Brànquies

Granera,  Moianès. Fotografia: Empar Sáez

Brànquies

Prendre aire amb una gran alenada per sentir la consciència física de l'acte reflex de respirar. Capbussar-se amb l'oxigen retingut en els pulmons fins al límit de la resistència per notar la pressió creixent dels lòbuls. I, ben fondo, revenir al record de quan eres infant i reposaves sobre el ventre de l'avi: ajustaves el teu alè minúscul al vaivé pausat i ample de la seva respiració branquial. Perquè aleshores ja era un gran cetaci que se t'enduia, escales avall, al forn immens, on la curiositat i les paraules t'arrossegaven per grutes en pèlags insonors i mistèrics, profunds i insondables. Endins, d'on tornaves a emergir com d'un somni; com ara, contenint l'exhalació extenuada amb una violència instintiva, emergint en cerca d'una glopada que et retorni, sabedor per sempre que l'oxigen esculpeix els pulmons i que en tota casa hi ha l'estança o l'angle on es concentra la memòria de l'aire.

Abraham Mohino Balet, Ànemos

Godall Edicions, 2018