La mare i la música

Les Preses. Fotografia: Empar Sáez

 

Quan en lloc de l'Aleksandr, el fill desitjat, premeditat i pràcticament encarregat, vaig néixer només jo, la mare, després d'empassar-se un sospir orgullós, va dir: «Si més no, serà músic».
[...]
La mare estava contenta que tingués bona orella i m'afalagava a desgrat, però després de cada esclat de «molt bé!», hi afegia fredament: «Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L'orella és cosa de Déu». Això m'ha quedat per sempre: que no hi tinc res a veure, que l'orella és cosa de Déu. M'ha salvat de l'arrogància tant com de la falta de confiança, i de qualsevol mena d'amor propi en l'art: perquè l'orella és cosa de Déu. «A tu només et toca l'esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat», deia la mare per sobre del meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d'una manera que després ja era impossible d'esborrar.



Marina Tsvetàieva, La mare i la música (dins: El diable i altres relats)
Traducció de Miquel Cabal Guarro
Edicions de 1984, 2012