El pes del cel sobre la testa
de pedra, l’enderroc d’una tempesta
en les ones del cabell,
un lleu moviment pendular als ulls,
la quietud tibada dels llavis,
el nus del temps en cada escletxa oberta,
l’entrecuix, l’entrecella, l’entrellat...,
oh,tensió obscura, clivella
la basarda! Ressona la bellesa
pètria en l’esplet de roca.
Memòria rígida i furient,
atura l’instant sempitern!
Empar
Dos bells i vells monuments, en aquest cas jo trio la finestra em transmet més sensacions, l'estàtua, en aquest cas, crec que li fa ombra...
ResponEliminaPetons.
M. Roser