). Ora a un franare
di passi sulle ghiaie
grandi trasalgon nelle spalle. Il cielo
batte in un sussulto le sue ciglia bianche.

Madri. E s’erigon nella fronte, scostano
dai vasti occhi i rami delle stelle:
se all’orlo estremo dell’attesa
nasca un’aurora

e al brullo ventre fiorisca rosai.

Antonia Pozzi