dijous, 28 de juliol del 2011

Joves

Pignone, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

Joves

Fa milers de portes
quan era una criatura solitària
en una gran casa amb quatre
garatges i era a l’estiu,
tal com puc recordar-ho,
jeia sobre la gespa a la nit,
amb el trèvol marcint-se sota meu,
les sàvies estrelles acotxant-me,
la finestra de la meva mare, un forat
que abocava aire groc i calent,
la finestra del meu pare, mig tancada,
un ull per on passen els adormits,
i el trespol de la casa
era llis i blanc com cera
i probablement un milió de fulles
navegaven damunt les seves estranyes tiges
mentre els grills xiuxiuejaven plegats
i jo, en el meu cos nou de trinca,
que encara no era el d’una dona,
feia les meves preguntes a les estrelles
i pensava que Déu realment podia veure
la calor i la llum pintada,
colzes, genolls, somnis, bona nit.


Young

A thousand doors ago
when I was a lonely kid
in a big house with four
garages and it was summer
as long as I could remember,
I lay on the lawn at night,
clover wrinkling under me,
the wise stars bedding over me,
my mother's window a funnel
of yellow heat running out,
my father's window, half shut,
an eye where sleepers pass,
and the boards of the house
were smooth and white as wax
and probably a million leaves
sailed on their strange stalks
as the crickets ticked together
and I, in my brand new body,
which was not a woman's yet,
told the stars my questions
and thought God could really see
the heat and the painted light,
elbows, knees, dreams, goodnight.

Anne Sexton, Com ella. Poemes escollits (1960-1965)
Traducció: Montserrat Abelló

dilluns, 25 de juliol del 2011

De matí

Lerici, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez


Quan obri la finestra
deixaré anar una embosta de mar,
ambdues mans curulles
de matí mullat, xopes de llum
i aigua que s’emmiralla:
blanca serenitat complaguda.

Empar

divendres, 22 de juliol del 2011

rius de llum



Bratislava, Eslovàquia. Fotografia: Empar Sáez


rius de llum

m’aboco a la finestra dels meus ulls
i la mirada em pinta de colors
aquest dia que mig plorós desperta
desfet en rius de llum tot escolant-se
–saba de foc que em solca bategosa–
pel vell tic-tac del cor com donant corda
al peix de carn i sang que cueja en mi
atleta foll d’atípica olimpíada
medalla d’or de cada instant fulgent

Teresa Serramià i Samsó

dimarts, 19 de juliol del 2011

A la meva nació


Carrara, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

A la meva nació

Ni poble àrab, ni poble balcànic, ni poble antic,
sinó nació vivent, nació europea:
i què ets? Terra de nens, famolencs, corruptes,
governants doblegats als terratinents, governadors
reaccionaris, picaplets untats de brillantina i amb peus bruts,
funcionaris liberals tan carronyes com els beats,
una caserna, un seminari, una platja, un bordell.
Milions de petits burgesos com milions de porcs
pasturen donant-se empentes sota edificis indemnes,
entre cases colonials escrostonades com esglésies.
Precisament perquè has existit, ara no existeixes,
precisament perquè fores conscient, ets inconscient.
I tan sols perquè ets catòlica no pots pensar
que és el teu mal tot el mal: culpa de cada mal.
Enfonsa’t en aquest formós mar teu, allibera el món.

***

Alla mia nazione

Non popolo arabo, non popolo balcanico, non popolo antico
ma nazione vivente, ma nazione europea:
e cosa sei? Terra di infanti, affamati, corrotti,
governanti impiegati di agrari, prefetti codini,
avvocatucci unti di brillantina e i piedi sporchi,
funzionari liberali carogne come gli zii bigotti,
una caserma, un seminario, una spiaggia libera, un casino!
Milioni di piccoli borghesi come milioni di porci
pascolano sospingendosi sotto gli illesi palazzotti,
tra case coloniali scrostate ormai come chiese.
Proprio perché tu sei esistita, ora non esisti,
proprio perché fosti cosciente, sei incosciente.
E solo perché sei cattolica, non puoi pensare
che il tuo male è tutto male: colpa di ogni male.
Sprofonda in questo tuo bel mare, libera il mondo.

Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo  
(Traducció a l’espanyol: Olvido García Valdés)
Traducció al català: Empar Sáez

divendres, 15 de juliol del 2011

Esplet de roca

Florència, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

El pes del cel sobre la testa
de pedra, l’enderroc d’una tempesta
en les ones del cabell,
un lleu moviment pendular als ulls,
la quietud tibada dels llavis,
el nus del temps en cada escletxa oberta,
l’entrecuix, l’entrecella, l’entrellat...,
oh,tensió obscura, clivella
la basarda! Ressona la bellesa
pètria en l’esplet de roca.
Memòria rígida i furient,
atura l’instant sempitern!

 Empar

dijous, 14 de juliol del 2011

Hores


Varese Ligure, Itàlia. Fotografia: Empar Sàez


Llargues hores vellutades de sol,
l’or en les suaus estones de lleure.
Llargues hores a l’ombra refiada
d’un temps que s’estiregassa ociós.

Empar

diumenge, 10 de juliol del 2011

En molts llocs d’aquest món

Brno, Txèquia. Fotografia: Empar Sáez

En molts llocs d’aquest món

En molts llocs d’aquest món hi ha espais de blat madur
sota cels on els cants tenen un vol segur…

En molts llocs d’aquest món la llum du mocador
al cap com una noia perduda en la foscor…

En molts llocs d’aquest món hi ha torres d’anys i pluja
amb campanes que escolten el cant dels grills que puja…

En molts llocs d’aquest món la mar riu amb ses ones
i l’amor fa brunzir les seves roges fones...

En molts llocs d’aquest món l’ombra balla amb l’aroma
i la joia és un nen que fuig amb una poma…

En molts llocs d’aquest món l’hora trena sa dansa
entre bressols i tombes, tempestat i bonança…

En molts llocs d’aquest món, espais, llum i campanes,
hores, amor i tombes… Cor feixuc: què demanes?

Camps d’Agde, 1939

Agustí Bartra,  L'arbre de foc, dins: Antologia poètica
Edicions Proa, 1985.

dimarts, 5 de juliol del 2011

No hi ha monstre imaginari

Saint Rémy de Provence, França. Fotografia: Empar Sáez


NO HI HA MONSTRE IMAGINARI

No hi ha monstre
imaginari: el generes,
te l'acostes, el veus
arribar, entrar,
passar. No s'ha aturat, no
s'ha quedat a casa teva, vet aquí
l'aparença
d'irrealitat. A hores d'ara
visita un amic teu, demà visitarà
l'amic del teu amic. Així
desapareix.

I així torna. Fa la volta al món,
l'entortolliga amb fil d'aranya enamorada.
El poder, però, el té
el cel
corb
com el cul dels àngels en procés
d'extinció: encara
és certa la llum, encara vol dir que la condemna
és eterna. 

Màrius Sampere (La ciutat submergida)