dijous, 18 d’octubre del 2012

De sobte els nostres rostres

El Boixar. Fotografia: Empar Sáez


La poesia és com un cop donat al món per dins 
VALÈRE NOVARINA

De sobte els nostres rostres es cobreixen de fang 
s’enfonsen en les aigües del passat. 
Cap a quina trobada anava jo 
quan s’obre la ferida 
que sospesa el temps? 

Davant meu el desert 
desplegava solcs de sorra. Més enllà 
el vent s’entortolligava als engranatges 
fràgils del cel. La meva ombra 
vorejava aquella frontera de pols 
que no ve de cap pou 
i no porta vers cap alè. 

La boira a poc a poc s’havia aixecat. 


Tot és passatger: hem oblidat la possibilitat
     d’aturar-nos i mirar.
ROBERTO JUARROZ

Hélène Dorion, Atrapar: els llocs 
Traducció: Carles Duarte i Lluna Llecha 

2 comentaris:

  1. I quin lloc, xicona, per deixar de banda totes les... (ací, cadascú que pose allò que...)

    ResponElimina
  2. Empar, m'encanta la finestra, el blau encalat antic, i com les bigues perforen la pared ferida pel temps
    petonets

    ResponElimina