L'escena de l'odi (fragment)

Le Puy-en-Velay (Lo Puèi de Velai). Fotografia: Empar Sáez

(...)
Deixa la ciutat masturbadora, febril,

cua amputada de sargantana,

laberint cec de talps,

raça d'abjectes miops, tísics, tarats,

anèmics, cancerosos i arsenicats!

Deixa la ciutat!

Deixa la infàmia dels carrers i dels bulevards,

aquest vaivé cínic de bandits muts,

aquest bellugueig esponjós de carn viva,

aquest ésser-llimac fastigós i macabre,

aquesta S ziga-zaga de fuet autofustigant,

aquest aire expirat i espiritista,

aquest Infern del Dant per cantar,

aquest soroll de sol prostituït, impotent i vell,

aquest silenci pneumònic

de lluna tacada, i amb la bugadera que no ve!

Deixa la ciutat i fuig!

Deixa la ciutat!

Guanya les lluites de família en la victòria de deixar-la.

Deixa la casa, fuig-ne, deixa-ho tot!

Que no em retinguin les llàgrimes, que les llàgrimes són cadenes!

Deixa la casa i ja ho veuràs —et fugirà el Malson!

La família és llast: llença-la i vés-te'n al cel!

Però deixa-ho tot primer, m'has sentit?

Deixa-ho tot!

—Els altres, els sentiments, els instints,

i deixa't a tu també, a tu sobretot!

Deixa-ho tot i vés-te'n al camp

i deixa el camp també, deixa-ho tot!

—Posa't a néixer una altra vegada!

No vulguis tenir pare ni mare,

no vulguis tenir ningú altre ni Intel·ligència!

La Intel·ligència és el meu càncer:

puc sentir-La dins el cap que li manca aire!

La Intel·ligència és la febre de la Humanitat

i ningú no la sap regular!

I ja hi ha Intel·ligència de més: la cosa pot quedar aquí!

Després posa't a viure sense cap,

veges tan sols allò que vegin els ulls,

olora les olors de la Terra,

menja allò que doni la Terra,

beu dels rius i de les mars,

—Posa't a la Naturalesa!

Sent la Terra, escolta-La.

La Naturalesa a pler només sap riure i cantar!

Després posa't a vigilar els que neixen

i no els deixis néixer.

Vés-te'n després de nit dins la fosca

i roba a tothom la Intel·ligència

i rasca'ls bé el cap per dintre

amb les ungles i trossos d'ampolles trencades,

ben rascat, sense deixar-hi res,

i vés-te'n després de pressa ben de pressa,

sense que el sol et vegi,

a llençar-ho tot a la mar on hi hagi taurons!

Deixa-ho tot i a tu també!

José de Almada Negreiros, L'escena de l'odi (fragment)

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

Cafè Central / Eumo Editorial, 2013

***

(... ) 

Larga a cidade masturbadora, febril,

rabo decepado de lagartixa, 

labirinto cego de toupeiras, 

raça de ignóbeis míopes, tísicos, tarados,

anêmicos, cancerosos e arseniados! 

Larga a cidade! 

Larga a infâmia das ruas e dos boulevards, 

esse vaivém cínico de bandidos mudos, 

esse mexer esponjoso de carne viva,

esse ser-lesma nojento e macabro, 

esse S ziguezague de chicote autofustigante,

esse ar expirado e espiritista...

esse Inferno de Dante por cantar,

esse ruído de sol prostituído, impotente e velho,

esse silêncio pneumônico 

de lua enxovalhada sem vir a lavadeira! 

Larga a cidade e foge! 

Larga a cidade! 

Vence as lutas da família na vitória de a deixar. 

Larga a casa, foge dela, larga tudo!

Nem te prendas com lágrimas que lágrimas são cadeias!

Larga a casa e verás — vai-se-te o Pesadelo! 

A família é lastro: deita-a fora e vais ao céu! 

Mas larga tudo primeiro, ouviste? 

Larga tudo! 

— Os outros, os sentimentos, os instintos,

e larga-te a ti também, a ti principalmente! 

Larga tudo e vai para o campo 

e larga o campo também, larga tudo! 

— Põe-te a nascer outra vez!

Não queiras ter pai nem mãe, 

não queiras ter outros nem Inteligência! 

A Inteligência é o meu cancro: 

eu sinto-A na cabeça com falta de ar! 

A Inteligência é a febre da Humanidade 

e ninguém a sabe regular! 

E já há Inteligência a mais: pode parar por aqui!

Depois põe-te a virar sem cabeça, 

vê só o que os olhos virem, 

cheira os cheiros da Terra, 

come o que a Terra der, 

bebe dos rios e dos mares, 

— põe-te na Natureza! 

Ouve a Terra, escuta-A. 

A Natureza à vontade só sabe rir e cantar!

Depois põe-te à coca dos que nascem 

e não os deixes nascer. 

Vai depois pla noite nas sombras 

e rouba a toda a gente a Inteligência

e raspa-lhes a cabeça por dentro 

coas tuas unhas e cacos de garrafas, 

bem raspado, sem deixar nada, 

e vai depois depressa, muito depressa,

sem que o sol te veja,

deitar tudo no mar onde haja tubarões!

Larga tudo e a ti também!

José de Almada Negreiros, A cena do ódio