Una sola ruïna, somni d'un arc

Banhèras de Bigòrra (Bagnères-de-Bigorre). Fotografia: Empar Sáez

10 de juny de 1962

Una sola ruïna, somni d'un arc,
d'una volta romana, o romànica,

en un prat on escumeja un sol

d'una escalfor en calma com un mar:

allà, acabada, la ruïna no té amor. Ús 

i litúrgia, ara profundament apagats,

viuen en el seu estil —i en el sol—

per a qui en comprengui presència i poesia.

Fas quatre passos, i ets a l'Appia

o a la Tuscolana: allà tot és vida,

per a tothom. De fet, més bon còmplice

d'aquesta vida és qui estil i història

no en coneix. Els seus significats

s'intercanvien en la sòrdida pau

indiferència i violència. Milers,

milers de persones, putxinel·lis

d'una modernitat de foc, en el sol

d'un significat també en acte,

es creuen pul·lulant, fosques,

per les encegadores voreres, contra

l'Ina-Case enfonsades en el cel.

Jo soc una força del Passat.

Només en la tradició hi ha el meu amor.

Vinc de les ruïnes, de les esglésies,

dels retaules, de les viles

abandonades als Apenins o als Prealps,

on visqueren els meus germans.

Volto per la Tuscolana com un boig,

i per l'Appia com un gos sense amo.

O miro els crepuscles, els matins

sobre Roma, sobre la Ciociaria, sobre el món,

com els primers actes de la Posthistòria,

a què assisteixo, per privilegi censal,

des del caire extrem d'alguna edat

sepulta. Monstruós qui ha nascut

de les entranyes d'una dona morta.

I jo, fetus adult, volto

més modern que cap modern

buscant germans que ja no hi són.

Pier Paolo Pasolini, Poema en forma de rosa

Traducció de Xavier Valls Guinovart

Edicions Poncianas, 2022

***

10 giugno 1962

Un solo rudere, sogno di un arco,
di una volta romana o romanica,
in un prato dove schiumeggia un sole
il cui calore è calmo come un mare:
lì ridotto, il rudere è senza amore. Uso
e liturgia, ora profondamente estinti,
vivono nel suo stile –e nel sole
per chi ne comprenda presenza e poesia.
Fai pochi passi, e sei sull’Appia
o sulla Tuscolana: lì tutto è vita,
per tutti. Anzi, meglio è complice
di quella vita, chi stile e storia
non ne sa. I suoi significati
si scambiano nella sordida pace
indifferenza e violenza. Migliaia,
migliaia di persone, pulcinella
d’una modernità di fuoco, nel sole
il cui significato è anch’esso in atto,
si incrociano pullulando scure
sugli accecanti marciapiedi, contro
l’Ina-Case sprofondate nel cielo.
Io sono una forza del Passato.
Solo nella tradizione è il mio amore.
Vengo dai ruderi, dalle chiese,
dalle pale d’altare, dai borghi
abbandonati sugli Appennini o le Prealpi,
dove sono vissuti i fratelli.
Giro per la Tuscolana come un pazzo,
per l’Appia come un cane senza padrone.
O guardo i crepuscoli, le mattine
su Roma, sulla Ciociaria, sul mondo,
come i primi atti della Dopostoria,
cui io assisto, per privilegio d’anagrafe,
dall’orlo estremo di qualche età
sepolta. Mostruoso è chi è nato
dalle viscere di una donna morta.
E io, feto adulto, mi aggiro
più moderno di ogni moderno
a cercare fratelli che non sono più.

Pier Paolo Pasolini, Poesia in forma di rosa