Verdet

Vallvidrera, Barcelona. Fotografia: Núria Claverol i Català

Pel camí estret de l’espitllera,

per la pedra ungida de verdet

llisca, s’escola la calidesa

untuosa dels nostres dies

inventats a l’ombra de la nit.

Empar

Geometria

Telc, Txèquia. Fotografia: Empar Sáez

¿Que no ets la nostra geometria,

finestra, molt senzilla forma

que sense esforç circumscrius

la nostra vida enorme?

Aquella que estimem mai no és més bella

que quan la veiem aparèixer

emmarcada per tu; és, oh finestra,

que tu la tornes quasi eterna.

Tots els atzars són abolits. L’ésser

es manté enmig de l’amor,

amb aquest poc espai a l’entorn

del qual som amos.

***

N'es-tu pas notre géométrie,

fenêtre, très simple forme

qui sans effort circonscris

notre vie énorme ?

Celle qu'on aime n'est jamais plus belle

que lorsqu'on la voit apparaître

encadrée de toi; c'est, ô fenêtre,

que tu la rends presque éternelle.

Tous les hasards sont abolis. L'être

se tient au milieu de l'amour,

avec ce peu d'espace autour

dont on est maître

Rainer Maria Rilke. Poemes francesos

Traducció: Mariàngela Vilallonga

Ocell i estrella

Barcelona, El Raval.

S’ha extraviat una estrella,

cap bridall no la lliga al cel.

La merla negra és la nit

–desolada- que la contempla.

Fotografia i versos: Empar Sáez

Fugida

Granada, l'Alhambra. Fotografia: Lluís Servé Galan

L’estrella -borrosa i llunyana-

com una espera imprecisa i erma,

sota un cel que em defuig.

Empar

Baudelaire

Budapest. Fotografia: Empar Sáez

Aquell que mira des de fora per una finestra oberta no veu mai tantes coses com aquell que mira una finestra tancada. No hi ha objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós i més enlluernador que una finestra il·luminada per una espelma. El que es pot veure a la llum del sol mai no és tan interessant com el que passa darrere uns vidres. En aquest forat negre o lluminós la vida viu, la vida somia, la vida sofreix.

 

 

Charles Baudelaire, fragment de “Les Finestres” dins: Petits poemes en prosa

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Edhasa, 1991

Arestes

Es trenca de cop l’espai

homogeni del temps

-neix una estrella-

un crit en l’abisme, arestes

de vidre embolcallen el buit,
somnis de garfis,

ferida de llum oberta.

Terrassa

Fotografia i poema: Empar

Bagergue

Bagergue, Vall d'Aran. Fotografia: Montserrat Lloret

Remoreig suau,

brunzit en la pell 

que es bada al desig.

Bressol a l’altra banda

d’un matí despullat 

i roig,

pressentit i estès 

darrere l’estor.

Empar