Veu en la nit

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez

VEU EN LA NIT

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs apocalipsis, he callat massa.

Des del llindar de la meva por ignorada,

des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,

aquesta nit vull parlar.

He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang

o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...

Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.

A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,

vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.

Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,

però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes glacials,

cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones com una au enfollida

i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...

Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,

una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.

I el seu record em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella

i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.

On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.

Cal que us llanci la solitud de milions com jo:

vides clivellades per sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,

i perseguides de metralles persistents.

Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,

indiferents als meteors.

Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics

i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...

¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,

de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè durin més?

¿Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,

de la grandesa de la nostra misèria,

de viure deu morts cada dia,

d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?

Les negres cornetes sonaran per a tots...!

Agustí Bartra, L'arbre de foc (adesiara editorial, 2015)

Tarde o temprano la casa cria...

Talamanca. Fotografia: Empar Sáez

TARDE O TEMPRANO la casa cria tamo
y al amor le salen sierpes crotaleras
y al desamor maldades y otras hierbas.
Tarde o temprano navegamos sin rumbo
y al amor le crecen renacuajos y liebres
y al desamor pies para que os quiero.
Tarde o temprano nos acecha la nada
y al amor le surgen picaduras de viruela
y al desamor las botas de mil leguas.
Tarde o temprano renunciamos
y al amor le brotan silencios pendencieros
y al desamor patitas de gamo saltarín.
Tarde o temprano el pensamiento yerra
y el amor se vuelve loco
mientras dice «yo por vos y vos por otro».


Neus Aguado, Ginebra en bruma rosa (Editorial Lumen, 1989)

Serà potser només

Mirepoix. Fotografia: Empar Sáez

Serà potser només

en el darrer moment

en què tanquis

 

els ulls per sempre

que et serà donat

conèixer aquest únic

secret per força

tan senzill

com quan

al bat del sol

es desclou

una flor.

Montserrat Abelló, El fred íntim del silenci (Ed. Denes, 2008)

M'he anat perdent

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

M'he anat perdent

 

a poc a poc. 

Ja no em conec 

les mans, els peus. 

Visc en una casa 

de tants anys 

com si, sense voler, 

s’hagués desprès de mi. 

I jo fos un fantasma, 

arribat de lluny, 

que s’hi mogués 

amb placidesa. 

Em rodegen plantes 

i flors; roses vermelles 

com sang i les fulles verdes 

i lluents de les camèlies. 

I el record vivíssim 

dels teus llavis 

damunt la pell. 

I em pregunto 

si aquesta casa 

on em trobo i aquests 

ulls amb què m’ho miro tot, 

són meus.

Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi (Ed. Denes, 2006)