Bigues

 

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

BIGUES


¿Quant pesa, l'amor, cinquanta anys després?
Pesa, perquè l'amor té pesada, igual que despesa.

¿Com un dipòsit d'aigua ple pesa l'amor?

¿Com la carn dels vostres cossos pesa?

Cent vint quilos d'amor ferm amb dos fills.

¿Com un os polar que us abriga amb la pell pesa?

Com la vostra casa antiga en plenitud?:

blanca, amb perxe, porxet i piscina.

¿Com el pa que hem rosegat abans dels àpats?:

¿quants crostonets ha devorat la humanitat 

pujant l'escala? Si els poséssim sobre

una balança, ¿pesarien igual

que l'amor pesa cinquanta anys després?

¿Com l'enclusa on ha picat la vida pesa?

¿Com la fusta de l'olivera que ens escalfa?

L'amor pesa, pesa. Pesa.

L'amor pesa per pletòric, ple, curull.

L'amor pesa perquè no és un descampat:

són els arbres que han talat per fer les bigues

d'aquí a casa.

L'amor pesa per profund. I cinquanta anys

més tard pesa

perquè és una forma de bondat.

Gemma Casamajó i Solé, Domèstica maragda

Quaderns Crema, 2022

temps

Òtranto. Fotografia: Empar Sáez

 I

temps

ombra

                

          cansada

d'un miratge

                   

             fal·laç

que no existeix

                                             

                                vent furient

de no res

que bufa

                  

                només

per disfressar

                                 

                            amb aire la plenitud

del buit

que ens omple la vida

Xavier Serrahima, Oceà d'incertesa

Editorial Fonoll, 2019

Pietà

Òtranto. Fotografia: Empar Sáez

 

PIETÀ

Com una pietat ressuscitada,

jo de mare de déu i tu damunt,

ajaguda, cap enrere i ulls clucs,

recuperant l'alè dels dies ferits,

assaborint el tacte de les mans

que et condueixen a l'epifania.

Però això només és el principi

i no cal explicar què ve després.

Només diré que feia sol a casa,

que havíem de fer moltes coses

i que l'espai i el temps emmarcaven

el teu encís estirada bevent claror.

Andreu Gomila, Joia

Cafè Central & Eumo Editorial, 2023

Ruta orbital

Brindisi. Fotografia: Empar Sáez

RUTA ORBITAL

Plana el silenci sobre el llit.

El carrer passa a fora:

als balcons i a les places

i en la nit que ara ve.

M'acosto a la finestra de puntetes

per no espantar els malsons

que tresquen per l'armari.

“Aquí hi van viure camps d'userda,

i serps de vidre i algun gall”,

em diu la veu del vent.

Me'n torno al llit

i amb els braços en creu

sento que l'univers

m'acull en el seu ventre:

hi floto com la pols de les cortines

i m'adormo escoltant

el silenci que em gronxa

en l'úter buit del món.

Rosa Font Massot, Temps el·líptic

Cafè Central & Eumo Editorial, 2022

I de tant en tant el vent

Alberobello. Fotografia: Empar Sáez

 
I DE TANT EN TANT EL VENT



         Boira ulls daurats veus que es planyen

Els morts s'esmunyen aplegats
a través de la boira
passen entre ulls daurats
recorren carrerons
al llarg
de veus que es planyen

Quan tot encara estava unit
hi havia un bell llinatge
que avançava ben dret
tenia contorns purs
criatures que
acompanyaven estrelles
aprenien llum del sol
Excelsos eren els dies
mol·luscos i petites pedres
tenien portes eternes

Ara tot s'ha esfumat
el corn de la boira gemega
a les orelles dels morts

De tant en tant ve un vent
que amb tisores afilades
talla en llenques la boira
i entremig hi ha molt blau encès

         Boira ulls daurats veus que es planyen
i de tant en tant el vent



Rose Ausländer, No resideixo, visc. Antologia
Traducció de Feliu Formosa
Cafè Central & Eumo Editorial, 2023

***

UND MANCHMAL DER WIND


         Nebel goldne Augen klagende Stimmen

Die Toten huschen Hand in Hand

durch den Nebel 

durchqueren goldne Augen

ziehen Gassen

klagender Stimmen

entlang

Als noch alles zusammenhing

gab es ein schönes Geschlecht

das aufrecht ging

reine Umrisse hatte

Kreaturen die

Sterne begleiteten

Sonne erlernten

Erhaben waren die Tage

Muscheln und kleine Steine

hatten ewige Türen

Jetzt ist alles verwischt

das Nebelhorn stöhnt

in die Ohren der Toten

Manchmal kommt ein Wind

der mit scharfen Scheren

den Nebel in Streifen schneidet

und dazwischen ist viel entzündetes Blau

         Nebel goldne Augen klagende Stimmen

und manchmal der Wind

Rose Ausländer

Dins un dir ver

Polignano a Mare. Fotografia: Empar Sáez

DINS UN DIR VER,

tantes paraules que sobren; llancem-les

al fossar de les nits.

Fems, de nits novembrades.

Fetors

d'estrelles, pus

de runa

sense els morents del dia.

Les mans,

també calia buidar-les de tota

la lletradura.

Allà

Arnau Pons, A desclòs

Negranit, 1996