dijous, 18 de juliol de 2019

El gran poema americà

Castellcir, Vall de Marfà. Fotografia: Empar Sáez



El gran poema americà

Si això fos una novel·la
començaria amb un personatge,
un home sol en un tren cap al sud
o amb una noia en un gronxador al costat d'una granja.

I, a mesura que passessin les pàgines, et diria
que era de matí o al cor de la nit,
i jo, el narrador, descriuria
per a tu els núvols miscel·lanis damunt de la granja

i com anava vestit l'home al tren
fins a la bufanda vermella de quadres,
i el barret que llançà al prestatge per sobre del seu cap,
i les vaques que lliscaven per la finestra.

En algun punt —no es pot llegir prou de pressa—
sabries o bé que el tren duia l'home
de tornada allà on un dia va néixer
o bé que viatjava cap al gran inconegut,

i potser ho toleraries tot plegat mentre
esperaves pacientment l'esclat dels trets
al barranc on l'home s'amaga
o que aparegués a la porta una morena alta.

Però això és un poema,
i aquí els únics personatges som tu i jo,
sols en una cambra imaginària
que desapareixerà d'aquí a uns quants versos

sense haver-nos deixat temps per apuntar-nos amb pistoles
o per llançar tota la roba a una llar de foc ardent.
T'ho pregunto: qui necessita l'home del tren
i a qui l'importa què conté la seva maleta negra?

Nosaltres tenim una cosa millor que aquesta turbulència
que es precipita cap a una cloenda desastrosa.
Parlo del soroll que sentirem
així que deixi d'escriure i alci la ploma.

Una vegada vaig sentir algú comparar-lo
al so dels grills en un camp de blat
o, de forma més vaga, al vent
sobre el camp agitant coses que mai no veurem.


Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja
Traducció de Jaume Subirana
Godall Edicions, 2019

***


The Great American Poem

If this were a novel,
it would begin with a character,
a man alone on a southbound train
or a young girl on a swing by a farmhouse.

And as the pages turned, you would be told
that it was morning or the dead of night,
and I, the narrator, would describe
for you the miscellaneous clouds over the farmhouse

and what the man was wearing on the train
right down to his red tartan scarf,
and the hat he tossed onto the rack above his head,
as well as the cows sliding past his window.

Eventually —one can only read so fast—
you would learn either that the train was bearing
the man back to the place of his birth
or that he was headed into the vast unknown,

and you might just tolerate all of this
as you waited patiently for shots to ring out
in a ravine where the man was hiding
or for a tall, raven-haired woman to appear in a doorway.

But this is a poem, not a novel,
and the only characters here are you and I,
alone in an imaginary room
which will disappear after a few more lines,

leaving us no time to point guns at one another
or toss all our clothes into a roaring fireplace.
I ask you: who needs the man on the train
and who cares what his black valise contains?

We have something better than all this turbulence
lurching toward some ruinous conclusion.
I mean the sound that we will hear
as soon as I stop writing and put down this pen.

I once heard someone compare it
to the sound of crickets in a field of wheat
or, more faintly, just the wind
over that field stirring things that we will never see.



Billy Collins, Ballistics (2008)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada