OP. 98

Capafonts, Baix Camp. Fotografia: Empar Sáez

 

OP. 98

El desistiment de la vida real,

exposat al primer moviment, que inicien els instruments de corda

amb molta precisió: per Brahms, als cinquanta anys,

el que comptava era ser desapassionat.

Un arquet de violí ¿fóra l'esfondrament 

del món visible? És la veritat pràctica:

no vol dir l'inefable ni expressarà conceptes;

la incertesa, si n'hi ha, no alterarà el discurs; no es demana

cap participació activa de l'auditori. És una exposició 

no del dolor mateix, sinó d'una experiència 

del dolor. La poesia és ara impersonal.

Així, la gamma freda dels blaus, els espais buits,

aquelles perspectives fins a perdre's de vista,

la fredor en l'enunciat. Els mots no són: designen. Cap poder taumatúrgic.

L'antic noi ¿qui el recorda? És una veritat

d'un ordre ben divers: llunyà, però immutable,

com el rodar dels astres al blau de l'ull.

                                                               Quan l'art

no invoca els sentiments ni les potències lògiques

ni el foc irracional: designa un fet directe.

Era això, doncs? Una emoció semblant

a la paraula última de Rimbaud o de Ducasse?

¿Pertany al mateix ordre? La destrucció de l'art,

la construcció de l'art, són el mateix camí?

Quan l'art s'anul·la, quan es fa transparència

i és allò que està dient, i només diu el que és,

quan s'ha fet evident i alhora expositiu —la llum

que en té prou essent la llum— ¿per què, un cop més, ens sobta,

ens fereix, ens demana —torna a ser art? ¿El gir

s'ha acomplert en sentit invers, i així la música

restableix el silenci i la pintura el buit —i la paraula

l'espai en blanc?

Gener-juliol del 1970

Pere Gimferrer, Els miralls (1970) dins: Marea solar, marea lunar

Ediciones Universidad de Salamanca, 2000