D'ENÇÀ

 

Praga. Fotografia: Clàudia Patrícia López

D'ENÇÀ

 

D'ençà que tinc la boca quasi muda

estimo vides que quasi no parlen.

Un arbre; a penes —s'atura on m'aturo,

reprèn la ruta tot content, amb mi—
el dòcil animal que em ve al darrere.

Al jou que un hom li imposa se sotmet.

Em mira, implorador, a tot estirar.

Eternes veritats, callant, ensenya.

Umberto Saba, Paraules i últimes coses

Traducció de Miquel Desclot

Editorial Empúries, 1985

***

                    DA QUANDO

Da quando la mia bocca è quasi muta
amo le vite che quasi non parlano.
Un albero; ed appena – sosta dove
io sosto, la mia via riprende lieto –
il docile animale che mi segue.

Al giogo che gli è imposto si rassegna.
Una supplice occhiata, al piú, mi manda.
Eterne verità, tacendo, insegna.


Umberto Saba, Ultime cose (1944)

 

Existir vol dir equivocar-se

Sant Llorenç Savall. Fotografia: Empar Sáez

Existir vol dir equivocar-se.

La rosa surt a la vida cada primavera amb les seves millors gales sabent que és el temps de la degolla. No n'ha après mai, del seu error. En el degollament hi té la vida. Les roses es cullen des de l'origen de la creació, i amb tot la rosa encara existeix. Si hagués anat amb compte hauria romàs una mera llavor seca. Si aprengués de l'error mai no germinaria. En l'error hi té l'existència.

L'error és no equivocar-se.

Imad Abu Sàleh, Elogi de l'error 

(fragment del poema Elogi de l'error)

Traducció de Valèria Macías Pagès

Editorial Karwán, 2020
 

Contemporània

Saint-Amans-Soult. Fotografia: Empar Sáez

CONTEMPORÀNIA

allí on fa mal en la vida

per conquestes successives

no és pas la mort

sinó la mobilitat de la llum

el do que tenim d'empitjorar la bellesa

Nicole Brossard, Instal·lacions

Traducció: Antoni Clapés

Cafè Central i Eumo Editorial

***

CONTEMPORAINE

là où ça fait mal dans la vie

par touches successives

ce n'est pas la mort

mais la mobilité de la lumière

le don que nous avons d'aggraver la beauté

Nicole Brossard, Installations (avec et sans pronoms)

Écrits des Forges, 1989

A l'encisador

Carrara, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

A L'ENCISADOR

Tentinejo pel prat daurat del teu cos,

a la sendera de l'amor centellegen les pedres diamantines

i també cap a les meves entranyes

menen turqueses de mil reflexos.

Eternament t'he buscat —els peus em sagnen—,

he apagat la set amb la dolçor del teu somriure.

I, amb tot, temo que es tanqui

la porta del somni.

T'envio, abans d'assaborir una gota de l'alba,

salutacions embolcallades amb un núvol blau

i besos acabats de florir recollits dels meus llavis.

Abans de fondre'm, exaltada, en el matí.

Else Lasker-Schüler, El meu piano blau

Traducció de Feliu Formosa

Adesiara Editorial, 2017

***

DEM HOLDEN

Ich taumele über deines Leibes goldene Wiese,

Es glitzern auf dem Liebespfade hin die Demantkiese

Und auch zu meinem Schoße

Führen bunterlei Türkise.

Ich suchte ewig dich —es bluten meine Füße—

Ich löschte meinen Durst mit deines Lächelns Süße.

Und fürchte doch, daß sich das Tor

Des Traumes schließe.

Ich sende dir, eh ich ein Tropfen frühes Licht genieße,

In blauer Wolke eingehüllte Grüße

Und von der Lippe abgepflückte eben erst erblühte Küsse.

Bevor ich schwärmend in den Morgen fließe.

Else Lasker-Schüler, Mein blaues Klavier (1943)

L'escriptura

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

        

      L'escriptura no és idònia per fixar la veritat, encara que sigui l'únic instrument que es tingui a l'abast per mirar de fer-ho. El llenguatge va bé per fer poesia, perquè la poesia no vol expressar la veritat, sinó que és una construcció ideal, amb una veritat pròpia, que pren forma amb la paraula i acaba fent-hi un tot. 

      Encara diré una altra cosa: he tingut la impressió que mirar de significar i precisar amb les paraules desfigura i destrueix la percepció sense paraules dels sentiments, dels afectes, de les sensacions. Amb el resultat que en lloc d'aquests sentiments i afectes i sensacions, que són la nostra vida, s'hi posen escrits. Còpies en comptes d'originals, i els originals deturats i perduts.

Virgilio Giotti, Apunts inútils (fragment)

Traducció d'Anna Casassas

Edicions Cal·lígraf, 2014

  

La mare i la música

Les Preses. Fotografia: Empar Sáez

 

Quan en lloc de l'Aleksandr, el fill desitjat, premeditat i pràcticament encarregat, vaig néixer només jo, la mare, després d'empassar-se un sospir orgullós, va dir: «Si més no, serà músic».
[...]
La mare estava contenta que tingués bona orella i m'afalagava a desgrat, però després de cada esclat de «molt bé!», hi afegia fredament: «Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L'orella és cosa de Déu». Això m'ha quedat per sempre: que no hi tinc res a veure, que l'orella és cosa de Déu. M'ha salvat de l'arrogància tant com de la falta de confiança, i de qualsevol mena d'amor propi en l'art: perquè l'orella és cosa de Déu. «A tu només et toca l'esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat», deia la mare per sobre del meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d'una manera que després ja era impossible d'esborrar.



Marina Tsvetàieva, La mare i la música (dins: El diable i altres relats)
Traducció de Miquel Cabal Guarro
Edicions de 1984, 2012