Jo i Tu

Nairnshire. Fotografia: Empar Sáez

    Aquest és l'origen etern de l'art: la forma es posa davant una persona i vol esdevenir obra a través d'ella. No és un producte de la seva ànima, sinó una aparició que va cap a ella i en reclama la força creadora. Depèn d'un acte essencial de l'home: si ell el realitza, si ell diu la paraula primordial amb tot el seu ésser a aquella forma apareguda, aleshores brolla la força creadora, i l'obra es crea.

    L'acció comprèn un sacrifici i una gosadia. El sacrifici: la possibilitat infinita que és ofrenada sobre l'altar de la forma; caldrà anorrear tot allò que anteriorment es jugava en la perspectiva. Res d'això no es pot deixar penetrar dins l'obra. Així ho vol l'exclusivitat del davant per davant. La gosadia: la paraula primordial només pot ser dita amb tot l'ésser, el qui s'hi lliura no pot reservar-se res de si mateix; i l'obra no tolera, com l'arbre o la persona, que Jo entri en la relaxació del món de l'allò, sinó que el tracte és que si no la serveixo bé es fa a trossos o em destrossa.

    La forma que se'm posa al davant no puc experimentar-la ni descriure-la; només puc realitzar-la. A desgrat de tot això, la veig en la brillantor del davant més clarament que tota la claror del món que experimento. No com una cosa enmig de les «coses» internes, no com una imatge de la meva “imaginació”, sinó com el present. Si es fa la prova de la seva qualitat d'objecte, la forma no hi «és»; però, què fóra més present que ella? I Jo hi tinc una relació veritable: ella actua en mi com Jo actuo en ella. 

Martin Buber, fragment de Jo i Tu

Traducció: Emilienne Meyer i Lluís Duch

Editorial Claret, 1994