24. Digueren a l’amic:
—On vas?
—Vinc del meu amat.
—On véns?
—Vaig al meu amat.
—Quan tornaràs?
—Estaré amb el meu amat.
—Quant estaràs amb el teu amat?
—Tant de temps com seran en ell els meus pensaments.
26. Cantava l’ocell en el verger de l’Amat. Vingué l’Amic,
el qual digué a l’ocell:
—Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l’amor;
car en el teu cant es representa als meus ulls el meu Amat.
46. Estava l’Amic tot sol sota l’ombra d’un bell arbre.
Passaren homes per aquell lloc, i li demanaren per què estava sol. I l’Amic
respongué que estigué sol quan els hagué vistos i sentits; i que abans estava
en companyia del seu Amat.
61. —Digues, foll: si et desamava el teu Amat, ¿què faries?
Respongué i digué que estimaria a fi de no morir, per tal
com desamor és mort i amor és vida.
172. Deia l'Amic:
—Si vosaltres, amadors, voleu foc, veniu al meu cor i
enceneu les vostres llànties; i si voleu aigua veniu als meus ulls que s’escolen
de llàgrimes; i si voleu pensaments d’amor, veniu-los a prendre en les meves
reflexions.
175. —Digues, home que vas com foll per amor, ¿fins quant de
temps seràs serf i sotmès a plorar i a sostenir treballs i llanguiments?
Respongué:
—Fins el temps en què el meu Amat separi la meva ànima del
meu cos.
176. —Digues, foll, ¿tens diners?
Respongué:
—Tinc Amat.
—¿Tens viles, castells i ciutats, comptats i ducats?
Respongué:
—Tinc amors, pensaments, plors, desigs, treballs, llanguiments,
que són millors que imperis i regnats.
247. L’Amat deixà lliure l’amor i donà llicència a la gent
que en prengués a la seva plena voluntat; i a penes trobà l’amor qui el posés
en el seu ànim. I per això plorà l’Amic i tingué tristor del deshonor que l’amor
obté, aquí a baix entre nosaltres, de part de falsos amadors i d’homes
ignorants.
262. —Digues, foll, ¿què feia el teu Amat abans que existís
el món?
Respongué:
—Li convenia l’existir degut a diverses propietats eternals,
personals, infinites, en què hi ha Amic i Amat.
294. —Foll, digues, ¿què és amor?
Respongué que amor és aquella cosa que als lliures posa en
servitud, i als serfs dóna llibertat. I sorgeix la qüestió de saber de qui està
més a prop l’amor: de llibertat o de servitud.
295. Cridava l’Amat el seu Amic, i ell li responia dient:
—¿Què et plau, Amat, que ets ulls dels meus ulls, i pensament
dels meus pensaments, i plenitud de les meves plenituds, i amor dels meus
amors, i encara començament dels meus començaments?
