Invoques la respiració, la correcta

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez

Invoques la respiració, la correcta

posició del coixí, l'accent

que des dels límits del món arriba aquí,

obre les finestres, invoca 

a cada poema la curació.

No té més contorns

la ferida que habitava en el pit,

prem sobre els vidres i sobre les olles,

surt entre els semàfors

de la Prenestina, crida que res

es convertirà en paraula, que tot

estava escrit.

Milo De Angelis, Tema de l'adéu,  (Edicions Saldonar, 2016)

Traducció de Joan-Elies Adell

***

Invochi il respiro, la giusta

posizione del cuscino, l’accento

che dai limiti del mondo giunge qui, 

apre le finestre, chiama 

ogni poesia alla guarigione.

Non ha più contorno

la ferita che abitava nel seno, 

preme sui vetri e sulle pentole,

esce tra i semafori

della Prenestina, grida che niente

diventerà parola, che tutto 

era scritto.

Milo De Angelis, Tema dell'addio (Mondadori, 2005)

Cette pierre ouverte

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez

Aquesta pedra oberta ets tu, aquest habitacle devastat,

Com hom pot morir-se?

He dut la llum, he cercat,

arreu regnava la sang.

I vaig cridar i vaig plorar amb tot el meu cos.

Yves Bonnefoy, Del moviment i de la immobilitat de Douve, 1953 

(Dins "Yves Bonnefoy. Antología", Editorial Lumen, 1977) 

Traducció personal

***

Cette pierre ouverte est-ce toi, ce logis dévasté, 

Comment peut-on mourir?

J'ai apporté de la lumière, j'ai cherché,

Partout régnait le sang.

Et je criais et je pleurais de tout mon corps.

Yves Bonnefoy, Du mouvement et de l'immobilité de Douve, 1953

Ja ho sé!... No reveure res!

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez

    (...) 

    Ja ho sé!... No reveure res! – Però si tot m'és conegut, viure no és altre que reveure?
    ... I tot ens és reconeixença. I sempre, oh memòria, ens avançareu, en tota terra nova on encara no havíem viscut.
   En el maó, i el guix, i la teula, color de corn o de nou moscada, un mateix trànsit està en vetlla, que sempre ens precedeix; i els signes que en els murs retraça l'ombra remoguda de les fulles en tot lloc, ja els havíem traçat.


Saint-John Perse, Vents (Cafè Central / Eumo Editorial, 2009)
Traducció d'Isidor Marí 


***


    Je sais !… Ne rien revoir ! – Mais si tout m’est connu, vivre n’est-il que revoir?
    … Et tout nous est reconnaissance. Et toujours, ô mémoire, vous nous devancerez, en toute terre nouvelle où nous n’avions encore vécu.
    Dans l’adobe, et le plâtre, et la tuile, couleur de corne ou de muscade, une même transe tient sa veille, qui toujours nous précède ; et les signes qu’aux murs retrace l’ombre remuée des feuilles de tout lieu, nous les avions déjà tracés.

Saint-John Perse, Vents (Éditions Gallimard, 1946)

De puntetes

Sant Celoni. Fotografia: Empar Sáez 

De puntetes

Vaig avançar de puntetes
Gairebé fins a la línia,
Només la volia tocar
Amb la punta del peu nu,
Com toco a l'estiu la línia
Que separa la terra i el mar.
Però la línia va recular
Com si es defensés ella de mi,
I jo continuo endavant
Damunt la sorra xopa de mort,
Viva i orgullosa
De poder empènyer la frontera,
O potser traspassar-la a poc a poc,
Sense saber-ho.

Ana Blandiana, La meva pàtria A4 (Cafè Central / Eumo Editorial, 2015)
Traducció de Corina Oproae


***

Tiptil

Am înaintat tiptil

Până aproape de linie,

Am vrut doar s-o ating

Cu vârful piciorului gol,

Aşa cum ating vara linia

Dintre pământ şi mare.

Dar linia s-a tras înapoi

Ca şi cum s-ar fi apărat ea de mine,

Şi eu continui să înaintez

Pe nisipul umezit de moarte,

Vie şi mândră

Că pot atinge hotarul,

Sau poate trecându-l puţin,

Fără să ştiu.

Ana Blandiana, Patria mea A4 (Bucarest; Humanitas, 2010)

He vuelto porque tenía frío

Arequipa. Fotografia: Empar Sáez

He vuelto porque tenía frío

frío de muerte antigua

de antes del mundo

frío de cuando no había agua ni fuego

frío de cuando todo era silencio

              Un frío de siempre

El frío que nace con nosotros.

Tenía frío y miedo

       El miedo que muere con nosotros

       Y aquí me tenéis

                con la sangre alertada

Neus Aguado, Paseo présbita (La Gaya Ciencia, 1982)

Neu i viatge

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez

NEU I VIATGE

                                                                              A Eugenia Garnica i Pere Salinas


                                                                    Tal dia como hoy empezamos a andar

                                                                                               JOSÉ ÁNGEL VALENTE

                                            
                                                                      II


Llaurar el buit d'aquesta terra, assaonar-lo, sembrar-lo, fer-lo germinar amb la llavor de tu que regresses sense haver-te'n anat, que tornes amb l'estel als ulls i les òrbites dels planetes. Conrear la llum de darrere de la llum. Desglevar els colors per cultivar el color i el cos de l'amor indicible. És el temps de la cendra i de les flors, de la fusta clara i del clar somriure que encén l'hivern del jardí. D'ermar el silenci. De viure per viure't. De nàixer a la teua vora.



Joan Navarro, El plom de l'ham (Edicions 62, 2014)

Vidre

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Vidre

et vaig veure rere el vidre

quan t'hagi passat un desert pel damunt

espolsaré en qualsevol moment la sorra

i et miraré sense haver d'inventar res

les flors del vestit sempre porpres

el vestit sempre despenjat ahir a la nit de l'armari

però quan dormo m'aturo al vidre

i a la fusta que els homes es van recolzar a les espatlles

omplo el taüt de mort perquè no hi puguis cabre

et somio viva

Teresa Colom, La meva mare es preguntava per la mort (Pagès editors, 2012)

Ahir ja tenia els ulls oberts

Folgueroles. Fotografia: Empar Sáez

Ahir ja tenia els ulls oberts

i avui tinc moltes històries que comencen i acaben.

Cadascuna ancorada en la vinent

i totes en mi.

Ara són inalterables com l'expressió d'una nina.

Nines que continuen de peu en les poselles d'una habitació

que fa temps que va deixar de ser meva.

N'hi ha d´èpoques fosques

i de les d'èpoques fosques moltes riuen,

i se'm fa estrany

però recordo aquelles rialles.

Era feliç?

Reia com els colors insòlits presos per una flor

forçada per la supervivència.

Teresa Colom, On tot és vidre (Pagès editors, 2009)