La finestra oberta

Sant Julià de Vilatorta. Fotografia: Empar Sáez

La finestra oberta

Un escriptor ancià s'havia acostumat a escriure la paraula FINAL en un full de paper abans de començar les seves històries, i després d'això solia agafar una pila de papers, normalment prima a l'hivern quan la llum de dia durava poc, i en comparació gruixuda a l'estiu quan el pensament tornava a ser fluid i associatiu, expansiu com el pensament d'un home jove. Independentment de la quantitat, disposava aquestes pàgines en blanc sobre la darrera, que quedava tapada. Només així li venia la història, casta i refinada a l'hivern, més lliure a l'estiu. Així és com havia arribat a ser un mestre de fama reconeguda.

Preferia treballar en una habitació sense rellotges, i refiar-se de la llum per saber quan acabava el dia. A l'estiu, li agradava la finestra oberta. ¿Com va poder, doncs, a l'estiu, entrar el vent de l'hivern a la cambra? Tens raó, va cridar al vent, és això el que em faltava, aquesta decisió i brusquedat, aquesta sorpresa. Oh, si pogués fer això seria un déu! I es va estirar al terra fred de l'estudi a mirar com el vent escampava les pàgines i mesclava les escrites amb les no escrites, i entre elles, el final.

Louise Glück, Nit fidel i virtuosa

Traducció de Núria Busquet

edicions del buc, 2017

***

The Open Window

An elderly writer had formed the habit of writing the words THE END on a piece of paper before he began his stories, after which he would gather a stack of pages, typically thin in winer when the daylight was brief, and comparatively dense in summer when his thought became again loose and associative, expansive like the thought of a young man. Regardless of their number, he would place these blank pages over the last, thus obscuring it. Only then would the story come to him, chaste and refined in winter, more free in summer. By these means he had become an acknowledged master.

He worked by preference in a room without clocks, trusting the light to tell him when the day was finished. In summer, he liked the window open. How then, in summer, did the winter wind enter the room? You are right, he cried to the wind, this is what I have lacked, this decisiveness and abruptness, this surprise—O, if I could do this I would be a god! And he lay on the cold floor of the study watching the wind stirring the pages, mixing the written and unwritten, the end among them.

Louise Glück, Faithful and Virtuous Night, 2014