A dolls

Salers (Cantal). Fotografia: Empar Sáez

A DOLLS

Soc qui soc.

Atzar incomprensible

com ho és tot atzar.

Podria haver tingut

altres ancestres,

haver abandonat volant

un altre niu o, amb l'escata,

haver-me arrossegat

per sota un altre tronc.

Al camerino de la natura

de vestits no en falten.

Vestits d'aranya, gavina, ratolí.

Cadascú s'ajusta a la mida

i es porta amb obediència

fins que es fa malvé.

Jo tampoc no l'he escollit,

amb tot, no em queixo.

Podria haver sigut algú

molt menys aïllat.

Algú d'un formiguer, eixam, mola de peix,

una part del paisatge agitada pel vent.

Algú molt menys feliç

que es cria per fer-ne pells,

o objectes per a una taula de festa,

o una cosa que neda sota un vidre.

Un arbre clavat a terra

quan hi arriba l'incendi.

Un bri trepitjat per la cursa

d'esdeveniments incomprensibles.

Algú feroç i fosc

que per a d'altres brilla.

I si fes por a la gent

o tan sols fàstic

o tan sols pietat?

I si hagués nascut

en una tribu errònia i davant meu

es tanquessin camins?

Per ara el destí

m'ha estat bondadós.

Podria no haver-me estat donada

la memòria de bons moments.

Podria haver estat privada

de la tendència a comparar.

Podria haver sigut jo mateixa

però sense sorprendre'm

i així seria algú del tot diferent.

Wislawa Szymborska, Instant

Traducció de Joanna Bielak

Cafè Central/Eumo Editorial, 2018

***

W zatrzęsieniu

Je­stem kim je­stem. 

Nie­po­ję­ty przy­pa­dek 

jak każ­dy przy­pa­dek. 

Inni przod­ko­wie 

mo­gli być prze­cież mo­imi, 

a już z in­ne­go gniaz­da 

wy­fru­nę­ła­bym, 

już spod in­ne­go pnia 

wy­peł­zła w łu­sce. 

W gar­de­ro­bie na­tu­ry 

jest ko­stiu­mów spo­ro. 

Ko­stium pa­ją­ka, mewy, my­szy po­lnej. 

Każ­dy od razu pa­su­je jak ulał 

i no­szo­ny jest po­słusz­nie 

aż do zdar­cia. 

Ja też nie wy­bie­ra­łam, 

ale nie na­rze­kam. 

Mo­głam być kimś 

o wie­le mniej osob­nym. 

Kimś z ła­wi­cy, mro­wi­ska, brzę­czą­ce­go roju, 

szar­pa­ną wia­trem cząst­ką kra­jo­bra­zu. 

Kimś dużo mniej szczę­śli­wym, 

ho­do­wa­nym na fu­tro, 

na świą­tecz­ny stół, 

czymś, co pły­wa pod szkieł­kiem. 

Drze­wem uwię­złym w zie­mi, 

do któ­re­go zbli­ża się po­żar. 

Źdźbłem tra­to­wa­nym 

przez bieg nie­po­ję­tych wy­da­rzeń. 

Ty­pem spod ciem­nej gwiaz­dy, 

któ­ra dla dru­gich ja­śnie­je. 

A co, gdy­bym bu­dzi­ła w lu­dziach strach, 

albo tyl­ko od­ra­zę, 

albo tyl­ko li­tość? 

Gdy­bym się uro­dzi­ła 

nie w tym, co trze­ba, ple­mie­niu 

i za­my­ka­ły się przede mną dro­gi? 

Los oka­zał się dla mnie 

jak do­tąd ła­ska­wy. 

Mo­gła mi nie być dana 

pa­mięć do­brych chwil. 

Mo­gła mi być od­ję­ta 

skłon­ność do po­rów­nań. 

Mo­głam być sobą - ale bez zdzi­wie­nia, 

a to by ozna­cza­ło, 

że kimś cał­kiem in­nym.

Wislawa Szymborska, Chwila (2002)

Per fer el retrat d'un ocell

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez

Per fer el retrat d'un ocell


Pinta per començar una gàbia
amb una porta oberta
després pinta
una cosa bonica
una cosa senzilla
una cosa maca
una cosa útil
per a l'ocell
recolza després la tela contra un arbre
en un jardí
en un bosc
o en una selva
amaga't darrere l'arbre
sense dir res
sense bellugar-te...
De vegades l'ocell arriba aviat
però pot molt bé ser que passin anys i panys
abans no es decideixi
No et desanimis
espera
espera si cal durant anys
que la rapidesa o la lentitud de l'arribada de l'ocell
no té cap relació
amb l'encert del quadre
Quan l'ocell arribi
si és que arriba
guarda el silenci més profund
espera que l'ocell entri a la gàbia
i quan hagi entrat
tanca suaument la porta amb el pinzell
en acabat
esborra l'un rere l'altre tots els barrots
amb compte de no tocar cap de les plomes de l'ocell
Fes després el retrat de l'arbre
i escull la branca més bonica
per a l'ocell
pinta també el fullam i la frescor del vent
el polsim del sol
i la fressa de les bestioles de l'herba en la calor de l'estiu
i després espera que l'ocell es decideixi a cantar
Si l'ocell no canta
és mal senyal
senyal que el quadre és dolent
però si canta és bon senyal
senyal que pots signar
Llavors arrenques molt dolçament
una de les plomes de l'ocell
i escrius el teu nom en un angle del quadre.

Jacques Prévert, Preversions
Traducció de Miquel Desclot
Edicions Proa, 2001


***


Pour faire le portrait d'un oiseau

Peindre d'abord une cage
avec une porte ouverte
peindre ensuite
quelque chose de joli
quelque chose de simple
quelque chose de beau
quelque chose d'utile
pour l'oiseau
placer ensuite la toile contre un arbre
dans un jardin
dans un bois
ou dans une forêt
se cacher derrière l'arbre
sans rien dire
sans bouger ...
Parfois l'oiseau arrive vite
mais il peut aussi bien mettre de longues années
avant de se décider
Ne pas se décourager
attendre
attendre s'il le faut pendant des années
la vitesse ou la lenteur de l'arrivée de l'oiseau
n'ayant aucun rapport
avec la réussite du tableau
Quand l'oiseau arrive
s'il arrive
observer le plus profond silence
attendre que l'oiseau entre dans la cage
et quand il est entré
fermer doucement la porte avec le pinceau
puis
effacer un à un tous les barreaux
en ayant soin de ne toucher aucune des plumes de l'oiseau
Faire ensuite le portrait de l'arbre
en choisissant la plus belle de ses branches
pour l'oiseau
peindre aussi le vert feuillage et la fraîcheur du vent
la poussière du soleil
et le bruit des bêtes de l'herbe dans la chaleur de l'été
et puis attendre que l'oiseau se décide à chanter
Si l'oiseau ne chante pas
c'est mauvais signe
signe que le tableau est mauvais
mais s'il chante c'est bon signe
signe que vous pouvez signer
Alors vous arrachez tout doucement
une des plumes de l'oiseau
et vous écrivez votre nom dans un coin du tableau.

Jacques Prévert, Paroles, 1945

Alienació

Le Puy-en-Velay (Lo Puèi de Velai). Fotografia: Empar Sáez

ALIENACIÓ

En els arbres no puc ja recconéixer cap arbre.

Les branques no tenen les fulles que s'aguanten al vent.

Els fruits estan dolços però sense amor.

Ni tan sols satisfan.

Què passarà?

Per davant dels meus ulls fuig el bosc,

per davant de la meua oïda tanquen els ocells la boca,

per a mi cap prat no serà un llit.

Estic saciada abans de temps

i famolenca d'ell.

Què passarà?

Els focs s'encendran de nit a les muntanyes.

He de posar-me en camí, acostar-me a tot de nou?

En cap camí no puc reconéixer un camí.

Ingeborg Bachmann, Poemes 1948 - 1953 (Dins: Poesia Completa). 

Edicions Alfons el Magnànim, 1995. 

Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers

***

Entfremdung

In den Bäumen kann ich keine Bäume mehr sehen.

Die Äste haben nicht die Blätter, die sie in den Wind halten.

Die Früchte sind süß, aber ohne Liebe.

Sie sättigen nicht einmal.

Was soll nur werden?

Vor meinen Augen flieht der Wald,

vor meinem Ohr schließen die Vögel den Mund,

für mich wird keine Wiese zum Bett.

Ich bin satt vor der Zeit

und hungre nach ihr.

Was soll nur werden? 

Auf den Bergen werden nachts die Feuer brennen.

Soll ich mich aufmachen, mich allem wieder nähern? 

Ich kann in keinem Weg mehr einen Weg sehen.

Ingeborg Bachmann

No li ordeneu a aquest llinatge cap fe

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

NO LI ORDENEU A AQUEST LLINATGE CAP FE

No li ordeneu a aquest llinatge cap fe,

són suficients estrelles, vaixells i fum,

es dóna als objectes, determina

les estrelles i el nombre infinit,

i un tret més pur, dis-li tret d'amor,

arriba des de totes les coses.

Els cels pengen marcits i les estrelles

es solten del lligam amb la lluna i la nit.

Ingeborg Bachmann, Poemes 1957 - 1961 (Dins: Poesia Completa). 

Edicions Alfons el Magnànim, 1995. 

Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers

***

VERORDNET DIESEM GESCHLECHT KEINEN GLAUBEN

Verordnet diesem Geschlecht keinen Glauben,

genug sind Sterne, Schiffe und Rauch,

es legt sich in die Dinge, bestimmt

Sterne und die unendliche Zahl

und ein Zug tritt, nenn ihn Zug einer Liebe,

reiner aus allem hervor.

Die Himmel hängen welk und Sterne lösen

sich aus der Verknüpfung mit Mond und Nacht.

Ingeborg Bachmann