Van brotando una a una del silencio

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez

VAN brotando una a una
del silencio,
palabras que se escriben
sin razón,
igual que sin razón
se ha levantado el viento
y sigues respirando.
El viento se levanta,
y de repente cesa.
Respiras y, de pronto,
dejas de respirar.
Simplemente, tú dejas 
de oír esas palabras.
Los versos siempre ignoran,
como tú, como el viento,
cuándo van a cesar.


José Corredor-Matheos, Un pez que va por el jardín
Tusquets Editores, 2007

L'escena de l'odi (fragment)

Le Puy-en-Velay (Lo Puèi de Velai). Fotografia: Empar Sáez

(...)
Deixa la ciutat masturbadora, febril,

cua amputada de sargantana,

laberint cec de talps,

raça d'abjectes miops, tísics, tarats,

anèmics, cancerosos i arsenicats!

Deixa la ciutat!

Deixa la infàmia dels carrers i dels bulevards,

aquest vaivé cínic de bandits muts,

aquest bellugueig esponjós de carn viva,

aquest ésser-llimac fastigós i macabre,

aquesta S ziga-zaga de fuet autofustigant,

aquest aire expirat i espiritista,

aquest Infern del Dant per cantar,

aquest soroll de sol prostituït, impotent i vell,

aquest silenci pneumònic

de lluna tacada, i amb la bugadera que no ve!

Deixa la ciutat i fuig!

Deixa la ciutat!

Guanya les lluites de família en la victòria de deixar-la.

Deixa la casa, fuig-ne, deixa-ho tot!

Que no em retinguin les llàgrimes, que les llàgrimes són cadenes!

Deixa la casa i ja ho veuràs —et fugirà el Malson!

La família és llast: llença-la i vés-te'n al cel!

Però deixa-ho tot primer, m'has sentit?

Deixa-ho tot!

—Els altres, els sentiments, els instints,

i deixa't a tu també, a tu sobretot!

Deixa-ho tot i vés-te'n al camp

i deixa el camp també, deixa-ho tot!

—Posa't a néixer una altra vegada!

No vulguis tenir pare ni mare,

no vulguis tenir ningú altre ni Intel·ligència!

La Intel·ligència és el meu càncer:

puc sentir-La dins el cap que li manca aire!

La Intel·ligència és la febre de la Humanitat

i ningú no la sap regular!

I ja hi ha Intel·ligència de més: la cosa pot quedar aquí!

Després posa't a viure sense cap,

veges tan sols allò que vegin els ulls,

olora les olors de la Terra,

menja allò que doni la Terra,

beu dels rius i de les mars,

—Posa't a la Naturalesa!

Sent la Terra, escolta-La.

La Naturalesa a pler només sap riure i cantar!

Després posa't a vigilar els que neixen

i no els deixis néixer.

Vés-te'n després de nit dins la fosca

i roba a tothom la Intel·ligència

i rasca'ls bé el cap per dintre

amb les ungles i trossos d'ampolles trencades,

ben rascat, sense deixar-hi res,

i vés-te'n després de pressa ben de pressa,

sense que el sol et vegi,

a llençar-ho tot a la mar on hi hagi taurons!

Deixa-ho tot i a tu també!

José de Almada Negreiros, L'escena de l'odi (fragment)

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

Cafè Central / Eumo Editorial, 2013

***

(... ) 

Larga a cidade masturbadora, febril,

rabo decepado de lagartixa, 

labirinto cego de toupeiras, 

raça de ignóbeis míopes, tísicos, tarados,

anêmicos, cancerosos e arseniados! 

Larga a cidade! 

Larga a infâmia das ruas e dos boulevards, 

esse vaivém cínico de bandidos mudos, 

esse mexer esponjoso de carne viva,

esse ser-lesma nojento e macabro, 

esse S ziguezague de chicote autofustigante,

esse ar expirado e espiritista...

esse Inferno de Dante por cantar,

esse ruído de sol prostituído, impotente e velho,

esse silêncio pneumônico 

de lua enxovalhada sem vir a lavadeira! 

Larga a cidade e foge! 

Larga a cidade! 

Vence as lutas da família na vitória de a deixar. 

Larga a casa, foge dela, larga tudo!

Nem te prendas com lágrimas que lágrimas são cadeias!

Larga a casa e verás — vai-se-te o Pesadelo! 

A família é lastro: deita-a fora e vais ao céu! 

Mas larga tudo primeiro, ouviste? 

Larga tudo! 

— Os outros, os sentimentos, os instintos,

e larga-te a ti também, a ti principalmente! 

Larga tudo e vai para o campo 

e larga o campo também, larga tudo! 

— Põe-te a nascer outra vez!

Não queiras ter pai nem mãe, 

não queiras ter outros nem Inteligência! 

A Inteligência é o meu cancro: 

eu sinto-A na cabeça com falta de ar! 

A Inteligência é a febre da Humanidade 

e ninguém a sabe regular! 

E já há Inteligência a mais: pode parar por aqui!

Depois põe-te a virar sem cabeça, 

vê só o que os olhos virem, 

cheira os cheiros da Terra, 

come o que a Terra der, 

bebe dos rios e dos mares, 

— põe-te na Natureza! 

Ouve a Terra, escuta-A. 

A Natureza à vontade só sabe rir e cantar!

Depois põe-te à coca dos que nascem 

e não os deixes nascer. 

Vai depois pla noite nas sombras 

e rouba a toda a gente a Inteligência

e raspa-lhes a cabeça por dentro 

coas tuas unhas e cacos de garrafas, 

bem raspado, sem deixar nada, 

e vai depois depressa, muito depressa,

sem que o sol te veja,

deitar tudo no mar onde haja tubarões!

Larga tudo e a ti também!

José de Almada Negreiros, A cena do ódio

Espero el meu capvespre

La Canonja. Fotografia: Empar Sáez

ESPERO EL MEU CAPVESPRE

El cel estelat m'inunda la mirada

—i sé que jo també duc

a l'ànima moltes estrelles, moltes,

i vies làcties,

les meravelles de la foscor.

Però no les veig,

tinc massa sol a dintre,

per això no les veig.

Espero la posta del meu dia,

veure el meu horitzó, cloure les parpelles,

espero el meu capvespre, la nit i el dolor,

que el cel se m'enfosqueixi

i que surtin estrelles dins meu,

les meves estrelles,

que no he vist mai

encara.

Lucian Blaga, Els poemes de la llum

Traducció de Corina Oproae

Cafè Central & Llibres del Segle, 2016

***

Mi-aştept amurgul

În bolta înstelată-mi scald privirea —

și ştiu că şi eu port 

în suflet stele multe, multe,

și căi lactee,

minunile întunericului.

Dar nu le văd,

am prea mult soare-n mine

de aceea nu le văd.

Aştept să îmi apună ziua

și zarea mea pleoapa să-şi închidă,

mi-aştept amurgul, noaptea şi durerea

sa mi se-ntunece tot cerul

și să răsară-n mine stelele,

stelele mele

pe care încă niciodată

nu le-am văzut.

Lucian Blaga, Poemele Luminii, 1919

Després em preparo un nescafè i pico a màquina

Reus. Fotografia: Empar Sáez

DESPRÉS EM PREPARO UN NESCAFÈ I PICO A MÀQUINA

fa molt més fred fora del que em pensava

vaig a buscar llet i pa un matí de primavera

piulen uns pardals —ja els veig sota una bardissa

de molt lluny sento la dringadissa de les ampolles de llet

fa fred i hi ha una llum groga encegadora

xiula un tramvia per colentina

el somni encara fumeja

s'esvaeix

vent fort en tombar la cantonada del bloc

els cabells se m'han glaçat, porto només la caçadora, per primer cop enguany.

recordo: anit a la televisió els jocs universitaris: buf,

la patinadora de cul al gel

passo pel sol

encara estic adormit, és molt d'hora

però la gent s'ha despertat: una velleta

entra a la tenda

un nen s'espera a la porta del forn que surti sa mare

(porta un impermeable blau)

al cel blau fosc es dibuixa tallant el bloc amb «elèctrics»

els arbres ja fullegen, els bat el vent

estic tremolant, feliç, entro al forn

dono els diners, agafo el pa

a l'aparador hi ha cactus i altres plantes estranyes

visita a la pastisseria

després a la lleteria

dono els diners i agafo les ampolles de llet —em mullen les mans

amb la seva suor freda

i torno cap a casa

tot va bé, l'ascensor funciona

ella encara dorm

li veig el colze que surt de sota l'edredó quan passo prop del dormitori

poso la llet a bullir i miro per la finestra

Mircea Cărtărescu, Res. Poemes (1988-1992)

Traducció de Xavier Montoliu Paulí

Lleonard Muntaner Editor, 2018

NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez

X

NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA

No em guanyo el pa amb la llança, com Arquíloc.

El pa me'l trobo cuit a la família

que m'ha abraçat.

Quin mèrit dec tenir?

Ser un orador

capaç de parar els peus a Ciceró,

aquest amanerat de la paraula

que buidaria el mar

per pescar un sol peixet?

L'oratòria és un joc de pujar escales

i baixar-les després, i així anar fent.

Ben poca cosa al pap.

Per això Ciceró no escriurà un bon poema, 

perquè tot el seu vol va arran de terra.

No hi ha poema sota la sandàlia.

Ocell amb ales noves,

la poesia busca un altre cel,

un èter que t'oculta

si et besarà o et clavarà el punyal,

un lloc on fer més cert el que és incert

i on la mentida ha perdut la cara.

La poesia és el pa que es regala

quan ja no queda pa.

Jo menjo d'aquest pa,

del que mata la gana i mai sacia,

com un son que has dormit sense dormir.

Amics, esteu alerta!

Calvus només segueix

la llei de la paraula

i del vi grec d'Ismaros.

Si mai brindeu amb mi no us enganyeu:

un poeta no brinda mai en va

ni amb la copa mig buida!

Poemes de Calvus. Carmina Calvi (Eduard Sanhuja Yll)

La Garúa Libros - Tanit, 2020